Habitualment, ja que mir poc la televisió, hi ha dos programes del Canal 33 que no em solc perdre: Karakia que el fan els dimarts i tracta de la manera i menjars de persones d’arreu del món que viuen a Catalunya; i l’altre Thalassa que tracta sobre tot temes relacionats amb el mar.

No fa estona a Thalassa, varen parlar d’un greu problema que pateix Islàndia. Resulta que aquest país s’ha vist afectat greument per la cèlebre “crisi” respecte al seu producte bàsic de producció i comercialització: El bacallà. Islàndia, quan les vaques anaven grasses no va voler entrar a la Unió Europea, perquè no els obligassin a compartir la seva riquesa (el peix en qüestió). Fou un país d’alta renda per càpita. Ara mateix, la moneda se’ls hi ha enfonsat, hi ha gent que ha perdut la casa (no poden pagar la hipoteca) i just ara es volen acostar a Europa. Serà l’egoisme els que els ha aportat a aquesta situació?

No pretenc moralitzar sobre el tema, però la situació és alliçonadora, no tan sols pels Islandesos sinó pels habitants de molts de llocs del nostre món. Per casa nostra, es diu que:”Qui tot sol menja, tot sol s’ofega”.

Botant a un altre tema i aquest no és de cap dels programes esmentats. Em va esgarrifar la noticia. A Nairobi un camió ple de benzina va caure a la cuneta de la carretera. Els habitants que ho varen veure, varen sortir a corre-cuita a cercar garrafes i botelles de plàstic a casa seva per intentar fer-se’n amb una part, malgrat el risc que allò suposava. Sortia una mare que els havia prohibit als seus fills fer-ho, però no li feren cas. No se  sap, perquè el camió es prengué foc i esclatà. Més de 100 persones moriren carbonitzades i moltes altres ferides. Vaig reflexionar, com faig sovint. El risc de la misèria és increïble. Aquestes persones, d’aquests països rics en recursos, però que ells no ens gaudeixen de cap, es troben intentant sobreviure a diari; arriscant inclusiu la vida per algunes coses que en els països del “primer món” serien impensable.

Fa estona que vaig escriure sobre els femers que es troben devora Manila; on nins recerquen pel mig de les muntanyes de brutícia, objectes que llavors aniran a vendre als mercats. Ells també s’hi juguen veure’ns enterrats per les escombraries i la brutícia.

També vaig escriure sobre l’esclavatge d’infants que fan tasques absurdes i cobren sous de misèria, alguns també arriscant la seva vida. I per casa, que? . Jo vos ho diré. Fais una visita als grans magatzems i per triar un iogurt natural, haureu de fer un curs i una recerca entre desenes d’opcions. I això passa amb quasi tot. A nosaltres ens preocupa els problemes d’obesitat i aquestes persones dels països “desenvolupats, a consciència i per interessos” no els hi arriba ni la quantitat necessària nutricional diària i a altres llocs es moren literalment de fam. És d’autèntica vergonya.

Fa estona vaig escriure sobre els que ens governen des de Brussel·les i que les seves legislacions ens cauen molt enfora i ara afegeix que fan política de despatx i no se n’adonen del que ocorre al carrer.

Tot això ho dic en relació a la directiva que vol regular els espectacles amb foc. Els dimonis van més que cremats que un misto, ja que si l’estat espanyol, l’aplica d’aquí a un any; totes aquestes festes, correfocs quedaran totalment desvirtuades (pretenen que es facin a 15 metres del públic) i això duria a què deixarien d’esser participatives.

Per un altre costat em deman, que cony els pica ara com si no hi hagués molts d’altres problemes a Europa i a la resta del món per a resoldre.

Srs. polítics de Brussel·les deixau d’una vegada de “cercar na Maria per sa cuina” i tingueu el sentit de les prioritats. Amb el que ens costau als ciutadans europeus és lo mínim que podem demanar-vos. Deixau de tocar allò que no sona. Les bombes, les guerres que no sabeu aturar i que fa anys que creen molt més morts i víctimes que tots els correfocs del món.

No sé a qui se li ha encès la bombeta per aquesta directiva; tampoc sé si ha estat votada per majoria de la comissió, però jo, humilment, ho trob una pixada fora de test.

Pel mateix es podrien aficar amb les darreres animalades feixistes d’en Berlusconi.

La primera un decret urgent perquè els metges que atenen a  en estat de coma irreversible a Eluana Englaro des de fa 17 anys, no deixin de subministrar-li els aliments (intubada) i la hidratació; contradient una sentència del tribunal suprem a favor de permetre-ho. Que no hi veis aquí darrera la mà negra i bruta de l’alta jerarquia del Vaticà, que atia als ultradretans i fonamentalistes catòlics? Idò jo sí.

El president de la república italiana Giorgio Napolitano ha manifestat que es nega a signar  el decret. Al manco un polític amb llums i un mínim de compassió.

I l’altre, en la que acabaré l’article. Un decret que obliga als metges italians a denunciar a la policia als immigrants sense papers que vagin als centres de salut i hospitals. Em venen negres records de Musolini i de l’aparell repressiu (llegiu SS i Gestapo) nacionalsocialista de la bèstia negra d’en Hitler i sequaços.

Els metges ja han dit que ells no són espies. La segona vegada en poc temps que escolt la concebuda paraula. Sembla que per la Villa y Corte, han aparegut “agents de la TIA(recordau Mortadelo i Filemón?) amb llicència per defenestrar”. Artífexs en dossiers secrets. Aguirre, la colera de dios i la guillotina de Gallardón i Rajoy si no van vius; ja ha aixecat l’espasa, mentre s’intentava anomenar els qui formarien la comissió d’investigació. Per llogar cadiretes.

L’altre dia li deia a la meva dona que moltes vegades la realitat supera a la literatura, incloent la ciència-ficció. Altres vegades, és més semblant als espectacles de “El empastre”.

(El empastre, era un espectable de pallassos que es feia a les places de toros amb una vaqueta, no record si antes o pel mig de la corrida de toros)