Friedrich Nietzsche fou un filòsof alemany del segle XIX. La seva obra capital Així parlà zarathustra on exposà la seva famosa teoria del "superhome", producte segons ell de l'energia vital, de la voluntat del poder de l'home, de la cultura, del perfeccionament quotidià i de la pròpia superació, imbuït en la fe d'un mateix que menysprea tant el dolor propi com la debilitat de les persones i del fracàs dels altres; en definitiva, per a ell no hi ha més moral que la duresa, la força, motor que condueix l'home més enllà del bé i del mal; en contraposició total a la paraula - totalment humana - del Bon Jesús, que sempre va està costat dels cecs, dels malats, dels coixos..., enfora dels poderosos i de les autoritats tant religioses, com polítiques, tant que el mataren creuat com malfactor.
Aquestes paraules "humà, massa humà" em fereixen el cor talment com el llamp xapa pel mig l'arbre, que floreix pel fet de ser arbre.
Per què creure que l'home és massa humà, quan, perquè és humà, avança més de cada dia i adapta els contorns en què es troba, per insuperables que siguin, a les seves necessitats? Nietzsche no creient ell en Déu, vol que l'home el substitueixi. Mata Déu i vol que l'home ho sigui.
L'orgull de l'home se rebel·la contra l'home "massa humà", però en ganes de que sigui allò del qual nega la seva existència. Pens que els ateus volen llevar del mapa "Déu" perquè la idea que de ell tenen o que de ell s'han feta és de un Déu tirà, cruel, amenaçador, excloent, talment la imatge que tenim de l'home, i, potser, dels Papes, i de tants de dictadors, fanàtics i de idees fixes dins l'Església, en notes personificades i, fins i tot, contraposades entre sí. Déu no divideix els homes, ni crea religions distintes, enemigues, (encara que per idees polítiques se donin la mà). Déu no és tirà, ni per a un mortal té preparat un foc etern.
Déu és infinitament bondadós. Déu no necessita inflar-se d'allò que en pot treure de la debilitat de l'home. Tampoc el fa més poderós tenint l'home temorejat, fermat, amb l'amenaça de
"aniràs a l´infern..." si no fas bonda, i, si est bo aniràs al cel.
Déu s'amaga dins el resplendor de l'univers, la llum per a mi és la Veritat i la Vida és la senyal, única que de Déu puc rebre.
El motiu, en aquest moment, que m'impedeix dir la meva fe, i l'ensenyança que me donen els qui se cremen les celles estudiant, amb amor i ciència, Déu, és la por que tenc d'escandalitzar tantíssima gent que viu posada la seva fe, la seva esperança i el seu amor en Déu, en dogma après de memòria i amb bona voluntat. Jo no som qui per enfrontar-me dins la seva consciència, ni està dins les meves intencions desbaratar la seva harmonia interna que els uneix en Déu. Jo n'estic segur que aquest món sols pot donar-me encerts mesclats amb enganys, odi amb aparença d'amistat, amor de mil classes. El sol no es pot mirar de fit a fit. Qui podrà definir Déu?
Ni l'home és massa humà.
Ni Déu és el funcionari que controla l'home.
Jo he arribat a pensar, (perdonau-me la meva sinceritat) que el Déu amb el qual no creuen els ateus no és el mateix que el Bon Jesús ens vengué a predicar el seu Regne. No creuen en un Déu fantasma, fet segons les conveniències dels governats que el representen, empresonat dins tantes religions que no són altra cosa que polítiques revestides de poder, riquesa i vanitat. És un Déu arbitrari, capritxós, infinitament rancorós, dispost a ser generós amb els seus i venjatius amb els contraris . Un Déu, infant mal educat empenyat en obtenir tot quant vol. Déu es mereix que el mirem amb més bons ulls.
