Què puc afegir avui al que vaig escriure la passada setmana sobre el que havia de succeir el diumenge vint? Els resultats s'ajustaren al guió previst de majories absolutes i derrotes històriques. Quan les coses van malament sempre hi ha una possibilitat per a què vagin pitjor, per molt que la trista gestió de govern de ZP sigui difícilment agreujable.

Dia de reflexió. Sobre quins assumptes hauria de meditar la ciutadania el dia d'avui? Ho dic perquè sembla que tot ja està dat i beneït, que uns van sobrats, altres es fotran una nata catedralícia i els demés tractaran de consolar-se amb uns resultats dignes i segurament prescindibles. La jornada d'avui només serveix per donar una petita treva als polítics abans de l'estrés de l'hora dels valents. Els assessors preparan el discurs de la victòria del "Señor de los hilillos" o el d'acceptació del fracàs del seu espàrring.

Les institucions i els seus representants -encara que sols fos per vergonya torera- haurien de ser una mica més curosos en la manera que manejen els doblers, especialment els públics. Per això de la crisi, ja m'enteneu. Anar un poc alerta i evitar que la gent tengui la certesa que, qui pot, s'aprofita d'un càrrec en el que havia de servir enlloc de servir-se'n.

Pregunta de l'entrevistador: "A què pensau que es deu la proliferació que s'ha donat els darrers anys de les festes de Halloween?". Resposta dels entrevistats (un presumpte grup d'animació infantil): "Pensam que es deu a l'augment de residents extracomunitaris que s'ha donat durant els darrers deu anys, i com es normal aquesta gent vol celebrar les seves festes tradicionals. (....) Pensam que són els mateixos al·lots qui demanen aquestes festes i que no s'han d'entendre com a res d'invasor sinó més bé com un fet de multiculturalitat". Un pic llegida aquesta "experta" opinió, bastant esverat, vaig adreçar-me al Google per cercar informació sobre la festa de Hàlouin i dades fresques sobre immigració extracominitària a les Illes.

La ingenuïtat -en política- és un pecat. Entesa pecà d'ingenuïtat i oblidà que "a l'enemic, ni aigua". Anunciant dies abans la inauguració simbòlica de la piscina municipal de Son Angelats, donà temps a la tropa de Simarro per omplir-la d'aigua i aigualir-li (mai millor dit) la festa. Esper que l'experiència hagi servit de lliçó a Entesa i al Sr. Gual. L'estratègia de la sorpresa, del cop a traïció, és la més efectiva per combatre el PP. Que en prenguin nota els nombrosos interessats en deixar en evidència als "peperos" que comanden l'ajuntament. No els mancaran ocasions, certament.

En un recent article, Jacint Planas i Sanmartí es demanava si Mallorca era conservadora o progressista. Ni una cosa ni l'altra, "no em sabut conservar ni progressar" es plany el veterà periodista. Hi estic ben d'acord. Girant l'ullada cap enrere, com en els versos de La Balanguera, ens adonam de l'immens patrimoni comú que ens hem deixat pel camí, del balanç negatiu que ofereixen les moltes pèrdues en comparació als magres guanys que com a poble hem obtingut.

Ignor si els "dos grans arguments" de la ciutadellenca Sole Sánchez són o no suficientment poderosos com per tòrcer la voluntat dels electors. Com les d'informàtica, les meves nocions sobre pits femenins no ultrapassen el nivell d'usuari, ni tenc el costum d'anar pel món canant les mamelles alienes.

Idò a mi em sembla que no és això que dius, Carmen. I ella que sí i jo venga que no, que de "Freikörperkultur" un be negre, que hi ha marro i del bo. Que no, insisteix, que sóc un malpensat, que als mallorquins sempre ens volta el mateix per la magrana. Res, dic jo, que ens ho digui la xarxa. Internet té la darrera paraula. I ja ho crec, ja, que jo tenia raó. Mira que ho ets, anima mea! Ho posa ben clar: "Galerie girls"... i mira quina exposició: n'hi ha més de cent per triar. Veureu: passa que anant a la feina, a mig camí entre dos pobles propers, cada pic pas amb el cotxe davant un FKK. Els primers pics em vaig empassar la versió de la meva dona, que era un centre nudista on la gent es relaxa anant en pilota picada, assolellant-se i fent salut en plena naturalesa, una sana tradició alemanya des de finals del XIX. Però quan vaig veure tants taxis amunt i avall vaig començar a tenir sospites,... i no diguem quan un nombrós grup d'orientals ben vestits i encorbatats s'esperaven a l'entrada fotent-se copets els uns als altres enmig de rialles còmplices de mascle a punt d'alliberar pressió als testicles. Té: una casa de barrets, com en deien abans d'aquests locals.

