«L’humor és molt poderós, ens recorda que som humans»

-Què t’agrada fer al teu temps lliure quan no estàs fent material per xarxes?
-Som una persona molt de portes cap endins, tot i que faig activitats també d’altre caire que en les darrers anys m’han ajudat molt, com ara fer teatre des de totes les seves vessants: escriure’l, dirigir i actuar. Ara fa poc he començat a tocar la guitarra, però de moment només la toc... que soni, ja és una altra cosa.

-En quin moment vas sentir la necessitat de comunicar-te amb el món a través de l’humor?
-Jo crec que sempre m’he comunicat amb el món a través de l’humor. Es conco en Xesc Mariaina me va «baptiar» com a «Xiste» perquè se veu que sempre estava rient. En tot cas, crear humor a les xarxes no va ser de manera pensada. Va ser més aviat una necessitat de dir «estam vivint coses absurdes i necessitam riure un poc d’això».

-En una societat cada vegada més individualista i robòtica, quin paper creus que té l’humor a l’actualitat?
-L’humor té una cosa molt poderosa, i és que ens recorda que som humans. Quan rius amb algú, encara que sigui a través d’una pantalla, hi ha implícita complicitat immediata. I en un món on tot va molt ràpid i molt automatitzat, això és molt valuós. L’humor també permet dir coses que, dites d’una altra manera, potser costarien més.

-El teu passat com a actor t’ha ajudat a entendre i expressar millor el dolor o, al contrari, l’ha fet més intens?
-L’actor, per molt amateur que sigui, treballa amb emocions, amb situacions humanes, amb fragilitats. I això, d’alguna manera, t’entrena per mirar el que et passa amb una mica més de consciència. No crec que faci el dolor més intens, sinó que això va lligat en la manera en com sents tu mateix aquest dolor. El que sí és cert, és que fa que miris aquest dolor amb honestedat.

-Com sorgí la idea de convertir una experiència tan íntima com una ruptura en un llibre?
-Bé, al principi no era un llibre. Era simple teràpia per mi. Era simplement escriure per entendre què m’estava passant. Hi ha moments a la vida que necessites aturar-te i mirar cap endins. L’escriptura sempre l’he entès així i sempre l’he practicat des d’aquest punt. Amb el temps, però, vaig veure que aquells textos parlaven d’una cosa molt universal: com habitam les relacions i què passa quan una casa o un espai pareixia segur, deixa de ser-ho. A partir d’aquí, el llibre va començar a prendre forma.

-Idò el vas escriure com un diari personal sense intenció de que es pogués arribar a publicar.
-Petita Walden no és un manual d’auto ajuda, però sí que ha nascut des d’un moment en que la meva salut mental estava molt deteriorada. D’alguna manera, va en contra de tots aquests gurus de l’amor que es guanyen la vida fent podcasts dient com han de ser les relacions d’amor de la gent. El llibre ve a dir que cada relació és diferent, que cada relació es construeix en base a uns fonaments concrets que provenen de dues persones amb passats diferents. I només ells dos, en base al que creuen, pensen i senten transformaran l’amor i l’habitaran de la manera que, lliurement, el vulguin habitar.

-En un món on sovint només consumim contingut, el teu llibre és també una manera de reivindicar la necessitat de l’ésser humà de crear?
-Sí, totalment. Les xarxes ens han acostumat a consumir ràpidament: vídeos curts, estímuls constants. I tot això està bé, però també crec que necessitam espais més lents. Escriure un llibre és just el contrari: és aturar, escoltar-te i construir alguna cosa amb calma. Per mi també ha estat una manera de recordar que crear no és només produir contingut, sinó donar forma a una experiència humana.

-Creus que encara hi ha estigma a l’hora d’anar al psicòleg o de demanar ajuda? L’humor pot rompre aquesta barrera?
-Crec que cada vegada hi ha més consciència, però encara hi ha molt camí per fer. Durant molt temps hem après a aguantar molt, a callar molt. I demanar ajuda encara es veu a vegades com una debilitat, quan en realitat és el primer pas cap a la victòria. Jo crec que parlar-ne, encara que sigui des de l’humor, pot ajudar molt a normalitzar-ho.

-Creus que és més fàcil fer riure al públic o fer-lo connectar amb una experiència tan universal com la ruptura, però a la vegada tan vulnerable?
-Fer riure és difícil, però també és una emoció immediata. Parlar d’alguna cosa vulnerable és diferent. Requereix que la gent s’hi reconegui, que es permeti sentir. Al final, poder publicar el llibre és una manera de connectar.

-Què significaria per a tu aconseguir (o no) 300 precompres?
-Significaria que hi ha 300 persones que han decidit que aquesta història mereix existir en forma de llibre. I això ja és molt. No és fàcil que algú precompri una cosa sense haver-la vist abans, per això aquests dies faig vídeos a xarxes explicant com és el contingut i fins i tot, llegint parts del llibre. Perquè la gent vegi com està concebut, com està escrit, com està estructurat.

-Si es publica, amb què t’agradaria que es quedin els lectors?
-M’agradaria que es quedin amb la sensació que les relacions no són només històries felices o fracassos. Són espais que habitam i i que ens ensenyen quan quedar-nos i quan partir. Però sobretot que entenguin que estimar-se també passa per saber cuidar-se.