La majoria del poble català, davant l'enèsima comprovació de la impossibilitat d'assolir un encaix confortable en el marc de l'Estat espanyol que significà la sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l'Estatut d'autonomia que havia aprovat la ciutadania en referèndum, ha protagonitzat des de l'estiu del 2010 la revolució més pacífica, cívica, simpàtica i integradora de tota la Història de les revolucions.

La resposta de l'Estat espanyol a aquest revolució ha estat usar la violència contra el poble català en conjunt. Contra tots els catalans i catalanes. Violència militar i física del dia 1 d'octubre, violència mediàtica, violència simbòlica, violència judicial, violència psicològica...

L'Estat espanyol, amb el seu monarca al capdamunt, han actuat contra els catalans com ho va fer l'Estat alemany, amb Hitler al capdamunt, contra els jueus.

La psicòloga Letícia Soberón explica que «La construcció social de l’enemic és molt senzilla perquè aviva les animadversions genèriques que existeixen en tota la població, estimula el sentiment de frustració i la necessitat de buscar un culpable, involucrant les emocions més primàries: por i ira. D’aquestes a la reacció d’atac, només hi ha un pas. Per això construir un enemic és un camí sense retorn i d’alt risc.

Els passos són molt senzills:
1- El líder assenyala una població, un sector o una classe social, una ètnia o un tipus de persones com «els que provoquen el nostre mal». Aquí entra el mecanisme senzill de la generalització i el prejudici; tots els que pertanyen a aquesta ètnia, sector o classe, participen sense més ni més d’aquesta falsa culpa atribuïda.
2- Es passa d’«ells provoquen el meu mal» a «ells són els dolents». Aquest petit pas és gairebé inevitable i es fa simplement amb la insistència en atribuir-los la culpa.
3. Aquest panorama dualista i simple condueix a una falsa i fatal elecció: «o ells o nosaltres». Aleshores qui simpatitzi amb algun membre d’«ells» està ja considerat com a traïdor a la causa del «nosaltres».
4- L’últim pas és «ells» han de ser eliminats per a què «nosaltres» puguem viure.»

Aquesta és la construcció que ha fet l'Estat espanyol amb els catalans que té el seu reflex més popular amb el crit «a por ellos!»

A partir d'aquesta construcció de l'enemic, una construcció replena de contradiccions (Catalunya és considerada una part indivisible d'Espanya i al mateix temps, els catalans són un «ells» estrangeritzat, criminalitzat i que ha de ser castigat), es construeix el marc en que tota agressió i persecució als catalans esdevé justificable i justificada.

A les més de mil persones ferides l'1 d'octubre per la guardia civil i la policia espanyoles cal afegir les detencions injustificades de polítics i l'exili obligat d'altres, entre els quals el president legítim de Catalunya; la imposició d'un nou règim en base a l'article 155 de la Constitució espanyola o nou decret de nova planta; més de 120 accions violentes documentades d'escamots feixistes organitzats (curiosament el recanvi del règim, Pablo Iglesias culpabilitza l'independentisme... com si la denúncia permanent de les agressions masclistes que fa el feminisme fos no allò que les fa visibles sinó allò que les provoca!); implantació de la censura als mitjans de comunicació...

Des dels aparells de l'Estat voldrien que els revolucionaris perdéssim el somriure, i ben vera és que és mal de mantenir després de l'1O. També voldrien que responguéssim les seves agressions de manera sectorialitzada.

No ens queda més remei que recuperar el somriure de la Revolució. I no ens deixen més opció que contestar a totes les seves accions terroristes focalitzant totes les nostres energies en fer efectiva la República. No en tengueu cap dubte, la nostra millor resposta és fer la independència.

Amb un somriure als llavis si és possible.