M'ho hauré de fer mirar. D'ençà de 1987, quan vaig ocupar el tercer lloc a la candidatura del PSM, no he fet més que recular a les llistes electorals. El 2007 era en una testimonial desena posició a la de Progressistes per Sóller. Enguany aspir a lluir com a florera en un discret lloc de la coa. L'excel·lent tasca dels meus companys m'obliga a acceptar amb satisfacció el que vulguin disposar, si és que finalment creuen que la meva presència pot resultar mínimament útil. D'altra banda la meva situació personal no dóna per a més. De la nostra candidata, na Catalina Esteva, sols puc dir meravelles; que és una dona valenta, capaç i feinera, el millor cap de llista -amb diferència- dels que aspiren a la batlia. Sóc objectiu, creieu-me.

Els plagis s'han posat darrerament de moda. Joana Ortega, vicepresidenta de la Generalitat, s‘ha fet passar per llicenciada en psicologia tot i no haver acabat la carrera. Aquí, a Alemanya, el dofí de na Merkel, en Karl Theodor zu Guttenberg, ha caigut en desgràcia en haver-se descobert que havia copiat extenses parts de la seva tesi doctoral. Vull sumar-m'hi, a la moda, emprant el títol d‘un recull de narracions de Vicenç Riera Llorca, tot i que el seu "Aviat això farà figa" es referia a l'ambient de la Barcelona de 1935.

Començ a tenir la pipa plena de les "expertes" opinions dels tetulians televisius. N‘hi ha que no tenen remei ni amb fregues de càmfora per la closca, com els de Telemadrid. Déu meu quines peces! Alguns dels que intervenen als "Matins de TV3" són també fermadors, començant pel presentador, en Josep Cuní, que pontifica més que tots els convidats plegats,... i vius, que si no li donen la raó i li diuen amèn a tot els dóna billet, bon vent i barca nova. Però el què més em treu del solc són els doctes judicis sobre Alemanya d‘uns personatges que, com a molt, coneixen el país com a turistes.

Hi ha qui diu que Maria, la mare de Jesús, havia nom Joana, ... Miquela, ... o Margalida, fins i tot. El pitjor d'aquesta afirmació no és només la seva falsetat, sinó que algú sigui capaç d'empassar-se-la, creure's que és certa. Si fa, no fa, com qui pugui beure's el comunicat d'Entesa per Sóller per justificar que es presenta en solitari als propers comicis locals. Seguesc relativament de prop el procés de formació d'una única candidatura d'esquerra a Sóller i, havent llegit l'esmentat escrit, em sent un poc preocupat pel rumb emprès per l'agrupació local del partit d'en Biel Huguet. És més, semblen dues forces completament diferents i, en el fons, molt possiblement ho siguin.

Tenim entreteniment assegurat per mesos. El bestiari polític local s'ha posat a la caça i captura dels votants indecisos que, per mal o per pitjor, són qui decideixen unes eleccions. Caldrà espavilar per destriar el blat de la palla, la veritat de la mentida, el seny de la insensatesa ... , perquè -com canta en Biel Majoral- "tot se pasta" i el decurs dels dies aportarà més confusió que claretat.

Les properes eleccions municipals, al Parlament de les Illes i al Consell de Mallorca suposaran un important esforç per al conjunt de formacions polítiques. El PP no podrà obviar els nombrosos casos de corrupció de l'era Matas, l'evident incapacitat per renovar-se, la inconsistent personalitat de Josemón Bauzá i les conseqüències de la fuita de Jaume Font. Pitjor és l'envit que haurà d'enfrontar UM per mor de l'escapçada judicial dels seus dirigents històrics (Munar, Vicens, Mulet, ...), dels que havien de prendre'ls el relleu (Nadal, Flaquer, Grimalt, ...) i dels que havien d'esbandir la ferum de podridura del partit (Julve, ...).

Manquen menys de quatre mesos per als comicis municipals i els caps pensants locals cerquen aixopluc polític. Un barret a bastament gros per cobrir-se i agombolar la tropa de seguidors més compromesos que els acompanyaran a les llistes electorals -que de mullar-se es tracta, però sense sortir-ne escaldats-. La parròquia sollerica corr el seriós perill d'acabar enredada amb el ball de sigles i el degoteig de possibles candidatures i de noms que pretenen ocupar les poltrones de les Cases de la Vila.

De seguir així les coses la Fiscalia Anticorrupció esgotarà el repertori d'expressions per batiar les operacions judicials contra els xoriços aficats en política. Quan s'anomena "operació clavaguera" una actuació al departament de Medi Ambient del Consell per irregularitats en la facturació de la recollida del fems, enlloc de dir-ne "operació abocador" o "operació deixalla", és que els fiscals ja s'han polit el diccionari sencer. És cert, emperò, que aquest últim (?) cas de corrupció ens mena a les "clavagueres" del poder, encara que sense aportar novetats en un paisatge prou conegut. Canvien els personatges, les figures, però el panorama segueix essent el de sempre, un dia amb actors del PP, l'altre amb els de la colla d'UM.

"Las copas de vino que yo tengo o no tengo que beber, dejádme que las beba tranquilamente". Les sàvies paraules d'en Josemari Aznar pronunciades fa dos anys en un acte d'exaltació dels vins de la Ribera del Duero m'han fet reflexionar sobre els gens menyspreables efectes de l'alcohol en el pensament polític espanyolista.

