Quan el poder i l’autoritat és confonen es capgiren un munt de principis d’aquells que donen sentit –o deixen de donar-lo– al comportament humà. Jesús parla des de la càtedra de Moisès, la sinagoga, lloc habitual de l’audiència, com en altres ocasions ho farà sobre el verd del prat o des d’una barca, ran de la riba del llac de Tiberíades. El lloc deixarà de ser important, perquè més importants seran, per una part l’auditori –la gent que vaga pel desert del món com ovelles sense pastor– i per l’altra, el missatge alliberador de què és portadora la paraula de Jesús. No és el lloc que sacralitza la paraula, sinó que és la Paraula la que sacralitza el lloc. Tot, en Jesús, recobra l’espai teològic –espai de presència de Déu– que els homes li havien desposseït.

El poder dels homes constituïts en "dignitat" (grans sacerdots, fariseus, mestres de la llei) es manifestava en les amenaces que acompanyaven la seva prèdica. "Si no compliu tal o qual prescripció, sereu impurs". "Si no pagueu el delme, anau contra l’altar i el Temple; anau contra Déu". Poder que Jesús no es cansarà de denunciar i desemmascarar als que en faran ús (Mt 23).

L’estil de Jesús és un altre. I tan diferent, que la gent més senzilla se n’adona des del primer moment que ensenya amb autoritat, i comença a experimentar aires de llibertat. El domini que té sobre si mateix –l’adequació del que ensenya amb el que fa– és el mateix que exerceix sobre les forces del mal. Fins i tot mana als esperits malignes, i l’obeeixen. El que cal no és acontentar els poderosos sinó alliberar els que viuen oprimits: deslliga les corretges del jou, deixa lliures els oprimits i trosseja jous de tota mena (Is 58, 6). M'he adonat, a més, de l'opressió que es comet en aquest món. Els oprimits ploren i no hi ha qui els consoli; i ningú no els pot consolar, perquè la força és dels opressors. (Coh 4, 1).

El poder i la força van sempre de bracet a l’hora de posar "ordre" entre els més febles; l’autoritat i el servei fan sempre colla a l’hora de dignificar la persona malmenada pels esperits malignes (els opressors). Jesús, tot i veient que els camins de la convicció no donen resultats immediats, mai no volgué usar del poder i la força que violenten les llibertats, i molt menys quan es tractava de l’oportunitat de salvar la pròpia pell: ¿Et penses que no puc demanar ajut al meu Pare? (digué a Pere, després que aquest el volgué defensar amb l’espasa). Ara mateix m'enviaria més de dotze legions d'àngels (Mt 26, 53). El principal no és l’ordre i la pau dels cementiris sinó aquells que procedeixen de l’exercici de la justícia, entesa aquesta com el conjunt dels drets de l’home, i no com el còdex de lleis penals.

Davant la campanya ateísta provocativa que se pretén promoure, "Segurament Déu no existeix...", hi ha la temptació fàcil de voler defensar Déu amb l’espasa. Seria una prova més de caure en la trampa del poder i la força. Si –com Jesús– el cristià "no crida ni alça la veu, no es fa sentir pels carrers; no trenca la canya que s’esquerda, no apaga la flama del ble que vacil·la; porta el dret amb fermesa, sense defallir, sense vacil·lar..., i la seva vida és llum per tornar la vista als ulls que han quedat cecs, treu de la presó els encadenats i allibera del calabós als qui viuen a la fosca", aleshores serà que estarà "parlant i obrant amb autoritat". Del poder i del seu abús, n’hi ha massa exemples a oblidar; d’autoritat i servei, potser algú vulgui apuntar-se a posar-los de moda.