He llegit acuradament els articles publicats a l’anterior edició d’aquest setmanari pel batle, Guillem Bernat, i per la portaveu municipal, Catalina Esteva. Crec que han fet bé donant explicacions públiques sobre determinats aspectes de la seva gestió i del que succeeix a les Cases de la Vila. També pens que l’han encertada escrivint des de les seves respectives responsabilitats a l’ajuntament i no -com passa sovint- des d’una òptica partidista. Bernat i Esteva han deixat de banda les etiquetes d’UM i de Progressites per exposar de quina manera defensen els interessos dels sollerics. Un deu. Voldria, emperò, que aquest no fos un episodi puntual, que les explicacions als ciutadans formassin part de la normalitat i no de l’excepcionalitat. Fonamentalment perquè això de manar té un efecte extremadament perniciós per als polítics: el d’encastellar-se al despatx, concentrats en la gestió i en el pur exercici del poder, perdent contacte amb la realitat que els envolta. Qui no recorda els darrers temps de govern de la dreta, amb Simarro i els seus regidors encerclats per projectes i maquetes que treien en processó cada pic que algú gosava posar en entredit les seves fantàstiques idees per Sóller.

Els escrits del batle i de la regidora demostren que són prou conscients de què no tot el que succeeix a l’ajuntament ultrapassa les parets de les Cases de la Vila, que els ciutadans que assisteixen als plens són –amb tots els respectes- faves comptades, que els mitjans no reflecteixen tota la informació fil per randa i que, a vegades (no cal esmentar noms, perquè tots els tenim al cap), ho fan d’una manera tendenciosa i manipuladora. Modestament els recomanaria no limitar-se a la premsa convencional: les noves tecnologies de la comunicació ofereixen enormes possibilitats per arribar a la gent. A tot aquest conjunt de virtuts m’agradaria afegir-ne una: que l’equip de govern municipal doni la cara evita deixar el camp lliure a les “notícies” que genera l’oposició. Duim una llarga temporada de mitges veritats i d’invencions del PP, encaparrotat en demostrar la validesa d’aquella teoria del nazisme segons la qual una falsetat repetida innombrables vegades acaba convertint-se en veritat. La manca de participació ciutadana denunciada per Simarro n’és un bon exemple i la rèplica d’Esteva la forma ideal de deixar-lo en evidència. No s’ha de ser gaire espavilat per entendre que en aquesta matèria l’actual equip de govern està als antípodes de la “cerrazón” de l’anterior. Ara bé, no tot és mel i sucre. Hi ha molt per fer i uns recursos limitats; sense que això serveixi d’excusa per justificar la persistència de determinats problemes. Pens, per exemple, en el deficient servei d’urgències al PAC -motiu de nombroses queixes que, d’antic, no han trobat la solució que els sollerics mereixen.

El futbol és una gran cosa. Per als que el practicam des del sofà de casa resulta ser, a més, un espectacle. I no vull contar-vos com és vist en directe. No m’estranya que molta gent acabi embogint-hi. Així, a les seques, fins i tot constitueix una bogeria saludable. Per allò d’alleugerir tensions. Però mesclat amb política –amb determinades idees polítiques-, dóna lloc a un còctel perillossíssim. És el que està succeint darrerament a Itàlia, on jugadors com Buffon, Abbiati, De Rossi, Di Canio, Cannavaro i altres manifesten públicament les seves simpaties pel feixisme, ja sigui saludant l’afició “a la romana”, embolcallant-se amb banderes de l’extrema dreta o retratant-se al costat d’imatges de Mussolini i Hitler. Tot plegat és el producte de la complicitat de Berlusconi amb el neofeixisme, d’una actitud revisionista del passat més negre del seu país i de la seva permisivitat amb conductes xenòfobes. Res que nosaltres no tenguem ben a la vora: personatges que qüestionen el sistema democràtic, alaben el franquisme i critiquen la presència d’emigrants. El mal és a prop. I no hi val mà de metge!

Fa anys vaig fer un panxó de riure. Un conegut em contava els problemes que tenia amb un veïnat del seu hort a qui el molestaven els granots del safareig. “Canten a totes hores, no tenc assossec!”, protestava el nou resident vengut de Ciutat. He recordat aquest fet llegint una notícia sobre el “mobbing rural” que afecta molts pagesos catalans. Els urbanites que han comprat segones residències fora vila es queixen dels renous de les esquelles, del cant dels galls, de la manca d’higiene dels porcs, del soroll dels tractors i, fins i tot, del repicar de les campanes de l’església. La cosa va de bo i per no faltar, no manquen denuncies i plets. Per a alguns el camp és només paisatge, aire pur i silenci, molt de silenci. Tot el demés, sobra. És talment com algú digué de la nostra illa: “que hermosa seria Mallorca sin los mallorquines!”.