Un dels avantatges que té viure lluny del teu país és que pots percebre millor com ens veuen els altres. És -creieu-me- una experiència prou alliçonadora de la que podrien prendre nota els nostres representants. Diumenge passat el canal "autonòmic" (per entendre'ns) de Hessen, HR, va emetre un programa produit pel seu homòleg MDR

Benvolguts Melcior, Gaspar i Baltasar: després de molts anys sense fer-ho avui m'he decidit -un poc tard, ho sé- a escriure-vos unes lletres. Com soleu anar sobrats de correspondència supòs que no heu trobat a faltar una carta meva en tot aquest temps. Esper que tampoc tengueu en compte les meves conviccions republicanes i que la condició de científics vos pesi més que la blavor de la sang.

Esper que em dispensareu per començar el comentari d‘avui desitjant-vos el millor per a l‘any que principiam. Altres col·laboradors del setmanari segurament ho faran abans de cloure els seus. Res a dir. L‘ordre dels factors no altera el producte, com m‘ensenyaren a l‘escola (encara que això no sigui sempre veritat). Tampoc crec que em calgui una justificació, però com que em surt de franc la vos donaré igualment.

L'any polític acaba com començà, ben bé com l'anterior i com l'altre: amb el PP de Mallorca i els seus exsocis d'UM instal·lats a l'ull de l'huracà de la corrupció. Els "peperos" ho tendran cru per completar els seus cartells electorals sense inclore-hi imputats en algun cas judicial. Els seus parroquians deuen sentir-se ben embullats i amb el dubte de si hi ha més personal a la barra que afiliats té el partit.

Setmanes enrere en Joan Castanyer Coll em dedicà una glosa arran d'un comentari sobre l'actitud de l'Església catòlica envers els escàndols sexuals que la sacsejen. Interpretava les meves paraules com una ofensa al Papa i una clara evidència de què m'havia trabucat el capet. Duc dies matxucant-me les poques neurones condretes que em queden perquè no li manca part de raó, tot i que -en realitat- l'agraviat és ell (i altres que pensen semblant) i no en Benet XVI qui, d'altra banda, poc assabentat deu estar de la meva bogeria. Així les coses no puc sinó excusar-me.

Espanya és un projecte d'estat fracassat i en descomposició. El caos muntat pels controladors reflecteix un desordre més estès, vell i profund. Una situació que no és recent, encara que en ZP hi contribueixi generosament. Decretar l'estat d'alarma evidencia com el govern socialista, havent superat la fase d'histèria, ha entrat en un estadi de paroxisme. Ho dic sense ser part interessada en el conflicte, ni simpatitzant de la causa i els mètodes dels controladors.

Què puc contar-vos de l'hivern centreeuropeu que no sapigueu o vos pogueu imaginar? Enguany ens ha arribat de cop i a la tremenda, sense tocar a la porta, arruixant sense contemplacions la plàcida tardor que ens havia acompanyat fins fa pocs dies. Els alemanys no s'agafen això de la fredor faréstega tan a pit com nosaltres (quin remei, en tenen -en tenim- per a quatre mesos més).

Diumenge passat vaig castigar-me veient el debat de TV3 amb sis dels caps de llista de les eleccions de demà. Fou un debat descafeïnat. D'una banda, no hi eren tots els que hi havien d'ésser i, possiblement, en sobrava algun. Són les servituds legals que afavoreixen la presència dels partits que quatre anys enrere aconseguiren acomodar el cul dels seus al parlament i castiguen la d'aquells amb clares opcions de fer-ho en el futur. És el cas de Joan Laporta, qui -al marge del seu missatge independentista- té la virtut de parlar clar.

Aquest món nostre -com el d'abans- es divideix en víctimes i culpables. Hi ha pobres que pateixen la desigual distribució de la riquesa i rics, beneficiaris d'aquest injust repartiment dels recursos. Allò que acaba a la nostra bossa del fems podria explicar la fam que sofreix la gent d'extenses regions de la Terra. El canvi climàtic provocat per la contaminació generada als països industrialitzats modificarà les zones àrtiques i farà desaparèixer les illes coral·lines per a desgràcia d'esquimals i polinesis.

Benvolguts amics del Comité Local d‘Unió Mallorquina: quina sorpresa! He romàs amb un peu alt havent llegit l‘escrit que m‘heu adreçat. Perdonau-me la franquesa, però m‘ha semblat un acte gratuït, cercar ronya per gratar, ... una pixarada fora del bací. Quan no es vol „entrar en polèmica", cal acceptar la crítica o passar-ne olímpicament. Quan decidiu llançar-me les vostres invectives és perquè esperau amb candeletes quelcom a canvi. Som-hi, idò, no vos decebré. Un petit detall abans de començar: crec que és poc honest citar una frase treient-la de context i tallant-la per on millor convé. Al bessó del vostre plany hi ha dues qüestions: que vos desplau que vos anomeni „una colla de militants uemites" i que vos diguen que heu deixat un dels vostres regidors „amb el cul a l‘aire".

