De saber pronunciar dos mots tan senzills –“si, no”– depèn la maduresa d’una persona. Uns mots, per altra banda tan comprometedors, que posen en evidència aquesta maduresa humana. Qui més qui manco té experiències frustrants, quan amb bona consciència hom ha dipositat la confiança, com un infant, en tal o qual persona, i després constata que un “si” de tal persona equival a un “no”; i un “no” de tal altre equival a un “si”. I és que el discerniment enfront de diverses alternatives no es congria en els llavis sinó en el cor. Ja es diu que “l’home és la seva voluntat”.

Jesús toca aquest tema de la sinceritat precisament davant un auditori del tot qualificat a nivell social i religiós: els grans sacerdots i els notables del poble. I més qualificat encara en l’art de dir paraules buides que revelen la insinceritat del seu cor. Més encara, se senten comparats amb l’honradesa de les persones socialment més deshonrades: prostitutes i cobradors d’impostos, que acceptaven de bon grat la predicació del Baptista i tenien la joia de canviar d’actituds.

Dins la llibertat de consciència –que Déu és el primer en respectar, com el reducte més sagrat de l’home– ningú està obligat a donar un si o un no. El que passa és que si hom es decideix per una d’aquestes alternatives, per honradesa amb sí mateix i amb aquells a qui ha donat resposta, el que s’espera és que sigui conseqüent.

Treballar en la vinya del Senyor és l’únic lloc on és possible servir Déu i els homes. El camp de treball és el món, i concretament el redol on es desenvolupa la nostra existència humana. Per dir-ho gràficament és l’espai (àmbit) on arriben les nostres mans (la nostra acció). Família, veïns, companys de treball i de lleure, la responsabilitat, segons l’ofici i el càrrec que un ocupa, etc. Més enllà de les nostres possibilitats, segur que no hi som cridats.

Donar una mirada als àmbits assenyalats anteriorment i comprovar el desgavell en què es troben, segur que les actituds del cor no acompanyen l’expressió dels llavis. Promeses de fidelitat, infidels; de treballar pel creixement i maduració dels fills, sense voler complicar-se la vida; responsabilitat en el respecte dels drets dels altres, i no sentir-se responsable… tantes vegades són paraules buides que deixen de fer creïble la sinceritat del nostre cor.

En canvi, moltes vegades també, encara que no hi hagi una afirmació o promesa explícita; encara que externament hi pugui haver una declaració de rebuig de la responsabilitat que hom ha adoptat, si a l’hora de la veritat, les mans arriben on arriba el cor, i el cor arriba on arriben les mans, el tros de vinya (el tros de món) que Déu ens ha marcat, no hi ha lloc a la desesperació. L’important no és el gust o disgust en què hom pugui treballar, sinó el treball ben fet. Tanmateix, les paraules se les emporta el vent. Són les obres que ens acompanyen (Ap 14, 13).

Quan diem en el Parenostre: “es faci la vostra voluntat aquí en la terra…”, en el fons el que demanam és que siguem capaços de descobrir aquesta voluntat de Déu per donar una resposta adient al seu pla d’amor. Esperar que es compleixi la voluntat de