Amb motiu de la seva visita a Mallorca, en el marc de la campanya d'accions en defensa del raper Josep Miquel Arenas Valtònyc, condemnat per l'Audiència Nacional espanyola a tres anys i mig de presó per les lletres de les seves cançons, conversam amb Juan Manuel Olarieta (Barakaldo, Biscaia, 1955), històric advocat de processats polítics, defensor de Valtònyc i autor de diversos treballs sobre la repressió juridicopolítica al Regne d'Espanya.

-Quina evolució hi ha hagut en l'àmbit repressiu d'ençà dels darrers anys del franquisme i el començament del règim de la monarquia reinstaurada?

-En tota evolució hi ha ruptura i continuïtat. Sens dubte, a la Transició hi hagué determinades coses que canviaren, i tothom parla de les coses que canviaren, com ara l'estat de les autonomies (que ara també es vol fer retrocedir), el qual és un dels canvis importants en el sistema polític. Però cal entendre totes dues coses: la ruptura i la continuïtat. Hi ha hagut una evolució en tots els àmbits: judicial, policial, a les presons, etc.

Les presons que hi ha ara no són les que hi havia a l'època franquista. Fins aleshores, el model era d'amuntegament, i els presos polítics convivien amb els comuns. A partir de 1979 i de la reforma penitenciària, s'imposà un model d'aïllament, per mòduls. És el model alemany (que començà amb Herrera de la Mancha i, després, Alcalá Meco), el model d'aïllament més estricte, perquè consisteix a recloure una persona dins una cel·la les 24 hores del dia. A l'època franquista hi havia entre 6.000 i 8.000 presos; ara n'hi ha 60.000. Amb el model de presó anterior, no es podria controlar una població reclusa tan gran. A més, s'establí un control polític: a les oficines de les presons hi ha determinats funcionaris que, políticament, són de confiança del govern de torn i fan aquesta tasca política de control i vigilància. De manera que el control de l'estat és com més va més fort, més estricte i rigorós sobre grans poblacions. Ara hi ha més aparell repressiu, més lleis repressives i lleis molt més dures.

-I l'enjudiciament dels delictes polítics per un tribunal especial com és l'Audiència Nacional (AN)...

-L'AN assumí les competències del Tribunal d'Ordre Públic (manifestacions, propaganda il·legal, associació il·lícita) i les del consells de guerra (la lluita armada), les quals, a l'època franquista, estaven separades. Durant el franquisme, la repressió fonamental no l'exercia el Tribunal d'Ordre Públic, sinó la jurisdicció militar. Tanmateix, arribà un moment que la lluita popular a Espanya atenyé una dimensió tal que els militars no volien exercir la repressió política, entre altres raons, perquè no estaven preparats per a aquest tipus de tasques. Inicialment, l'AN era un tribunal exclusivament polític i, de mica en mica, tot i les protestes de col·lectius d'advocats, les seves competències en lloc de reduir-se, augmentaren, i assumí, per exemple, les extradicions, que són processos polítics que afecten les relacions internacionals, o els afers de narcotràfic, perquè, suposadament, també impliquen grans organitzacions criminals. És a dir, el model antiterrorista es traslladà al narcotràfic i, després, l'AN també assumí competències en matèria de corrupció política. Sempre hem dit que la legislació penal s'ha d'interpretar restrictivament. Tanmateix, sempre s'interpreta extensivament. De manera que l'AN ha estès els seus tentacles, en detriment de les audiències provincials i de la justícia ordinària.

Pel que fa a les condemnes, al començament eren de sis, set o vuit anys. La gent entrava a la presó i en sortia. Avui dia, jo no conec cap sentència a l'AN per sota dels vint anys, llevat de delictes com enaltiment, injúries a la corona, etc. Antigament, la pena màxima era de trenta anys, però, amb la llibertat condicional, es reduïa a vint. Així que, com a màxim, una persona complia entre disset i vint anys de presó. Ara les penes són de quaranta anys, i s'imposarà la cadena perpètua.

-El Decret llei «sobre prevenció del terrorisme» aprovat pel darrer govern de Franco no fou derogat fins a l'any 1979. En un article sobre la reforma política, apuntes que, el gener i febrer de 1977, el segon govern de la monarquia aprovà un «estat d'excepció selectiu».

-La legislació antiterrorista de 1975, 1976 i 1977 es traslladà a la Constitució, la qual l'elevà al rang màxim, que és l'article 55.2: la suspensió individual de garanties. Els detinguts tenen un seguit de drets, però, si et detenen acusat de terrorisme, t'apliquen la suspensió individual de garanties, que no és individual, perquè sempre s'ha aplicat en massa.

-I com ha evolucionat la repressió policial?

