La diputada al Parlament de Catalunya per la CUP, Anna Gabriel, explica al dBalears la subrepresentació de les dones com a producte de la societat patriarcal. L’educadora social, professora de dret i diputada al Parlament català, ens explica en quina situació es troben les dones en aquest «món d’homes».

En una entrevista al Suplement de Catalunya Ràdio explicaves que no has anat al Parlament a fer amistats, sinó a treballar. Quines conseqüències comporta anar al Parlament amb aquesta predisposició?

Quan nosaltres diguérem que ens presentàvem a les eleccions autonòmiques i que una de les tasques que hi anàvem a fer era «impugnar el règim», no ho dèiem per fer retòrica ni per fer un lema. Aquesta impugnació del règim es practica, per exemple, denunciant el parlamentarisme i el sistema de partits vigent en tots aquests anys d’autonomia. Sovint veim diputats confrontats dins el Parlament a nivell d’oratòria però que després estudien, estiuegen i s’ho passen bé tots als mateixos llocs i això s’acaba traduint en una dinàmica de «col·leguisme».

A diferència d’això, nosaltres creim que hem anat a representar un tipus de gent que no cerca això. Nosaltres tenim mil llocs i mil espais on trobar i fer amistats i, precisament, en el món dels parlamentarisme crec que hi hem anat a trobar una altra cosa. Sobretot també perquè la relació de proximitat o vincle d’amistat amb una determinada persona no pugui suposar cap tipus de trava a l’hora de denunciar o prendre una determinada decisió. I a mi, personalment, no vull que em pari ni em freni res a l’hora de ser contundent i radical amb els plantejaments.

A més d’anar amb aquesta predisposició al Parlament, cal recordar que ets una dona en un espai masculinitzat. És una càrrega afegida la de ser dona a les institucions o al Parlament, en aquest cas? Cal demostrar més del que hauria de fer-ho un home?

En la representació institucional el que has de fer (si ets dona) és combatre tot el discurs que hi ha al voltant de l’anomenada llei de quotes (llei que imposa unes determinades quotes per sexe). El discurs es crea al voltant la idea de que ets allà perquè estàs en una llista i perquè la llei ho imposa i que, per tant, probablement no ets allà per mèrits.

D’entrada es parteix d’aquest discurs i d’aquesta ombra de dubte cap a qualsevol dona. Així i tot hi ha una diferència entre ser dona i defensar els nostres drets, o ser dona però no tenir plantejaments feministes, la qual cosa es converteix en una zona de confort. Això no vol dir que no rebrà crítiques sobre el seu comportament o el seu vestuari, això probablement els passarà a totes.

però si a sobre hi afegeixes que el teu plantejament d’intervenció política té l’independentisme en el centre, aquí si que ja se n'ocupa el sistema de desplegar-ne totes les armes per expulsar-te. I jo crec que és el que es pretén. Quan irromp el feminisme a la institució, l’objectiu és expulsar-lo. Es tolera que siguis dona, evidentment. I fins i tot, legitima el propi sistema el fet que una cambra no estigui només composada per homes, però el feminisme no el poden permetre.

A més de ser diputada també ets professora de dret a la Universitat Autònoma de Barcelona, és la Universitat un altre àmbit masculinitzat? El percentatge de representació és equiparable al real en la nostra societat?

No, de fet, des de fa aproximadament una dècada el percentatge de dones estudiants és superior al d’estudiants homes, així com també són més bons els resultats acadèmics per part del sector femení. Si que és veritat que hi segueix havent una clara polarització entre els dos sexes envers a les carreres àmbit científic i els estudis de ciències socials o humanitats.

La polarització del professorat per sexe també és evident si tenim en compte que la franja de professorat precari hi ha un cert percentatge raonable de professores dones, però per sobre d’aquesta franja, en el professorat titular o catedràtic aquest percentatge cau i sobretot si analitzam el percentatge en òrgans de govern, es tracta d’un percentatge mínim.

Per tant, aquest sostre de vidre que identificam en molts d’àmbits de la societat, en l’àmbit acadèmic també existeix. Alguna cosa passa perquè tot hi havent-hi a la franja de sota de la piràmide un alt percentatge de dones, així com anam ascendint, el percentatge minva exageradament.

Per tant, és obvi que alguna cosa passa. La carrera acadèmica segurament té unes exigències i uns plantejaments que passen per expulsar les dones. I, sobretot, perquè no hi ha una legislació que obligui a una equiparació entre els percentatges d’homes i dones en l’àmbit acadèmic, en els òrgans de govern, institucions, etc.

Com creus que s'hauria de combatre aquesta subrepresentació que sotmet a les dones en tots els àmbits?

Defens fermament la intervenció política, de manera que es representi amb mesures legislatives. Regulam molts d’aspectes de la vida humana. De fet, quasi tot el que veiem al nostre voltant i a la nostra vida quotidiana està regulat. En canvi, quan entram en el terreny de la discriminació de les dones, no es pot regular perquè és «intervencionisme».

D’aquesta manera, crec que ens han colonitzat en el sentit de fer-nos creure que la qüestió de les dones pertany a l’àmbit privat i que, per tant, la legislació o la intervenció pública no hi ha d’entrar. I aquest és el primer esquema que hem de desmuntar, aquesta dissociació entre la vida pública i la vida privada. El que ens passa a les dones és vida pública i tot el que afecta a la vida de les dones és vida pública. Un cop tenguem, d’alguna manera, aquest paradigma establert serà molt més senzill entendre que hem de regular també el que afecta a les dones i a la seva vida.

De manera que, si les dones de forma natural, no podem accedir a determinats llocs de representació o determinats llocs de feina a la Universitat o als consell d’administració de les empreses, als mitjans de comunicació... Vol dir que falta una legislació que ho permeti.

