Els excappares del PP han emprès el camí de negar-ho tot, o gairebé. Dels casos de corrupció, de les investigacions de fiscals i jutges i de les sentències als seus antics companys -de tot això- callen. Silenci absolut. Ara bé, n’Aznar s’ha apressat per negar públicament la paternitat de la criatura que espera una ministra francesa, “mademoiselle” Dati. Era una bolla que rodolava per internet, però en Josemari ha decidit que calia plantar-se davant els mitjans de comunicació per aclarir que no eren seus els “petits guerrers” que l’havien fecundada. Servidor ha fet un alè. Entre nosaltres: m’importa ben poc el possible o l’impossible banyam de na Botella. Cadascú és senyor –o senyora- de cobrir-se la closca com millor li sembli. El meu maldecap era de caire diplomàtic. Com podrien prendre’s les autoritats gal·les una invasió –ocupació, més aviat- d’aquest tipus en els seus “assumptes interns”? Perquè això, tot i el seu paral·lelisme amb l’afer de “Perejil” (que pel cas seria millor anomenar “moraduix”), representaria la conquesta d’un tros del més íntim de “la France”, un bocí de l’estructura de l’estat. I se’n podria haver armada una de grossa si al conflicte territorial n’afegíssim un de genètic. Imaginau-vos l’estampa: les guarderies franceses farcides de nins amb bigotet i els cabells xops de gomina. En Sarkozy, na Bruni i la “Republique” tendrien els dies comptats. Aznar ha fet bé posant les coses al seu lloc. Un deu. Espanya pot dormir tranquil·la.

Un altre que ho nega tot és el nostre expresident, el D.J. Matas. Ha assegurat que no era adicte a la cocaïna, que no havia fet calaix exercint el càrrec i que no s’havia colgat amb l’escriptora Maria Pau Janer. I jo me’l crec, és clar; no ho dubteu. Que De Santos anàs farcit fins a les celles de droga no significa que el PP sencer estigués penjat als estupefaents. Que quatre, quaranta o quatre-cents bergants de l’anterior govern “pepero” fossin d’ungla llarga no implica que l’expresident fos un pispa, malgrat els palauets i apartaments que adesiara anava comprant. Potser havia fet un raconet venent al mercat de l’Olivar uns quants manats del julivert i la farigola que conreava a la terrassa del seu pis. Per què no? I qui no ha tengut una mala idea amb na Maria Pau? La nina segueix fent goig, ben conservada, gairebé nova de xapa i pintura. Si un home com el D.J. Mates fa volar la imaginació, quin mal hi ha? Però d’una ingènua fantasia eròtica –si existí- als fets consumats hi ha un bon bocí. Seria, com a molt, un pecat menut. En aquest afer posaria la mà al foc per la virtut d’un membre tan recte i ferm de la classe política com l’expresident.

Per creure, estic disposat a empassar-m’ho tot. Si demà mateix en Carlos Simarro nega haver menjat a l’Asador Donostiarra amb càrrec a la VISA per a despeses de representació que manejava, jo m’ho beuré i punt. I si afegeix que anà a la “Casa Pancracio” a Carabanchel i que pagà el vermut de la seva butxaca, també. Tot és qüestió de vaselina. Si n’hi ha a bastament tot t’entra llatí i de primeres. I si em diuen que la Mare de Déu es deia Joana, cap problema. M’ho crec, que es creure és criança.

Parlant l’altre dia amb el cosí, coincidírem en dividir les idees i opinions en tres grups: les que pots respectar i compartir, les que pots respectar encara que no les comparteixis i les que ni poden ser respectades ni compartides. Servidor no respecta ni comparteix les idees i les opinions dels feixistes. És una qüestió de principis. En això i en altres coses sóc radical, no dono un pas enrere, no transigeixo; tot al contrari: parlo alt i clar, agradi o molesti a certes orelles sensibles. No em tall un pèl. Davant els defensors de les dictadures, els assassinats, la tortura i la violència no callaré. No els riuré les gràcies ni els disculparé per les virtuts personals que els puguin acompanyar –en el millor dels casos, pura hipocresia-. La millor arma del feixisme és la por i el silenci dels demés. Les nostres l’exercici de les llibertats i el despreci.

La xarxa constitueix un terreny fèrtil per als amics de llançar la pedra i amagar la mà, per els que es delecten vivint en l’anonimat. Gent que es permet dir els majors disbarats sense ser descoberts. El que puc arribar a comprendre a Internet no acabo d’entendre-ho als mitjans convencionals, la ràdio i, sobretot, la premsa escrita. Hi ha periòdics que obren les seves pàgines a les comunicacions anònimes. Si la cosa anàs de denúncies sobre determinats comportaments incívics –treure el ca a pixar els portals dels veïnats, per exemple- em podria arribar a parèixer raonable. Que una publicació destini una secció a blasmar anònimament a tercers em sembla senzillament vergonyós. És oferir un espai als covards, als que no tenen valor per donar la cara, a pobres desgraciats sense les llums necessàries per posar en negre sobre blanc les seves opinions, a tocats de l’ala que es mouen per filies i fòbies malaltisses, a professionals de l’insult i la mentida, a ximples que es deixen manipular, ... Les persones condretes i honestes signen el que pensen amb nom i llinatges, amb coratge i dignitat, com a expressió de fe en allò que creuen i defensen.. Au!