De petit, sempre m'ha agradat córrer per la muntanya. De major he tengut la gran sort, durant molts d'anys, d'anar al meu estimat Monnàber, a on he escrit desenes d'articles, i estar-hi, com a ca nostra, molts caps de setmana. Sempre tendré dins la meva bona memòria D. Bartomeu Colom i la seva esposa D. Isabel amb ells conversant, de cor, sobre les nostres vivències.
Coneixedor dels racons més bells i, potser, històrics de Monnàber, vaig viure familiarment l'habilitat i l'experiència de l'art d'encalçar i encercar animals en llibertat per tal d'atrapar-los i matar-los per menjar-se'ls i, fins i tot, per fer-ne d'ells negoci. Si a Mallorca és tradició caçar i pescar, a Sóller és mitja vida. Quin infant solleric hi ha que no sàpiga que és una xarxa, uns filats, una palangre un artó o un artet?
I a què ve dir tot això? Llegiu-ho i ho veureu.
No essent jo caçador, essent solament espectador dins la muntanya mirava, estorat, volar ràpids els tords d'un turó a l'altre, d'una alzina a una olivera, d'un pi a un llorer, picossar costat de les penyes, més altes que les sitges dels carboners.
Déu que ha fet els ocells per volar lliures, també ha fet l'home. lliure, per poder-los caçar.
Aquestes eren les meves emocions quan, en un coll, veia els caçadors aguantant amb paciència infinita, hores i hores, amb fred i gana, els filats, filats que amb moltes setmanes d'antelació, en el lloc més estratègic i més enganyós, havien acoplat, darrera unes grosses branques de fulles espeses, per no ser ells vists pels ocells. Les altes canyes que sostenien els filats com un llençol transparent formaven una "V" eren aguantades pel caçador dins un silenci de convent de monges tancades. Cop en sec les dues canyes s'ajuntaven i, ja em teniu el tord enredat, mirant amb tota la seva força d'escapar inútilment. El caçador, més content que un ca amb un os, treu l'animal dels filats, el se mira i, sense dir res, diu: "Ja t'he agafat", Li torç el coll i dins la senalla per menjar-se'l amb col. Serà una festa.
Ai, però, si el tord -per mala sort li fuig dels filats i s'escapa volant-, el caçador se sent fracassat davant la seva obra avortada, feta malbé. Tota una injustícia als ulls del caçador: com si el tord no tengués dret a volar, a cercar arreu de la muntanya les olives i el blat que li ofereixen els camps i, quan vengui la seva hora a recollir busques per fer el niu de les seves butzetes.
Perdonau-me caçadors: així com me pareix el caçar el treball que ha nascut el mateix dia que va néixer l'home, em sembla cruel posar filats en els llocs més dèbils i vitals per caçar els treballadors amb tal d'atrapar-los i d'ells fer-se rics. Quina monstruositat!
Per bé que el caçar sigui tan bell com vell, la caça de l'home dèbil unificada, globalitzada per una grapada de pocavergonyes sense entranyes, és inhumana, digne, ja, d'ésser feta cendra i tirada dins un clot sense fons perquè res mai més no podresqui.
Aquest egoisme dels grans del món, imitat per cares dures de la nostra societat, després d'haver reflexionat i considerats els efectes negatius que a les hores d'ara sofrim i pagam, que pateix la humanitat demacrada, fa veure la vulgaritat, el poc coneixement, de no veure que mai no podran posar dins les seves mans, ni dins les seves butxaques la grandària de la complexitat de la roda que fa caminar els països i els seus habitants, diferents tots en tots els aspectes. Aquesta mala gent, amb paraules sofisticades i perverses, han fet passar per ull l'equilibri del benestar que tots volem i cercam. Com si l'home fos un ocell, el cacen i el tenen pel coll, i l'estrenyen dins les seves mans, desplomant-lo tot quant poden amb profit cap a ells, que no els basta pa, ni pasta.
Mirant al nostre voltant, llegint els diaris, atenent la TV, escoltant les invitacions a les vagues de protesta més profundes que espectaculars, són els treballadors, els administradors que mostres la cara directament als qui necessiten servei públic, els pensionistes, els pobres d'esperit, els metges de capçalera, les infermeres, el mestres, els que el poble paga per estar ben servit i els governats s'ho embutxaques sense cap classe de remordiments, els que ens fan pagar els pagar els plats romputs, romputs per ells.
Desgraciats d'aquells que al llit a on dormen està envoltat de la seva pròpia merda. És per avergonyir-se'n la gent honrada davant tanta corrupció, la pudor de la qual s'escampa contra vent i maror. Ni ells viuen, veient negre el seu horitzó, ni ens deixen viure a nosaltres perquè han vengut a robar a ca nostra. De nosaltres en fan el que volen, però no en tendran mai alegria. Quan els veig, pens..."Potser sigueu rics, però ho passau puta, no estau empegueïts?