És obvi que no és un problema de major o menor discapacitat o un problema meritocràtic, sinó que hi ha tot un sistema que opera perquè es produeixi aquesta discriminació de manera natural i que, per tant, necessita una legislació que intervengui de manera artificiosa d’entrada i després impregnant aquesta vida pública i aquestes polítiques públiques de discurs feminista perquè s’entengui que el que venim a fer. Per identificar que el patriarcat és la principal forma de discriminació sobre la que opera el sistema.

És molt important impregnar el discurs polític d’ideologia feminista, no només a través de la intervenció legislativa, sinó també a nivell de discurs.

Creus que el procés constituent podria donar l'oportunitat o afavorir d’alguna manera les dones presents a les institucions, àmbits de representació i decisió, etc.?

El fet que hi hagi dones a les institucions, representants electes o membres de govern té un efecte positiu, tot i que no siguin feministes i no hagin inclòs mai un discurs ni un plantejament feminista a les seves polítiques, i és que en l’imaginari col·lectiu situam les dones en aquest espai.

Sovint es planteja la pregunta: I de què ens serveix que hi hagi una dona si no fa polítiques d’esquerres?, doncs perquè és una dona i les polítiques de dretes es seguiran fent. Preferesc que hi hagi també dones en aquest àmbit perquè en l’imaginari col·lectiu ens imaginam a dones fent polítiques de dretes, d’esquerres i d’extrema-esquerra. I el fet que hi hagi dones sempre és positiu.

S’ha notat molt la presència d’aquestes dones a les institucions en els últims anys? Millor que hi hagin estat que no pas que no hi hagin estat però és cert que aquesta absència de consciència feminista afecta també aquest àmbit. És obvi que el moviment feminista ni ha estat majoritari, ni sovint ha tengut la possibilitat de canalitzar els seus plantejaments.

Algunes feministes que han entrat a la institució a fer política han desistit de la possibilitat, en identificar aquest àmbit com un àmbit d’incidència precisament per la virulència amb la qual han de conviure i, per tant, ara en el moment en que estem que per diferents motius aconseguim obrir algunes escletxes més en clau de discurs feminista, hem de poder utilitzar, més que mai, la presència de les dones en les institucions per replicar aquest discurs a tot arreu. Però el més important es el moviment feminista de fora, que serveixi per fer pressió i que interpel·li.

I referent a un possible procés constituent hauríem d’aconseguir que aquest procés des del seu disseny tengués molt en compte la participació de les dones i quines són les dinàmiques que faran que les dones quedin excloses d’aquesta participació, haurem d’estar atentes que les organitzacions i el moviment feminista tengui la capacitat d’incidència preferent, que l’agenda política respongui també a les inquietuds i a les diversitats de les dones.

El sistema capitalista i, en conseqüència el patriarcat se sustenta sobre uns fonaments argumentatius dèbils. Quina és la dificultat que tenim per combatre'l? Cal més conscienciació? Ens hem equivocat?

L’últim que podem fer és pensar que, a sobre, som nosaltres les que ho hem fet malament. Encara que és normal pensar que al final nosaltres som corresponsables. Fins ara hem patit el patriarcat a forma d’autoritat, el sistema ha castigat molt dur, ja sigui amb la privació de la llibertat o bé amb la mort d’aquelles dones que varen gosar erigir-se reclamant la seva llibertat.

Ens podríem remetre a allò que va passar amb les dones republicanes dels anys 30 que també incorporaven un missatge feminista en l’agenda de reivindicacions, no cal dir què va passar durant el franquisme i la democràcia actual del règim del 78 se sustenta sobre unes bases patriarcals. De manera que la llei i l’autoritat han castigat molt fort la contestació al sistema. I no hem de perdre de vista que opera una repressió molt invisibilitzada que fa que tengui uns costos aixecar el cap.

Malgrat això, el sistema patriarcal ho té tot previst per funcionar i operar a través d’aquesta repressió silenciada, avui podem parlar de feminisme i es poden treure a la llum plantejaments i ideologies feministes. Per tant, es tracta de veure què és el que hem pogut anar fent en els últims anys per anar trobant aquestes escletxes i, sobretot, veure què ens queda per fer, sense identificar falses responsabilitats, sinó sabem que en el si d’aquest sistema nosaltres no hi viurem de forma plena i de forma lliure. De manera que les companyes que, encara no han identificat la sortida del sistema patriarcal com una forma d’aconseguir la seva plena llibertat, no les hem de deixar a la trinxera de les «culpables», sinó que hem d’anar traient el cap de tant en tant per veure si s’adhereixen.

Si entenem la independència com un procés revolucionari, quin lloc ocuparíem les dones?

Si partim de la independència com a possibilitat de transformació. I el primer que et planteges transformar és el sistema socioeconòmic que t’envolta i que, a més a més, es basa en el sistema patriarcal. Per tant, no s’entén una anàlisi del sistema sense la mirada feminista. De manera que, tota aquella anàlisi que no parteixi d’aquesta idea, segurament no té voluntat de transformació.

Avui, sens dubte, ets un referent del procés independentista, però també ho ets per a la lluita de feminista. Quin missatge llançaries a les companyes que lluiten incansablement en el dia a dia?

Un missatge d’absolut reconeixement perquè el fet de que la presència mediàtica o l’impacte públic que podem tenir algunes persones pel lloc que ocupam no s’explica sense tota aquesta feina de base militant d’una multitud de companys i companyes.

Per tant, dius el que dius, fas el que fas perquè hi ha companyes que estan on estan. El reconeixement absolut i apuntant el focus mediàtic, cap a aquesta lluita de base. Per tant, sense la dona no hi ha revolució i sense les militants de base tampoc.