Cal fixar-se en els petits detalls per copsar l'estat real d'un assumpte. Posem per cas la independència de Catalunya. En quin punt es troba el "full de ruta" que ha de portar els catalans a la plena sobirania nacional? Com a mallorquí és un tema que m'interessa ferm; no necessàriament perquè ens puguem embarcar en el mateix vaixell, sinó perquè amb un poc de sort ens toca el reintegrament o fins i tot duro per pesseta. Vull dir que, si es donàs la feliç circumstància, amb una mica de sort els espanyols deixarien de tractar-nos com una colònia, ens tornarien tot el que ens han fotut (allò de la balança fiscal, ja m'enteneu) i fins i tot ens compensarien pel feix amb què històricament ens han carregat. Somiar costa poc, és clar.

De guies del nostre petit país deuen haver-ne caramulls a les llibreries i biblioteques. Tanmateix encara està per escriure la que de bon de veres pugui orientar el pacient observador de la realitat illenca, evitant que perdi de vista el camí un pic fetes les primeres passes. El que succeeix a ca nostra és mal d'entendre perquè, bàsicament, nosaltres -els illencs- som enrevessats de mena. Posem pel cas el comunicat de l'agrupació local d'UM oposant-se a la "pujada de la contribució urbana i altres impostos". Un legítim i bell propòsit que compartesc personalment, com segurament el comparteixen la immensa majoria de sollerics. És més, si pogués els abaixaria tots amb la certesa de rebre una sonada ovació del personal. La particularitat de la proposta rau en què es contradiu amb les intencions del regidor d'Hisenda, també d'UM.

Setmana rere setmana m'esforç per no escriure ni un trist mot sobre política i -setmana rere setmana- fracàs vergonyosament en l'intent. Tenc -a Déu gràcies- altres dèries, però el bestiari illenc em mata el porc en divendres i caic sense remei en la temptació. M'agradaria dir que en aquests jorns dels primers esclata-sangs he recordat molt les eixides amb mon pare per Muleta i com em feia voltar d'un costat a l'altre mentre ell s'esvaïa per comparèixer poc desprès amb el paner mig ple. No me'ls mostrà mai, els agrers. Devia pensar que era molt millor que els afinàs jo mateix trescant per la muntanya.

Duc dies amb la por al cos. D'ençà de la intervenció de la brigada antivici a Sa Botigueta tenc el sentiment que cap mallorquí pot colgar-se tranquil, sense la temença de despertar-se en un calabós de la policia. No hi ha escapatòria: qui la fa, la paga, per menuda que sigui. "El vint-i-dos!". "El trenta-cinc!". "El dotze!". I zas!, dos fornits policies prenen les entrades del local, mentre dos inspectors de joc aixequen acta del delicte i s'apoderen de les proves incriminatòries: cartrons de bingo, el bombo i les bolles numerades i -el més important- la bossa amb el botí: 232 euros! El cos del delicte. Pasta gansa, sí senyor. Tots els presents amb el DNI enmig les barres i alguns barrams que, prenent el trot, acaben per terra amb la identificació enganxada. La corrupció ha arribat als racons més insospitats de la Mallorca profunda. Qui ho havia de dir!, una honesta societat amb una trajectòria centenària transformada en un cau de desenfré i llibertinatge. Viure per veure!

Dimecres ens començà a Frankfurt la Buchmesse, la fira del llibre més gran que es fa i es desfà. És un paisatge indescriptible, amb milers d'estands, cultures, i persones vengudes d'arreu del món. Els primers dies són reservats als professionals i el cap de setmana s'obri al públic.

Déu em guard de parlar del nombre de vaguistes i d'esquirols del 29-S. És la comèdia de sempre. Els d'una banda inflen el globus tant com poden i els de l'altra fan com si res no hagués passat. Tant fa. És quelcom semblant al tamany de la cigala. La quantitat no és el que en veritat importa, sinó si causa l'efecte esperat o no. Un poc més o una mica manco resulta secundari mentre hi hagi un orgasme de debó. Vull dir que, si en ZP i la seva colla de "sociatas" ineptes rectificàs, els líders dels treballadors arribarien al clímax sindical.

Em sembla que sovint els polítics van de pell i que nosaltres, ximplets, pensam que les seves paraules són com l'Evangeli, paraula de Déu, i això no és cert, ni molt manco. Sí, ... o van de pell, o s'imaginen que qui els escolten són imbècils, o -el que és pitjor- que els idiotes són ells mateixos. Servidor voldria creure que és el primer, que són una colla de penjats que quan se'ls passa una idea per la magrana l'amollen tal com cau de l'ase per fer gràcia als parroquians; sobretot ara, amb la crisi i amb un auditori fotent cara d'anar desbaratat del ventre. Voldria, però tenc els meus dubtes.

