Joan Alcover és una de les figures més rellevants de la poesia catalana i un dels grans clàssic del nostre moviment literari. La seva trajectòria poètica presenta dos moments clarament diferenciats: un primer període en castellà, i un segon en la seva llengua pròpia, el català, que és el que li atorga una veu autèntica i perdurable.
En els seus inicis, quan escriu en castellà, la seva producció destaca per la pulcritud formal i el respecte estricte a les lleis de la llengua i la versificació. Tanmateix, aquesta perfecció no va acompanyada d’una autèntica força vital. Els motlles formals són dominats amb destresa, però resten buits. No contenen una experiència íntima ni concreta, sinó que ressonen amb una certa buidor.
En aquest període, Alcover participa d’una estètica influïda per les tendències del moment i per la marca de Charles Baudelaire, amb el seu ideal d’assolir el màxim refinament de les formes artístiques per les formes mateixes. El culte a la forma perfecta implicava una determinada concepció del món, una manera d’explicar el mecanisme de la vida a través de l’ordre i l’harmonia. Durant la seva joventut, Alcover rendí tribut a aquestes idees.
Ara bé, en un moment determinat, el poeta canvià de llengua i es decidí a utilitzar el seu mitjà natural i autèntic d’expressió. Aquest fet marcà un punt d’inflexió decisiu. Amb el canvi de llengua, la seva poesia adquirí una intensitat emocional i una veritat interior que abans no tenia. Fins al punt que es pot afirmar que, si hagués escrit sempre en castellà, hauria estat un autor totalment desconegut. La seva plenitud creadora s’esdevé, llavors, en català.
Alcover és, sobretot, un poeta elegíac. La seva vida estigué marcada per un seguit de malvestats: la mort prematura de la seva esposa, Rosita Pujol, la pèrdua de la seva filla Teresa i, posteriorment, la dels seus dos fills, Pere i Gaietà. Aquestes tragèdies familiars el conduïren a escriure les elegies que l’han immortalitzat. Davant la devastació personal que patí, Alcover transformà el dolor en matèria poètica. La seva manera de ser com a poeta no s’explica únicament per la tragèdia immensa que visqué, sinó també per una certa nostàlgia d’una altra vida possible, d’una plenitud intuïda però mai assolida del tot.
Com a pensador i intel·lectual, Alcover també deixa una empremta decisiva. La conferència ‘Humanització de l’art’, celebrada el 30 d’abril del 1904 a l’Ateneu Barcelonès, constitueix una gran peça de treball de l’esperit i un dels moments culminants del pensament estètic del seu temps. Hi formulà una estètica que coincidia amb la revifada general de l’art i de la literatura universals. Sense renunciar a l’exigència forma, rebutjava l’hermetisme estèril i propugnava una poesia capaç de connectar amb la vida.
En definitiva, Joan Alcover no només es convertí en la primera figura intel·lectual del nostre país, sinó també en una gran personalitat dins tota l’àrea de la llengua catalana. La seva obra, concentrada i exigent, és el fruit d’una vida sotmesa a la prova del dolor i sublimada per una voluntat de perfecció i autenticitat. Per això, ocupa un lloc de primer ordre en la nostra tradició literària i continua essent una veu de gran permanència.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Setmanari Sóller.
De moment no hi ha comentaris.