Coneixedor dels racons més bells i, potser, històrics de Monnàber, vaig viure familiarment l'habilitat i l'experiència de l'art d'encalçar i encercar animals en llibertat per tal d'atrapar-los i matar-los per menjar-se'ls i, fins i tot, per fer-ne d'ells negoci. Si a Mallorca és tradició caçar i pescar, a Sóller és mitja vida. Quin infant solleric hi ha que no sàpiga que és una xarxa, uns filats, una palangre un artó o un artet?
I a què ve dir tot això? Llegiu-ho i ho veureu.
No essent jo caçador, essent solament espectador dins la muntanya mirava, estorat, volar ràpids els tords d'un turó a l'altre, d'una alzina a una olivera, d'un pi a un llorer, picossar costat de les penyes, més altes que les sitges dels carboners.
Déu que ha fet els ocells per volar lliures, també ha fet l'home. lliure, per poder-los caçar.
Aquestes eren les meves emocions quan, en un coll, veia els caçadors aguantant amb paciència infinita, hores i hores, amb fred i gana, els filats, filats que amb moltes setmanes d'antelació, en el lloc més estratègic i més enganyós, havien acoplat, darrera unes grosses branques de fulles espeses, per no ser ells vists pels ocells. Les altes canyes que sostenien els filats com un llençol transparent formaven una "V" eren aguantades pel caçador dins un silenci de convent de monges tancades. Cop en sec les dues canyes s'ajuntaven i, ja em teniu el tord enredat, mirant amb tota la seva força d'escapar inútilment. El caçador, més content que un ca amb un os, treu l'animal dels filats, el se mira i, sense dir res, diu: "Ja t'he agafat", Li torç el coll i dins la senalla per menjar-se'l amb col. Serà una festa.
Ai, però, si el tord -per mala sort li fuig dels filats i s'escapa volant-, el caçador se sent fracassat davant la seva obra avortada, feta malbé. Tota una injustícia als ulls del caçador: com si el tord no tengués dret a volar, a cercar arreu de la muntanya les olives i el blat que li ofereixen els camps i, quan vengui la seva hora a recollir busques per fer el niu de les seves butzetes.
Perdonau-me caçadors: així com me pareix el caçar el treball que ha nascut el mateix dia que va néixer l'home, em sembla cruel posar filats en els llocs més dèbils i vitals per caçar els treballadors amb tal d'atrapar-los i d'ells fer-se rics. Quina monstruositat!
Per bé que el caçar sigui tan bell com vell, la caça de l'home dèbil unificada, globalitzada per una grapada de pocavergonyes sense entranyes, és inhumana, digne, ja, d'ésser feta cendra i tirada dins un clot sense fons perquè res mai més no podresqui.
Aquest egoisme dels grans del món, imitat per cares dures de la nostra societat, després d'haver reflexionat i considerats els efectes negatius que a les hores d'ara sofrim i pagam, que pateix la humanitat demacrada, fa veure la vulgaritat, el poc coneixement, de no veure que mai no podran posar dins les seves mans, ni dins les seves butxaques la grandària de la complexitat de la roda que fa caminar els països i els seus habitants, diferents tots en tots els aspectes. Aquesta mala gent, amb paraules sofisticades i perverses, han fet passar per ull l'equilibri del benestar que tots volem i cercam. Com si l'home fos un ocell, el cacen i el tenen pel coll, i l'estrenyen dins les seves mans, desplomant-lo tot quant poden amb profit cap a ells, que no els basta pa, ni pasta.
Mirant al nostre voltant, llegint els diaris, atenent la TV, escoltant les invitacions a les vagues de protesta més profundes que espectaculars, són els treballadors, els administradors que mostres la cara directament als qui necessiten servei públic, els pensionistes, els pobres d'esperit, els metges de capçalera, les infermeres, el mestres, els que el poble paga per estar ben servit i els governats s'ho embutxaques sense cap classe de remordiments, els que ens fan pagar els pagar els plats romputs, romputs per ells.
Desgraciats d'aquells que al llit a on dormen està envoltat de la seva pròpia merda. És per avergonyir-se'n la gent honrada davant tanta corrupció, la pudor de la qual s'escampa contra vent i maror. Ni ells viuen, veient negre el seu horitzó, ni ens deixen viure a nosaltres perquè han vengut a robar a ca nostra. De nosaltres en fan el que volen, però no en tendran mai alegria. Quan els veig, pens..."Potser sigueu rics, però ho passau puta, no estau empegueïts?
