Aquest pic l’ha encertada, i no sols ho reconec, sinó que vull deixar-ne constància per escrit. Carlos Simarro fa bé fixant els seus objectius més amunt, en la política de Ciutat i de més enllà. La seva és una mostra d’habilitat, d’intuició i d’instint polític. A Sóller no té res a fer-hi. No m’estranyaria gens que ben aviat deixàs l’ajuntament per centrar-se en la seva tasca de portaveu "pepero". Passar-se quatre anys a l’oposició per després no tornar rascar el poder és una tasca tan estèril com fer-se un iglú enmig del desert. M’explic. El PP solleric ho té molt pelut per repetir els resultats de 2007. La crisi de lideratge a les Illes després de la fugida de D.J. Matas, els nombrosos casos de corrupció durant l’anterior legislatura, les dificultats de la dreta local per treballar des de l’oposició i els evidents encerts del Pacte municipal de progrés, fan inevitable una pèrdua de vots. A tots aquests entrebans se n’ha afegit un de nou aquests últims dies: l’anunci de la presentació d’una candidatura a la dreta de la dreta encapçalada pel líder "tradicionalista" J.A. Darder. És un cop baix. Això suposaria la pèrdua per part del PP d’uns quants centenars de sufragis i –tot plegat- una davallada de tres o quatre regidors que sols podria compensar mitjançant un complicat, inimaginable, i mal d’explicar pacte amb UM i l’extrema dreta. Amb aquest panorama les possibilitats de Simarro per retornar a la batlia són (sortosament per als sollerics) gairebé nul·les. Fa bé i alabo la seva decisió de posar la vista en metes més assequibles.

M’havia fuit del cap el trenté aniversari del referèndum sobre la constitució dels espanyols. Aquella fou la primera vegada que anava a votar. Devuit anys justs. El temps passa aviat ..., molt aviat. Recordo aquell moment, al Defensora, en què vaig dipositar la papereta a l’urna. Com que no és un secret de confessió i ja n’han passat tants, d’anys, no hi ha cap emperò per dir que el meu vot fou un "no" catedralici; un dels 247 que es comptabilitzaren a Sóller. Llavors la situació era molt paradoxal: uns la rebutjavem perquè enteníem que es quedava curta, especialment en el reconeixement dels drets nacionals i perquè molts dels preceptes que contenia eren –des d’un bon principi- pur paper mullat; altres la repudiaven perquè no en volien saber res, de democràcia. La majoria optà pel possibilisme i la constitució fou aprovada sense dificultats. Trenta anys després estic content de la decisió d’aquell al·lotet pucer. La constitució dels espanyols ha servit –l’han feta servir- per maltractar el meu país i per limitar els drets de la gent que hi viu. Alhora ha evidenciat falsetats -com quan diu: "Todos los españoles tienen derecho a disfrutar de una vivienda digna y adecuada" (art. 47)- i falsetats com aquella de "Los españoles son iguales ante la ley" (art. 14). Us posaré un exemple "constitucional". Si tots els espanyols són iguals davant la llei, com així "La persona del Rey és inviolable y no està sujeta a responsabilitat" (art. 56.3)? No tots són "iguales", resulta evident. O això, o el rei no és espanyol i, en conseqüència no té dret a regnar sobre un estat que no és el seu.

El Catalunya-Colòmbia del passat diumenge serví per aclarir moltes coses. La primera, que ja n’hi ha prou de partits de pa sucat amb oli. Per a què existeixin seleccions cal una nació plena, amb sobirania pròpia: un estat. I res de testimonialismes: competicions oficials per poder passar Espanya per la pedra. Segon, que no pot haver-hi vertaderes seleccions catalanes sense els esportistes de les Illes i del País Valencià. I tercer, que l’únic que coneixia la lletra d’Els Segadors i s’emocionà cantant-la fou –ves per on!- Bojan Krkić. Un exemple a seguir.

L’episodi sobre Sóller de "Memòria i oblit d’una guerra" em va decebre. Ho dic amb tristesa. Hi havia molt per contar i gairebé res es digué. Fou un fiasco, un fracàs, una oportunitat malbaratada