En Felipe González tenia un cunyat i n’Alfonso Guerra un germà. Durant un temps ambdós familiars es van fer famosíssims. Coses de doblers i política. Passats els anys gairebé ningú els recorda. Pura anècdota. La carrera dels socialistes no se’n ressentí molt. Tengueren el seu moment. Ara en González opta a la presidència de la Unió Europea i en Guerra presideix la Comissió Constitucional del Congrés. L’amor a la família i els amics no és, emperò, un patrimoni exclusiu del PSOE. Antònia Ordines tenia cura de la caixa del CDEIB amb el valuós suport de la seva companya. Altres excàrrecs públics del PP imputats per la justícia van delinquir (presumptament) en parella. Els vicis privats i “apropiacions de doblers públics” de Rodrigo De Santos eren un plaer solitari. Com l’oració a la que recorria freqüentment per netejar la seva bona ànima cristiana. Em sembla que l’exbatle d’Andratx, Eugenio Hidalgo també té un cunyat, el de Campos té (o tenia) molts amics i el de Llucmajor un soci de govern molt estimat –Joaquín, per més senyes- amb companya sentimental inclosa. Les societats (familiars, limitades i/o anònimes) són sempre profitoses, sucoses ..., donen beneficis. Actualment atravessam un període de crisi. Ja passarà. Les Ordines i els De Santos sobreviuran als mals del present. Els Hidalgo, els Tomàs i els Vidal també es recuperaran dels cops que han rebut o esperen rebre. De la mateixa manera, el seu partit –el PP- ressorgirà, treurà el cap per sobre l’oceà d’excrements que l’ofeguen i recuperarà allò que avui sembla perdut. La gent té la memòria curta. Com es deia el cunyat d’en González? I el germà d’en Guerra? Ni punyetera idea. La política és així.
És, com diu Catalina Soler –la portaveu cessant del PP balear- un espai en què “o no trobes ningú o et fan la traveta” (qui?) L’exbatlessa de Felanitx ha dimitit per mor de l’afer Lluc Tomàs, el batle “popular” de Llucmajor, condemnat a tres anys de presó per malversació de doblers públics. Al seu soci de govern, Joaquín Rabasco n’hi han caigut sis i altres tres a la costella del cappare d’ASI, Maria del Amor Aldao. Tots ells serien responsables “de l’extracció de més de 681.000 euros de l’ajuntament”. Tomàs és el segon batle del PP sentenciat en els darrers mesos. El precedí Eugenio Hidalgo, d’Andratx, condemnat a quatre anys de reclusió en un centre penitenciari. Possiblement els segueixi l’exbatle de Ses Salines, Sebastià Vidal, principal imputat en l’anomenat “cas Caballistes”, en què –oh, casualitats de la vida- també estaria implicada Catalina Soler. Quin món més menut!
La biografia de José Bono, el president “sociata” del Congrés espanyol no para d’engreixar. De tant en tant se li infla la vena familiar falangista i els seus no guanyen per esglais. Ara s’ha capficat amb una tal “Sor Maravillas”. El primer pic que vaig escoltar-ho em passà per la magrana que devia ser algun personatge del TBO o del cinema dels seixanta, com “Sor Citroen”. Però no, és un personatge real. Bé, ho era, perquè la pobreta morí el 1976. Res, que en Bono li volia dedicar una placa a l’hemicicle. Dit i fet. Fins i tot ja l’havia comanada. Però resulta que als altres “sociatas” la idea els entrà per l’ull esquerre. Al nostre personatge no li ha quedat més remei que recular. De molt mala gana, això sí, perquè té una especial devoció per aquesta mongeta que als cinc anys decidí mantenir-se verge fins a la mort. El “presi” es despatxà a gust amb els membres del grup parlamentari socialista, als qui anomenà “hijos de puta del propio partido”. Quin disgust. Tot sigui per “Sor Maravillas”!
Un altre que també ha fet anques enrere ha estat el jutge Garzón. S’ha declarat incompetent (vaja novetat!) en l’assumpte de l’exhumació de les fosses comunes en què mal reposen les víctimes del feixisme. Crec –i voldria equivocar-me- que a Don Baltasar li ha guanyat la por al “franquisme sociològic”, que no és poca cosa. Políticament parlant va des de l’extrema dreta al PSOE, passant pel PP. Com s’entén sinó que ZP impulsàs una llei de la Memòria Històrica que no anul·là els judicis i les sentències il·legals dels tribunals de Franco? O que el govern atiàs la Fiscalia contra el propi Garzón?
Jo, d’art contemporani no me n’entenc. Millor dit: no l’entenc. Quan dic que l’art s’acabà amb l’Impressionisme a la meva dona se li creuen els cables. Però jo no puc fer-hi res. L’art actual el pot fer qualsevol. La fama, l’èxit i el reconeixement depenen del marxant que comencialitza l’artista i l’obra. Mercantilisme pur i dur. La polèmica cúpula de Miquel Barceló a l’edifici de l’ONU de Ginebra n’és un bon exemple. Vint milions d’euros! En plena crisi i amb la fam que hi ha al món. Una animalada!
Miquel Gual llançà un envit a Carlos Simarro. Si vol la veritat ja pot esperar d’assegut. Idò!