Temps enrere es tragué de la màniga el terme "desafecció" per advertir del desencís dels catalans envers el concepte de "la España plural" d'en ZP i la seva cohort. El "sociata" Montilla torna novament a la càrrega amb la idea fixada en les eleccions de novembre. Ara acaba de treure's de la màniga el terme "pulsió separadora" per centrar el debat en la possibilitat (real) de l'exercici del dret a l'autodeterminació.

El brou és espès i grumollós devers ca'l PP. Aquesta gent no troba assossec d'ençà que Don Jaume aixecà el vol per fer les Amèriques i que na Rosita partí a Estrasburg amb les soles que treien fum de frisor que tenia per treure's el mort de sobre. Els "peperos" duen gairebé quatre anys d'anades i tornades als jutjats i són tants els que han hagut de comparèixer a la barra que resulta complicat destriar sans de podrits o tocats pel corc. D'entre tanta gresca, del no-res, sortiren dos homes valents, en Josemón Bauzá i en Carlitos Delgado, que es muntaren el "paripé" d'unes primàries per aparentar democràcia interna i posar pau en el corral.

Si per mi fos faria anys i panys que no hi hauria bou a Fornalutx. Ho repetesc perquè diumenge passat els fornalutxencs s'encabotaren en donar-me la raó (que la tenc, sens cap mena de dubte). Els incidents del passat diumenge han deixat la imatge del poble per sota el nivell de l'estora. Pens que els veïnats, amb el batle al capdavant, haurien d'agraïr públicament l'actuació de la Guàrdia Civil que evità que la violència de molts dels "contramanifestants" acabàs en tragèdia i que Fornalutx passejàs una nova vergonya fins a l'últim racó del món. El comportament d'una part de fornalutxencs (amb el suport d'alguns regidors i de no pocs sollerics) no té -per molt que se'n cerqui- cap mena de justificació. És més, qui intenti disculpar aquest tipus de conductes es retrata com un imbècil sense remei (i no és un insult, sinó la constatació d'una realitat).

Record haver llegit que en Pepiño Blanco, l'home fort del govern de ZP, tenia apamada Espanya, tant que coneixia les intimitats de cadascuna de les agrupacions socialistes de l'estat, si els militants anavan restrets o de cagarrines i si l'orina dels regidors tenia bon color. En Pepiño (aquí l'espanyolíssima "ñ" és imprescindible, encara que en un teclat alemany tendria tots els números per convertir-se en una "n" creadora d'imatges equívoques) és una versió digital de l'analògic Alfonso Guerra.

Els veïnats de Sa Calatrava es queixen (supòs que amb raó) dels problemes de seguretat de la barriada. Joana Medina -regidora del ram policial- replica (amb les dades a la mà) que aquests no són tals, que en dos anys sols s'han presentat tres denúncies per delictes comesos a la zona, i afegeix (potser també adverteix) que espera que rere el moviment veïnal no hi hagi una instrumentalització política del tema.

El nin -amb precisió de rellotger suís- em recordà ahir migdia que feia exactament una setmana que el nostre avió (un d'aquella "low-cost" menyspreadora del català) emprenia el vol cap Alemanya. S'acabava un breu estiueig i tornavem a la normalitat teutònica. Avui na Maria del Mar ha complert el seu primer any. És una senyoreta, hermosa de fesomia, ben tallada, de bon caràcter, que d'aquí a poc donarà les primeres passes. El temps passa aviat, molt aviat. Però això ara no interessa. Tornem al meu petit dietari d'aquests dies de juliol a Mallorca.

Em resulta difícil d'explicar: quan torn a Mallorca em sent cada pic més estrany entre la gent que l'habita, però més lligat al seu paisatge. Pens que em costa adaptar-me als canvis de les fesomies i m'aferro a tot allò que es manté inalterat (que cada vegada és menys, tot sigui dit). Venir a l'Illa durant l'estiu exigeix posar-me la disfressa de "guiri" i passar el més discretament possible entre el paisanatge. De la darrera estada -dies enrere- és aquest petit dietari de viatge.

Em sembla que algú hauria de fotre una estirada d‘orelles a aquesta gent del CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas) o -directament- dissoldre‘l per inútil. De passada ens estalviariem un grapadet de milions d‘euros, d‘aquests que tant l‘interessa economitzar al bo d‘en ZP. Un recent informe publicat per aquesta entitat afirma que els ciutadans de les Illes es senten preocupats fonamentalment per l‘atur, per la immigració, pels problemes per arribar a finals de mes i -després- pels casos de corrupció política i pels desequilibris generats per l‘activitat turística (els punyeteros "guiris"). Han descobert les Amèriques fosques.

