Els dies 6 al 8 de juny de 1996, ara fa vint anys, es reuniren a Barcelona 66 ONG, 41 Centres PEN i 41 experts en dret lingüístic de tot el món. La convocatòria de la Conferència Mundial de Drets Lingüístics fou una iniciativa del Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics del PEN Club Internacional i el CIEMEN (Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions), amb el suport moral i tècnic de la UNESCO.
L'Assemblea de participants aprovà la Declaració Universal de Drets Lingüístics per aclamació en un acte celebrat el dia 6 de juny al Paranimf de la Universitat de Barcelona. Els delegats de les ONG, Centres PEN i experts firmaren el document en el mateix acte, al final del qual lliuraren el text i el plec de signatures al representant del Director General de la UNESCO.
Les Illes Balears hi eren ben presents. Entre les entitats signants, hi havia l'Obra Cultural Balear, representada pel president d'aleshores, Antoni Mir, a més a més, el Consell científic estava coordinat per l'eivissenc Isidor Marí.
El fruit d'una llarga reflexió
La Declaració Universal de Drets Lingüístics és el fruit d'un llarg procés de reflexió que va començar el setembre de 1994 quan les entitats promotores de la Conferència (el Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics del PEN Club Internacional i el Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions-CIEMEN) en van encarregar la redacció a un equip d'especialistes provinents de diferents disciplines i camps d'actuació. En l'elaboració dels dotze esborranys successius hi varen intervenir una cinquantena d'experts de diferents països.
La igualtat de totes les llengües, més enllà de les classificacions arbitràries
La definició d'uns drets lingüístics equitatius no pot quedar subordinada a l’estatus polític o administratiu de les llengües ni a criteris irrellevants o poc objectius, com ara el grau de codificació o el nombre de locutors. Per això la Declaració proclama la igualtat de drets lingüístics, sense distincions no pertinents entre llengües oficials / no-oficials, nacionals / regionals / locals, majoritàries / minoritàries, o modernes / arcaiques.
Els drets lingüístics: col.lectius i individuals alhora
La Declaració considera inseparables i interdependents les dimensions col·lectiva i individual dels drets lingüístics atès que la llengua es constitueix col·lectivament en el si d'una comunitat i és també en el si d'aquesta comunitat que les persones en fan un ús individual. Així, doncs, l'exercici dels drets lingüístics individuals només es pot fer efectiu si es respecten per igual els drets col·lectius de totes les comunitats i tots els grups lingüístics.
Bases per a la convivència
Articular els drets lingüístics de comunitats, grups i persones que comparteixen un mateix espai és imprescindible per a la convivència però resulta alhora extraordinàriament complex. D’aquí que la Declaració tengui en compte els drets de les comunitats lingüístiques assentades històricament en el seu territori per tal d’establir una gradació, aplicable a cada cas, dels drets dels grups lingüístics amb diferents graus d’historicitat i d’autoidentificació, i dels individus que viuen fora de la seva comunitat d'origen.
L'obertura d'una nova etapa
La proclamació de la Declaració Universal de Drets Lingüístics marca el final d'un procés i el començament d'un altre. En efecte, el 6 de juny de 1996 s'enceta una nova etapa que ha de culminar en una Convenció Internacional de les Nacions Unides. L'objectiu és aconseguir una pau lingüística mundial justa i duradora, basada en el coneixement i reconeixement dels drets lingüístics.
Suport de figures de renom internacional
La Declaració va rebre el suport de personalitats destacades de tot el Món com Wislawa Szymborska, Nelson Rolihlahia Mandela, Rigoberta Menchú, Noam Chomsky, José Ramos Horta, Dalai Lama, Desmond Tutu, Ricard Maria Carles i Gordó. Adolfo Pérez Esquivel, Josep Carreras, Seamus Heaney, Shimon Peres, Iasser Arafat, Octavio Paz, Judit Mascó, Peter Gabriel i Joan Oró.
