Em permetré amics lectors que us parli avui de la festa de Carnestoltes que es vivia a Sóller quan ja era l'època de postguerra. Una festa que el Règim aquell va acabar prohibint, però que així i tot, abans de la prohibició, es celebra, segons record, algunes vegades.

- I com era això?

- Jo devia tenir set o vuit anys. La disfressa de la majoria dels al·lots era senzilla. Es posaven a la venda caretes de cartró pedra que ben sovint reproduïen el rostre d'algun personatge famós, com Charlot o Stan Laurel i Oliver Hardy. Ens posàvem la careta i a la resta del cos es cobria amb llençols i ja estava la disfressa feta. La resta era sortir al carrer a fer soroll i jugar als fantasmes. A la plaça, on hi solia haver música, es trobaven les disfresses de gran i petits. En resum, una bauxa i algunes malifetes.

- Malifetes?

- Sí. Què jo recordi, algú que pegava grapada a les existències del venedor de cacauets aprofitant que ningú no el podia conèixer. O els més bergantells espantar amb la mà llarga alguna al·lota. Supòs que també devia córrer el vi un gra massa.

- Coses d'aquell temps.

- Després venia la quaresma i tothom havia de fer bondat. Abans de la guerra civil els carnavals havien estat molt més sonats i luxosos, amb comparses i carrosses.

- Sí. No es pot negar que per aquests contrades era molt arrelada festa.

- Així és. Ja en parlava George Sand el 1838 al seu llibre Un hivern a Majorque. Explica que una nit, a la Cartoxia estant, es va sentir un gran soroll per aquells claustre i aleshores, a la llum de les torxes aparegué una visió que li va semblar infernal. Diables, diablesses i cabrits, bruixes i bruixots, fauna d'altre món. En realitat eren disfresses de la pagesia valldemossina però l'escenari conventual i la imaginació de l'escriptora hi posaren la sal i el pebre.

- Ah! Carnestoltes! Mardi Gras! Dijous jarder!

- I la “rua” i la “rueta”.

- Processó de disfresses. Però trob que actualment la rua ha estat com espectacle turístic cara al públic molt desvirtuada. Ha perdut identitat. Vol se trista imitació de Río de Janeiro, amb músiques de samba i vestit s'àmbit tropical. El nostre Carnaval hauria de ser purament mediterrani i no volen imitar els de les Amèriques.

- Com aquells carnavals més hivernals, creatius i aristocràtics de la Mallorca del segle XVII, amb solemnes cavalcades de personatges disfressats de flora i fauna real i mitològica.

- El que tu dius: esperit local i creatiu.

- Com el Carnaval de Venècia que sempre ha estat fidel a sí mateix.

- Així és.

- És clar que el Carnaval també ha estat en la nostra història causa de grans tragèdies.

- Per exemple?

- Ho conta l'historiador Pere Xamena: “Pel Carnaval del 1489 una criada de la família dels Espanyols (tristament memorables eren a Ciutat les sagnants lluites entre els Armadams i els Espanyols), tirà, des d'una finestra, un pitxer d'aigua damunt Jaume Armadams. Aquest pujà irat a la casa i en presència de la senyora pegà a la criada. Llavors, els Espanyols, en nombre de cinquanta, assaltaren de nit la casa de Jaume Armadams, l'acoltellaren i feriren també la seva dona, que tractava de defensar-lo. Els culpables foren arrestats, però aconseguiren sortir de Mallorca, prengueren part en la guerra de Granada i van merèixer el perdó del Rei. El dia dels morts de l'any següent, trobant-se nombrosos membres i amics de les dues famílies rivals dins l'Església de Sant Francesc, una discussió donà lloc a una vertadera batalla campal, en la qual prengueren part més de tres-centes espases, ocasionant morts i ferits.”

- I tot això per una broma de Carnaval!

- Així és. Alerta amb segons quines bromes.

- Tornem als “Carnavals sollerics” i en aquest cas posam la vista sobre una vella fotografia del 1932 on vuit al·lotes amb gipó cordat formen una comparsa que supòs vol imitar una colla de tirulesses i al qual vestit, de no ser per un capell d'amples ales, ens recordaria aquella lletera que apareix en els pots de llet condensada Nestlé, que tan èxit va tenir després del al Primera Guerra Mundial. Una altra fotografia, aquesta del Carnaval de 1936 ens mostra unes al·lotes vestides a la moda andalusa.

- I quin sentit té avui en dia el Carnaval?

- Una festa popular més i una bauxa assegurada.

- Amb bromes pesades incloses.

- Així és. A mon pare li pogué sortir ben car. Em contà que quan era jove i vivia a Caracas amb els seus oncles, propietaris de les fàbriques de galetes Puig, va voler disfressar-se per les festes de Carnaval, que allà eren celebrades amb molt de soroll multitudinari. Es va disfressar de mandarí xinès i quan anava per un carrer cèntric vers l'indret on era celebrat un ball, un automòbil passà prop d'ell i va sentir que deien: A por el Chino. I li triaren al cap un parell de paquets de serpentines sense desfer i que devien pesar cada un dos o ters quilos. Un dels paquets li pegà de ple i el deixà sense sentit, allargat per terra. El dugueren a un hospital i el feren reviure.

- Tanta sort!