Fa dos anys, quan "la roja" assolí el campionat d'Europa de futbol, alguns veïnats, amics i coneguts es sentiren en l'obligació de felicitar-me per l'èxit esportiu del meu presumpte país. Vull pensar que ho feren amb tota la bona fe del món, sense imaginar-se que les glòries d'Espanya me la deixen bastant fluixa. Supòs que també ho feien per demostrar el seu "fair play", ja que el triomf espanyol es fonamentà en la derrota d'Alemanya. Al principi, sols per educació, vaig rebre les congratulacions amb un "Danke" eixut i poc emotiu, però a la que va fer cinc o sis, vaig descarrecar-li el carro deixant prou clar que quan no jugava el Barça el meu únic equip era el que s'enfrontava a Espanya, que jo només era espanyol per imperatiu legal -i de molt mala gana-, però que si volia podia trobar-n'hi algun, d'espanyol, per esbravar-se les ànsies efusives. La pobra veïnada partí amb la coa entre les cames, ben embullada i pensant -amb raó- que m'acabava de remenar les cireres.

Record haver sentit dir que Ortega y Gasset afirmava que els catalans no eren una amenaça per a la unitat d'Espanya perquè es perdien en actes estètics, però mai no arribaven a fer res en el terreny pràctic. És a dir: lladren, però no mosseguen. Servidor pensa que la manifestació convocada per aquest horabaixa sota el lema "Som una nació. Nosaltres decidim" constituirà una bella mostra de l'amor català per l'estètica. Hi haurà una munió de gent, milers i milers de persones amb senyeres i estelades i crits reclamant la independència en una mena de masturbació col·lectiva. Tot ben maco, emotiu i patriòtic, però amb un nul efecte pràctic; perquè -a veure- algú es pensa que l'endemà, l'altre, o qualsevol altre dia, els membres del Tribunal Constitucional espanyol, amb el cul tremolós de por, anul·laran la sentència sobre l'Estatut i demanaran perdó per haver ofès la dignitat nacional de Catalunya? Qui s'ho cregui, ja pot anar agafant cadireta i esperar d'assegut.

En matemàtica mai no he estat una estrelleta de l'auba. D'al·lot anava fent per passar el curs amb una certa dignitat i de més gran sols m'hi he atracat en casos d'extrema necessitat, com és el cas. El fons de prestatge de la meva biblioteca dedicada a la matemàtica és d'una buidor insondable, la qual cosa m'obliga a recòrrer al diccionari i a Internet per obtenir-ne una mínima noció.

Servidor era dels que creien que teniem els polítics que ens merexiem. Ho pensava, però he mudat de parer, que diuen que és de savis. El més "sociata" dels "sociatas", en Felipe González, afegeix que fer-ho amb excessiva freqüència és de cretins. La seva mala bava, sortosament, no s'adreça a l'humil formigueta que subscriu aquesta columna, sinó que encanona entre cella i cella al seu presumpte company Rodríguez Zapatero. Gelosia, problemes de banyes, diria jo. González deixà el poder amb l'estat que feia ferum de podridura, mentre que l'únic mal flaire que ara mateix s'olora a Espanya és la del cos present polític de ZP.

Qui més qui manco -tots- està ben embullat amb això de la punyetera crisi. T'ho miris com t'ho miris ho han enredat de tal manera que no hi ha forma de treure'n l'entrellat. Servidor -que sol anar sobrat de fantasia- ha acabat pensant que tot plegat es tracta d'una crisi virtual, d'una mena d'invenció per crear-ne d'altres de bon de veres. Si la memòria no em falla, fa poc més d'un any sols es parlava d'una "crisi financera": dels artificis comptables dels bancs americans, del risc de les inversions especulatives i de l'esclat de la bombolla immobiliària que afectava bona part del sector hipotecari. En poques paraules: el sitema financer s'havia passat set pobles, posant en solfa el bon funcionament de l'economia mundial.

Duia temps sense passar-m'ho tan bé amb el punyetero Festival d'Eurovisió. Me l'empàs més per obligació que per devoció, per allò d'acompanyar la família que -invariablement- acaba fent nones entre la quinzena i la vintena interpretació. Any rere any tot és el mateix. Les cançons són lamentables, els cantaires patètics i les votacions previsibles. Ucraïna vota per Rússia, Azerbaidjan, Bielorússia i Armènia. Armènia per Rússia, Arnènia, Bielorússia i Azerbaidjan. Finlàndia per Suècia, Noruega i Dinamarca. Dinamarca per Suècia, Finlàndia i Noruega. Altre tant fan les repúbliques bàltiques i les de l'ex-Iugoslàvia. Un avorriment. Enguany ha guanyat Alemanya -de xamba, és clar- amb una tonada estúpida i una vocalista que anava pel món de Lolita (els espanyols dirien que de "calientapollas"). Els seus orgàsmics "Oh, mein God!" després de saber-se guanyadora degueren commoure el caramull de cigales europees que no van sentir-se a bastament satisfetes amb les sempre generoses mosses del Caucas o amb les abundoses popes de la cantant islandesa.