-La policia ja no és policia judicial. El concepte de policia que investiga a partir de la comissió d'un delicte ja no existeix. La policia investiga tothom, cometi delictes o no, fins i tot abans que en cometi. És per això que hi ha control sobre les xarxes socials, el telèfon, les cartes i les relacions personals. Ara hi ha una policia preventiva, que abans no hi era, perquè era purament repressiva.

-Com demostra l'Operació Aranya.

-És clar. Per fer una Operació Aranya, cal vigilar prèviament. Això també passa a Catalunya, on s'està demostrant que, abans del referèndum, la policia vigilava i controlava partits legals. Això no és concebible a cap país democràtic.

-El judici i condemna a Valtònyc presenta un agreujant especial, perquè la prova de càrrec és una obra de creació artística, forma d'expressió que la Constitució diu que reconeix i garanteix (art. 20.1.b). Crida l'atenció el contrast entre la suposada solidaritat amb Charlie Hebdo o l'escàndol per la condemna imposada a les membres del grup rus de punk Pussy Riot, per un espectacle a la catedral de Moscou, i la normalitat amb què els mitjans de comunicació del Regne assumeixen els atacs que es produeixen aquí contra la llibertat d'expressió o la mera creació artística, si no els atien directament i criminalitzen les persones que exerceixen aquests drets.

-En aquest terreny, Espanya no és un país comparable a França, on hi ha una tradició de defensa de les llibertats i els drets, tot i que es troba en retrocés. Aquí no hi ha hagut retrocés, perquè el que hi ha és la continuació de l'anterior. El problema que té Espanya és la manca de cultura democràtica, de respecte als drets i les llibertats, a la música, a la literatura, i és un vertader escàndol que a un al·lot de divuit anys, que fa art ?perquè el rap és art?, no se'l promocioni, sinó que se'l persegueixi. I el rap és així; si no és provocador, no és rap. El Diccionario de la Real Academia defineix el rap com una música provocadora. Aleshores, Valtònyc és el raper per excel·lència, perquè ha aconseguit l'efecte que cercava.

-Confies en una resolució favorable del Tribunal Constitucional (TC) al recurs d'empara contra la condemna, sobretot després de la recent sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) revocatòria de la condemna, també imposada per l'AN, a Enric Stern i Jaume Roura?

-No sé si el TC admetrà el recurs. Si no ho fa, anirem al TEDH. La Fiscalia ha dit que, d'ara en endavant, faria una interpretació del Codi penal no tan extensiva. Però, si la llei no ha canviat, aquesta reinterpretació que volen fer a què és deguda? A les mobilitzacions, les protestes i al fet que la gent, sortosament, no ha callat. I això ha de fer pensar que, si no lluites pels teus drets, no te'ls donarà cap fiscal, cap Constitució ni cap llei.

-En quina situació es troba ara el cas de Valtònyc?

-Estam pendents que l'AN es pronunciï sobre la petició de suspensió de l'execució de la pena. La Llei orgànica del TC permet de suspendre l'execució de la pena, quan aquesta no és greu i invoques principis constitucionals. Qui primer s'ha de pronunciar és l'AN, però, si tira endavant amb l'execució de la pena, podria entrar en contradicció amb una resolució posterior del TC. Si l'AN decidís que cal executar la pena immediatament, el TC la podria suspendre fins que resolgui el recurs. Ara l'AN traslladarà la nostra petició al fiscal i a la representació de Jorge Campos, perquè diguin el que hagin de dir, i, amb totes aquestes opinions, dictarà una resolució. Però no sabem quant de temps pot passar.

-Arran d'una qüestió d'inconstitucionalitat plantejada per l'Audiència Provincial de Barcelona sobre l'apartat segon de l'article 607 del Codi penal, el TC declarà la nul·litat de la inclusió com a delicte de la negació dels delictes de genocidi, al·legant que aquesta negació se situa dins els límits del dret a la llibertat d'expressió. Tanmateix, quan les defenses de les activistes processades per les protestes pacífiques a sengles esglésies de Palma i Girona contra l'avantprojecte de reforma sobre la legislació de l'avortament sol·licitaren als jutjadors respectius que plantejassin una qüestió d'inconstitucionalitat sobre l'article 523 del Codi penal, que tipifica com a delicte la interrupció de cerimònies religioses, aquests s'hi negaren, contraposant la «llibertat religiosa» a la llibertat d'expressió...

-Aquest tipus de principis està previst per a minories: religioses, sexuals, nacionals, etc., gent que no es pot protegir per si mateixa. Quina protecció necessita l'Església? És un poder fàctic, un dels terratinents més grans que hi ha a Espanya, té gran quantitat d'empreses, i molts de fidels que segueixen els seus dictats. No es pot tractar el minoritari com si fos majoritari, i viceversa. El que hauria de valorar un jutge és l'aspecte politicosocial que té una reivindicació com és el dret a l'avortament, l'enemic més important del qual és l'Església catòlica. De manera que no pot estranyar ningú que les feministes irrompin en una església a protestar. Però aquesta acció no és contra l'Església, sinó contra l'oposició de l'Església a aquest dret. El que passa és que, a Espanya, s'intenta tractar igual potències que són desiguals.

