Les portes de fusta de ca na Maria, una casa a mitjana altura del carrer Nou, conten històries. Amb el pes de les coses que es fan per a sempre, han envellit ben dignament i han vist passar, per exemple, el poeta Guillem Colom des que era un infant, la reina Isabel II en galera òmnibus i un fins i tot el voltor de Pep Matamoixos, que conten que un dia va escapar del claustre del Convent i va enfilar el carrer nou encalçant un mul. Quan na Maria i el seu company varen comprar la casa a mitjans dels anys setanta, feia cinquanta anys que estava tancada i les portes eren les mateixes. Per recuperar-les del pas dels anys, demanaren ajuda a Mateu Puça, bon fuster històric del poble. A part de netejar-les i rascar-les de dalt a baix, hagueren de fer una altra reparació, petita però ben evident: al bell mig d’una de les portes, a l’altura d’un metre més o menys hi havia una marca ben profunda i molts piquets al voltant, com si algú hi hagués volgut fer un forat. Fos qui fos que hagués volgut fer allò, tenia ben poca punteria i pocs números d’acabar obrint la porta. Les portes són de xalistron i hom sap que el xalistron era la fusta més forta que existia en aquell moment. El fuster va resoldre el misteri: ningú no havia intentat forçar la porta per a obrir-la. Antigament, els nins que baixaven del Convent en acabar les classes, jugaven a fer ballar baldufes. Concretament a fer ballar baldufes damunt les portes! La porta d’aquella casa devia ser una de les que anava millor perquè de tant de fer-hi ballar les puntes de ferro de les baldufes d’aquell temps gairebé hi feren un forat. Mestre Mateu Puça va arreglar la ferida amb un trosset nou de fusta de nord vell, que era el més semblant al xalistron. Un apunt: la fusta era Charleston, però només per als que sabien anglès...

A ca nostra també fèiem rodar baldufes (no damunt les portes) quan estava de moda. Dic això de quan estava de moda, perquè em sembla ben curiós que els jocs infantils vagin per temporades. Unes temporades de temps indefinit que no sabrem mai quin nin ençata. El que és segur és que quan es jugava a baldufa no es jugava a bolles i passava el mateix amb jocs més recents, si jugàvem amb tazos, no jugàvem amb gogos. En aquella època ma mare ens duia a tallar els cabells a la perruqueria de na Maria. Travessant les mateixes portes de les quals abans us parlava, record perfectament les senyores majors, que habitualment s’excedien en l’ús del tint de color violeta, les butaques d’escai i un tibulet vermell de tres cames, que na Maria utilitzava per a seure i pintar les ungles. A mi m’agradava que na Maria em tallàs els cabells. L’única cosa que no em feia gaire gràcia era la maquineta elèctrica d’afaitar. Na Maria ho sabia i amb mitja rialla sempre me deia: ara t’escarrufaràs una mica! Jo aguantava com podia les pessigolles amb tota la pell de gallina.
A banda de la perruqueria, na Maria és aficionada a anar d’excursió i qualque vegada hi anàvem amb ella. Formava part d’un grup d’excursionistes dirigit per l’enyorat Jesús Martín, sastre ben reconegut dins el poble que, una vegada retirat, va donar més empenta a la seva afició de trescar per les muntanyes tramuntanes. Tenia devers 90 anys i encara caminava més aviat que qualsevol del grup. Amb ell férem un diumenge el que ara s’anomena Camí dels Pintors. Fruit d’aquella excursió, li vaig regalar a na Maria un quadre on apareixien els còdols blancs, que encara ocupa un lloc destacat a la seva paret.

Això dels regals ha estat sempre habitual entre na Maria i jo. Record les bossetes de Lacasitos que sempre tenia a punt per a mi. Quan, amb una de les seves excursions, passava per ca nostra i no hi érem, deixava la bosseta penjada a la barrera del jardí. Ho record com un dels moment de més felicitat quan era nin. No només per la llepolia, sinó perquè quan veia la bosseta de Lacasitos penjada sabia que na Maria havia passat. El primer regal que jo li vaig fer a na Maria, segons me va contar ella mateixa, va ser un hibiscus amb una sola flor de color rosa. Jo tenia dos anyets i vaig aparèixer a la perruqueria amb un test petit que per a mi devia pesar ben molt i li vaig regalar pel Nom de Maria. Conec bé ca seva, però fa uns mesos vaig tenir la sensació d’entrar-hi per primer cop. Na Maria tenia la seva casa en venda des de feia molt de temps i li vaig demanar que me la mostràs, fantasiejant en una estranya geometria de circumstàncies que fes possible que acabàssim vivint a aquella casa. El primer que va fer ella va ser mostrar-me el mateix hibiscus que jo li havia regalat 32 anys abans, ara convertit en un arbre amb unes flors impressionants. Potser era un senyal?

Na Maria ha trobat un altre lloc molt més còmode per a ella i hi ha anat a viure i nosaltres, després de tràmits amb diferents bancs, immobiliàries, estrangers amb més doblers que nosaltres i una llarga llista d’entrebancs, hem fet possible que ca na Maria sigui ca nostra. Som conscients de ser una de les poques parelles joves de Sóller que ha aconseguit tenir una casa al poble i no ho dic com un orgull sinó amb vertadera ràbia. Fa ràbia i és una llàstima veure que per dos duros més, estam venent el nostre patrimoni a gent de fora sense ser conscients que, si seguim així, els nostres fills no podran viure aquí.

L’altre dia, rebostejant les coses que na Maria ens ha deixat a la casa, talment com quan era nin i trobava la bosseta de Lacasitos, vaig descobrir a un racó el tibulet d’escai vermell. El vaig abraçar com qui abraça la infantesa.