L’espectacularitat de les accions de Jesús als voltants de la mar de Galilea remouen la consciència popular de tal manera que l’exclamació era unànime –No havíem vist mai res de semblant. L’anunci de la proximitat del Regne de Déu comporta tots aquests senyals visibles (Cf. Mt 11,5; Is: 26; 29; 35;…) Una espectacularitat, però, que no es queda en la pura anècdota –en el prodigi– sinó que va al bessó del missatge que ve a anunciar: El Senyor m'ha ungit. M'ha enviat a portar la bona nova als pobres, a curar els cors desfets, a proclamar als captius la llibertat i als presos el retorn de la llum (Is 61-1). L’amor que Déu té a l’home no troba el seu objectiu final en la curació d’una dolència física, o de moltes dolències físiques. Es tracta de la curació més fonda i mes amagada: el restabliment de la dignitat perduda i, amb ella, el de la seva vera identitat que sols es realitza amb el perdó dels pecats.
Dins el context d’aquest esdeveniment ocorregut a casa de Simó, té lloc la proclamació –indirecta, si voleu– de la divinitat de Jesús per part d’uns mestres de la Llei, que ja el seguien per espiar-lo i censurar les seves actuacions i les seves paraules: «Com és que aquest parla així? Això és una blasfèmia! Qui pot perdonar els pecats sinó Déu?». Si la paraula de Jesús és capaç de tornar el moviment a les cames del paralític, la mateixa paraula de Jesús és capaç de produir la purificació interior atorgant l’amor fet perdó que sols Déu pot conferir. És que Jesús és el Déu-amb-nosaltres.
El món contemporani, en el seu conjunt, està tot ell immers dins l’espectacularitat dels “miracles” de la ciència i de la tècnica; del progrés i del benestar. Uns “miracles”, però, que estan al servei dels qui ja han progressat i dels qui ja estan bé. Els qui no han progressat; els qui no estan bé, continuen cada vegada més endarrerits i en més malestar.
Basta constatar que els avanços en el tractament de la SIDA –econòmicament– sols estan a l’abast del món occidental; les meravelles de la cirurgia i de la microcirurgia són un privilegi de la societat de consum; els trasplantaments d’òrgans que poden allargar la vida, o si més no donar-li més qualitat, sols es poden donar dins el marc d’una societat opulenta. La “multiplicació dels pans i dels peixos” –la superproducció d’aliments– sols és un fenomen del món súper desenvolupat. I és que els “miracles” que es produeixen fora de Déu sols es queden en l’espectacularitat, i obeeixen a un únic objectiu: l’escalada de l’ambició i del poder. “Miracles” que esclavitzen i mai alliberen.
Mentre l’home pateixi la fam d’amor i de perdó, que li nega l’altre home, no se sentirà mai alliberat. Mentre l’home es tanqui en la concessió d’amor i perdó que pot donar, mai, tampoc, se sentirà alliberat. L’amor –el perdó– allibera no sols al qui el rep, sinó molt més encara al qui el dóna, perquè l'amor cobreix una multitud de pecats (1P 4,8). El fet de donar-lo és expressió de la gran llibertat d’esperit, pròpia dels fills de Déu; tan lliures, que no necessiten de les engrunes del qui l’ha ofès.
Estimar i perdonar és exercir l’”ofici” de Déu. El qui no estima ni perdona de debò, evidencia que no s’ha sentit mai perdonat per Déu: Aquell que se sent poc perdonat estima poc (Lc 7, 48). Els fets espectaculars que l’home pugui fer des del desamor, no deixaran de ser simples focs d’artifici (1Co 13, 1-3).