-Però els tribunals ho tenen en compte, això?

-No, perquè els tribunals segueixen el criteri de la col·lisió de drets, és a dir: «tu tens dret a manifestar-te, però contra el teu dret hi ha un altre dret». Però el dret fonamental és el de manifestació (les protestes, la llibertat d'expressió, el dret de vaga, etc.). La resta de drets no es poden posar al mateix nivell, sobretot quan els empres per a ficar qualcú a la presó. El fet que t'extralimitis en l'exercici dels teus drets no vol dir que hagis d'anar a la presó, que és el que hom no vol entendre en aquest país, començant pels magistrats del Tribunal Suprem (TS) i del TC. Els límits a la llibertat d'expressió no poden esser punitius; hi ha altres maneres. Si una persona fa una piulada amb una calúmnia contra una altra, hom pot demanar que li tanquin el compte de Twitter o li imposin una multa; se m'acudeixen moltes coses que no siguin la presó.

-Els tribunals tendeixen a protegir les classes dominants, negligint llur situació privilegiada, i menysprear la resta?

-És clar, això passa amb el dret de vaga, que és un instrument de pressió dels treballadors sobre la patronal. Per què el dret de vaga és un dret constitucional fonamental dels treballadors? Perquè els treballadors són la part desafavorida davant l'empresari, que té el poder. Aleshores, la llei defensa els treballadors, però, curiosament, la regulació de la vaga a Espanya, per exemple, inclou els piquets com a delicte, «per protegir els treballadors». Això és hipocresia i cinisme; hom no protegeix els treballadors d'altres treballadors (els que formen el piquet), protegeix l'empresari. Així, es coarta el dret de vaga, perquè els piquets de vaga no són res diferent de la vaga, són la vaga mateixa; sempre hi ha hagut piquets a totes les vagues.

-Et voldríem demanar per l'evolució de la separació de poders, si és que a Espanya n'hi ha hagut mai...  

-El problema del dret i els principis jurídics és que crea grans mots, grans frases, «separació de poders», «drets humans», que són com clixés, que sovint no s'entén quin sentit tenen. I hi ha vertaderes bubotes, com ara la independència dels jutges o la idea que els jutges estan sotmesos a la llei, la qual cosa no és real, és la llei que està sotmesa als jutges. En realitat, la llei hauria d'estar al nostre servei. Si no hi és, modificau-la. I, si considerau que el referèndum de Catalunya és il·legal, canviau la llei perquè es pugui fer, perquè puguem saber què pensen els catalans, quin futur volen, si volen continuar amb Espanya, i en quines condicions, o si no hi volen continuar. La responsabilitat del que passa a Catalunya és únicament i exclusiva de l'estat i del govern de Madrid, amb la beneitura del respecte a la llei. Això és com el divorci. Quan no hi havia divorci, les parelles cercaven amants fora de la llar, i es creava una situació falsa i fictícia, perquè la manera de mantenir una parella unida no és per la força. I la relació conjugal és lliure o no és res i crearà problemes sempre. Hi ha una manipulació de les lleis, els tribunals, els fiscals, etc. Per exemple, la tortura és prohibida, però es tortura. I no se'n reconeix l'existència. El TEDH ho ha dit diverses vegades: a Espanya es tortura, i l'Estat espanyol ha d'investigar les tortures, i no ho fa. Això també és il·legal. La llei de la memòria històrica, quantes vegades s'ha infringit? Per què no es compleix? Per què algunes lleis es compleixen i d'altres, no?

-Un lloc comú de l'argumentari de les autoritats espanyoles i llurs amanuenses és que al Regne d'Espanya no hi ha presos polítics. El ministre de Justícia de Franco Antonio Iturmendi també qualificava Espanya d'«estat de dret» i negava que hi hagués «presos polítics»...

-En aquesta mena de coses, tan bon punt grates una mica, arribes al franquisme. Tot això prové del franquisme: «No hi ha presos polítics, el que hi ha és gent que ha infringit la llei». I això és una altra mostra d'hipocresia. Jo en dic la doctrina Al Capone. Tothom sap que Al Capone era un dirigent mafiós, però no el condemnaren mai per això, sinó per un delicte fiscal. Aquí s'inventen un delicte de rebel·lió. Tanmateix, els grans processos polítics i judicials que hi ha hagut a Espanya des del segle xix han estat per rebel·lió. A la Guerra Civil, els rebels acusaren els republicans de rebel·lió i auxili a la rebel·lió. I la imputació era aquesta, perquè el prototip de delicte polític és la rebel·lió. És clar que hi ha presos polítics a Espanya, actuen políticament i l'estat respon políticament.