Benvolguda Aina: l'has armada bona amb l'escrit que publicares el passat 15 de maig. Estic segur que no volies empipar ningú amb les teves paraules. L'havia llegit sense cap mena de sorpresa a la versió digital del setmanari i l'he hagut de repassar quan he vist les cartes que t'adrecen en Toni Celià i el Col·lectiu Sant Ponç 1561. La veritat, crec que no n'hi ha per tant, que no te coneixen o que no t'han sabut llegir (com bé saps, no és el mateix llegir que entendre i moltíssima gent interpreta el que llegeix segons els propis designis i no els de l'autor).

El debat sobre les mesures d‘estalvi del "gobierno de la nación" té la seva gràcia. De cop i volta en ZP se‘ns presenta com una mena de màrtir que, forçat i amenaçat per poders aliens -UE, FMI, Obama, ...- s‘ha vist en el trist tràngol de donar pel sac als seus ciutadans. El pobret s‘hi resistí ferm, però -finalment- ha hagut de baixar-se els calçons i anar per feina; tot i que, pel que sembla, ho fa amb gust i fruïció. És més: si ho pren per vici esmicolarà els memorables rècords establerts per Felipe González i acabarà fent la competència a Nacho Vidal. Jo, si tengués bo amb en Ratzinger, en proposaria una beatificació fulminant, de ZP, amb halo, lloc als altars i dia al santoral inclosos.

Duc setmanes esperant el moment d'escriure sobre el què està passant a Grècia. Tantes com per compondre quatre línies a propòsit de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya. Però com que la punyetera lloca no arriba a posar l'ou m'hauré d'armar de paciència abans de descarregar el sac. Anem, idò, amb cas grec. Quin estrany fenòmen pot conduir un país normalet al caos i la fallida dels comptes estatals? Qui podia preveure uns anys enrere que Grècia faria figa i s'enfonsaria més de pressa que el Titànic? Certament ningú.

L'esposa del Cèsar no sols ha de ser honesta, sinó semblar-ho. És la famosa frase de Juli Cèsar després de divorciar-se de Pompeia, la seva segona dona. Una altra versió diu que "no només ha d'estar lliure de crim sinó també de la menor sospita".

"Si yo tuviera una escoba" fou un dels èxits més sonats dels Sírex. Algú hi volgué veure quelcom de cançó protesta en aquells temps de franquisme madur i "planes de desarrollo". Pens que la lletra és tan o més punyent ara que abans. A Mallorca podriem tenir-la com a himne temporal -esperant que arribin temps més propicis- enlloc de "La Balenguera".

L'educació -les bones maneres, la correcció, la criança- és un concepte relatiu i variable, una convenció entre els individus d'una societat. Allò que per uns ho és, per a altres no. En certes regions, quan un covidat a taula amolla un rot -com més prolongat i sonor, millor- dóna a entendre que el menjar ha estat bo i suficient; un motiu de satisfacció per als amfitrions. Per a nosaltres seria una grolleria. Apallissar la dona i els infants o maltractar els animals era -temps enrere- el més natural del món. Ara són delictes penats per les lleis.

Els governants solien tenir -i molts encara tenen- determinats objectes que representen el seu poder: ceptre, tiara, corona, ... i altres de no tan sumptuosos, però igualment simbòlics. Ve d'antic. D'entre els molts objectes que representaven el poder dels faraons, potser els dos més coneguts són els ceptres de Nejej (un fuet) i de Heka (una crossa). De fet, el primer sols devia ser un estri per arruixar les mosques. No ens ha d'estranyar idò, que tres mil anys més tard en Jaume Matas cercàs un objecte comú del seu entorn com a emblema del seu imperi terrenal. El trobà, és clar. La cosa escollida fou una granereta de vàter.

L'Església té un mal paquet amb aquest embull dels capellans pederastes. A servidor no li ve de nou. Frares, monges, mossens i altre personal del mateix ofici són, al cap i a la fi, éssers humans, amb virtuts i febleses. Hi ha sants i degenerats, com a la societat en general. Cap sorpresa. El cançoner mallorquí està farcit de gloses que fan escarni de la debilitat per la carn dels eclesiàstics. "Mon pare quan vós vàreu partir / a ca nostra vengué un frare. / Me dóna un confit a mi / i besades a mumare."

En Tomàs Plomer ha començat a amollar llast. Fa bé. Aquests dies ha abandonat la presidència de Sa Botigueta "per raons personals": les que alguns podem intuir i d'altres que segurament res tenen a veure amb el seu vessant públic. En tot cas s'han de respectar els motius i valorar positivament la feina feta -sovint ingrata- al capdavant de l'entitat. Crec que Plomer travessa un període difícil d'ençà de la declaració judicial que féu arran del "cas Voltor".

En Mates duu dies cantant "La Travaiata" davant el jutge Castro i ja tenim la Seu plena d'ous. He esmentat el meu escepticisme sobre el resultat final de tots aquests casos oberts contra la corrupció política a les Illes. Bàsicament perquè sóc d'aquells que s'escolten allò que la saviesa popular ens diu des de fa segles, que no hi ha res més tort que la Justícia. Per a mi, l'únic valor que té el rosari de compareixences il·lustres (i no tant) a la barra dels jutjats, és l'exemplaritzant; tot i que també sobre això tenc els meus dubtes.

