Setmanari Sóller

Setmanari d'informació local - 137 anys

Obsolescència programada o consumiu fins a morir!

El passat dia 9 de gener, devien ésser prop de les 22h, vaig poder veure un documental per TV2, que em va explicar moltes coses sobre l'economia actual i la manera del consumisme aberrant que s'ha anat generant des dels anys 20.

El documental en qüestió es titulava: "Comprar, tirar, comprar. Piramides de desperdicios". On es tractava el tema de l'obsolescència programada. Desconeix si la paraula ja la tenim als diccionaris catalans. He trobat una definició implacable: "Dissenyat pel femer". Fou l'obsolescència la filosofia que es va emprar per a què l'economia funciones, de manera que els rics fossin més rics i els pobres més pobres i enganxats a deutes. El consumisme absurd i sense sentit, que provocava, no tan sols la programació de què els objectes produïts deixessin de funcionar en un moment estudiat, que sortís més cara la reparació que un objecte de les mateixes característiques (més avançat) i ens trobéssim abocats a comprar, comprar i comprar i a més generar deixalles no reciclables. Els objectes que no funcionaven s'enviaven en contenidors a segons quins països d'Àfrica (televisions, ordinadors i altres estris) sobre tot a Ghana i que el 80 % no es podien arreglar i acabaven en abocadors contaminant tot el país com ha estat passant en els darrers vuit nou anys. Resulta que existeix un tractat internacional que ho prohibeix, però els mercaders, varen trobar la trampa i s'enviaven com a productes de segona mà. Existeix un activista mediambiental, Mike Anane, que ha creat una base de dades de les empreses que envien aquests productes que llavors van al femer i contaminen, per interposar-los una denuncia. Esper que tingui molt èxit.

Els productes informàtics, sobretot les impressores porten un sofisticat sistema, perquè en un moment es bloquegin i no funcionin. Quan anau a intentar arreglar-la vos diuen que el cost de la reparació podria esser el doble o el triple del que val i que convé comprar-ne una altra de més avançada. Fins aquí bé, sinó fos, perquè les impressores disposen d'un xip comptador (EMPOMO), que produeix que la impressora es bloquegi després d'un nombre de vegades de difusió de tinta a l'esponja de la impressora. Sembla que existeix un software per a desconnectar-lo i que la impressora torni a funcionar.

L'obsolescència programada, va començar per les bombetes elèctriques, les primeres que es produirem s'anunciaven en més de dos mil cinc-centes hores de duració fins que un comitè creat per Philips, Osram i lamparas Z a Espanya, imposaren que la seva duració no havia de passar les mil hores. Després d'un control exhaustiu ho aconseguiren, pressionant als fabricants de bombetes, perquè s'adaptessin a la norma que havia dictat el comitè. En dos anys passaren de la duració inicial de dos mil cinc-centes hores a mil. Vos podeu imaginar el benefici per aquestes empreses i el mateix temps la quantitat de residus generats? Inclusiu en el documental es parla d'una bombeta de més de deu mil hores de duració, presentada en una fira internacional, que no es va arribar a comercialitzar mai. A 1981 es creà una bombeta de llarga duració a Alemanya de l'est (tot per a estalviar el material el tungstè) però es va rebutjar per occident i quan caigué el mur de Berlín, la fabrica es va tancar i es deixà de produir-se

A USA i arrel de la crisi del 29, un tal Bernard London, es convertí en un apòstol de l'obsolescència programada per a sortir de la crisi i reduir la depressió, malgrat la seva proposta va passar inadvertida fins a l'any 1950 que es tornà a començar i a millorar. Un dels apòstols en aquell moment fou el dissenyador Bruce Estevens, i la seva filosofia era dissenyar productes amb un "filing" especial per al consumidor, però que duressin poc i així crear un consumidor insatisfet, que sempre desitjaria la novetat, malgrat el que tingues li funciones encara. Avui en dia segueix ben igual. S'associava en aquells moments la llibertat i la felicitat al consum. Obriu qualsevol canal televisiu i veureu com la publicitat no s'ha allunyat gaire d'aquests principis(falsos per cert).

Actualment l'obsolescència programada és ensenyada a les escoles de disseny mundial i ha d'esser el principi de certs dissenyadors que treballaran posteriorment per a segons quines empreses.

Hi ha un cas curiós que és sobre un IPOD d'Apple i una demanda que li va interposar una advocada Sra. en nom d'una gran part d'usuaris que havien tingut problemes amb la seva bateria, ja que enlloc de poder comprar una bateria nova, els obligaven a canviar d'IPOD. Fou el cas Westley contra Apple, i l'empresa es va veure obligada a crear un servei de recanvi i ampliar la garantia de 2 anys, supòs que a canvi de què els usuaris deneguessin les indemnitzacions (possiblement encara feren negoci).

A Rússia, funcionava a la inversa, no hi havia el principi d'obsolescència, perquè a l'estat no li interessava, ja que tenien una manca de recursos i els productes s'havien d'arreglar enlloc de produir-ne de nous. Estic parlant d'abans de la segona guerra mundial.

Gràcies a Déu, comença a haver-hi veus que diuen que ens hauríem d'acostar al cicle natural que no crea residus sinó nutrients pels altres organismes. Així una empresa tèxtil de suïssa, ha canviat els 180 components tòxics que empraven per les teles, per 36 que a més de no ser tòxics són biodegradables. És la nova teoria sobre una revolució industrial del canvi de paradigma que es bassa en el decreixement impulsada per un filòsof Lautouche, del que n'escriuré en algun proper article, ja que m'estic passant de llargària.

Notícies relacionades

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.