"La corrupció, segurament, és l'element més erosionador i més cridaner dels que hem esmentat. I certament hi han hagut casos tant en l'àmbit estatal com en el nacional que han palesat una actitud i unes pràctiques polítiques absolutament rebutjables i inacceptables." Quan les escriví (2003), poc devia imaginar lautor d'aquestes frases el que acabaria caient-li a sobre set anys més tard. La cita és del llibre "El futur de la nostra identitat", de Josep Melià Ques, l'actual president d'Unió Mallorquina.

A ca'l PP no hi ha lloc per a les sorpreses. Com era de preveure, seguint un guió perfectament dissenyat, la militància ha entronitzat en Josemón Bauzá nou president del partit a la sucursal balear. S'han confirmat els principis de Peter i de Murphy.

Aquest dissabte -avui- els "peperos" de les Illes escullen president. La tria entre Josemón Bauzá i Carlitos Delgado esmicola l'anomenat "principi de Peter". No sé si recordau l'enunciat: "en una organització, les persones que realitzen bé el seu treball són promocionades a llocs de major responsabilitat una vegada i una altra fins que arriben al seu nivell d'incompetència".

Pareix que a n'Aineta Calvo serà la primera en tastar els efectes de les collonades de n'Antich. S'ho haurà guanyat a pols. Diuen que les dues lleones del P(SO)E mallorquí -ella mateixa i n'Armengol- van fer les pessigolles endins al president, pressionant-lo per trencar amb UM (fet que, d'altra banda, demostra el que tothom intueix des de fa temps: que de "sociatas" betzols n'hi ha un munt).

Hi haurà qui pensi que sóc un maniàtic dels detalls. Possiblement ho sigui, sí. Mirau: l‘altre dia em cridà l‘atenció una imatge de la darrera edició del "Sóller".

Els límits entre la realitat i la ficció són de cada dia més indestriables. El cinema primer, la televisió després i ara les noves tecnologies hi han contribuit bastant.

L‘actualitat política illenca m‘ha duit a la memòria una cançoneta francesa que ma mare ens cantava, a la meva germana i a mi, quan érem infants. La història va d‘una senyora marquesa que, després de dies de viatge, telefona a ca seva per demanar noves.

L‘esperit masoquista és el més notable dels molts vicis que assolen els suposats governs "de progrés". Vull dir que, quan les coses els van mitjanament bé (cosa estranya), tot d‘una hi ha qui cerca ronya per gratar.

La portada dels setmanaris reflecteix la sofrida tasca del periodisme local. És la fesomia canviant de la ciutat, la seva cara, l‘expressió del moment.

Benvolguts lectors: dues setmanes enrere, comentant el batibull provocat per UM al Consell de Mallorca - les "potadetes d'infants malcriats"-, vaig escriure: "Així les coses, sense poder albirar la terra promesa de la immunitat, despullats i sense el cobri de l'esperada impunitat, el setge s'estreny al voltant de la reina en un reialme en què els caps dels reis no valen un xavo". Potser ho recordareu. Bé, idò sembla que ara -finalment- li ha tocat el torn, recentment imputada en el cas Can Domenge. Com na Maria Antònia Munar, la majoria dels membres de l'antiga direcció d'Unió Mallorquina es troben embolicats en múltiples causes judicials.

El PP illenc ha renovat la seva direcció més per necessitat -pens jo- que per delit. Els "peperos" estaven obligats a canviar els mobles, la majoria corcats i la resta amb risc de contagi. Pocs en quedaven ja, que no els haguessin duit a la barra o no fossin investigats per la fiscalia anticorrupció.

Bona li han armada al regidor maonès Joan Carles Villalonga! I dic que "li han armada" perquè els fets que han donat lloc a la polèmica d'ara es remunten a fa mig any, quan en un recital interpretà una versió personal de la coneguda cançó "Cucurrucucú, Paloma"

La brega entre els sindicats de la policia local i el Pacte de govern municipal no ha fet més que començar, però promet ser llarga i sucosa. No tenc gaire clara la fita que separa les reivindicacions laborals de la gresca política; encara que em sembla que -d'existir- fa estona que s'ha ultrapassat.

Avui començaré contant-vos-ne una que, no fa gaires dies, succeí per aquestes contrades. Els habitants de la veïna ciutat de Bad Nauheim, amen de del ronyó clos, tenen una contrastada passió per la cultura.

Ja era ben hora (si va de veres) que un equip de govern es prengués seriosament l'assumpte de les finances locals, que agafàs el bou per les banyes. La mala gestió dels doblers dels sollerics és una qüestió que fa anys que s'arrossega; diria -i no crec errar- que des de fa més de mig segle.

Crec que en Guillem Bernat s'equivocà deixant al judici de la història la seva gestió com a batle. La història és una ciència inexacta en la qual no es pot confiar cegament. Diuen que és el saber de la memòria.