La periodista i escriptora Llucia Ramis presenta la novel·la ‘Les possessions’. Aquest dimarts ha visitat els estudis d’Ona Mediterrània, en el programa ‘La Vila del Pingüí, per conversar i explicar la seva nova novel·la.

Quin és l’argument de la novel·la?

Xerra de moltes coses. Una de les principals és de quina manera ens afecten els silencis, tant a la família amb aquelles coses que no s’expliquen mai com també, per exemple, la corrupció. Quan xerram de corrupció sempre ens fa l’efecte que és una cosa que passa als polítics i als grans empresaris però que no ens afecta, Això no és així. Des del veïnat que t’intenta llevar unes terres per fer una urbanització il·legal fins al soci que utilitza la teva empresa per fer negocis particulars. Com que no xerram d’aquest tema, es va fent grossa. És com una espècie de corc que s’està menjant els fonaments de la nostra societat. Algun dia passarem per ull.

Per què estan lligats a la novel·la els conceptes corrupció i trastorn mental?

Perquè la narradora ve alertada per una tia seva a Mallorca, ja que ella viu a Barcelona, perquè el seu pare està començant a fer coses estranyes. El que descobreix és que el seu pare s’ha ficat en una lluita contra una especulació urbanística il·legal i té el sistema en contra. Al començament el sistema li dóna suport però a poc a poc les formes li fan perdre la raó. Per això volia fer aquesta comparació, perquè hi ha un paral·lelisme entre la corrupció (que la tenim com amagada) i aquesta malaltia (que no acabam de parlar-ne).

Es plasma en el llibre l’actitud de voler donar-ho tot al principi i després res?

Hi ha una conversa entre mare i filla que plasma aquesta situació: són davant la possessió i la filla li diu a la mare que no poden permetre perdre la seva possessió. La resposta de la mare és ‘d’acord, tu vendràs de Barcelona a Mallorca per fer-te’n càrrec. La resposta de la filla és que no. La nostra generació és això; creim que ens mereixem allò que tenim però no estam lluitant per conservar-ho. Això ens converteix en una generació que està perdent: perdent llibertat d’expressió, perdent drets, perdent benestars...

Quina part de Mallorca no voldries veure mai destruïda?

No vull que es destrueixi cap part de Mallorca. Mallorca és com mumare. Els dos llocs que no voldria que destruïssin mai són: Portocolom i aquesta casa que vàrem haver de vendre, prop de Felanitx.

Creus que els lectors etiqueten ràpidament que la protagonista de les novel·les és la mateixa autora del llibre?

Sí. És curiós perquè a un poeta o a un cantant no se’ls demana si fan auto ficció i parlen del mateix que xerr jo en les novel·les. No sé per què a les novel·listes sí ens la fan, supòs perquè vols sentir aquesta identificació.

Aquesta novel·la ha guanyat el premi ‘Anagrama’. Sempre és bo guanyar premis?  

No. Depèn de com siguis i també depèn de l’edat que tenguis. Quan vaig guanyar el Josep Pla em va anar molt bé professionalment però personalment va ser molt fotut. M’agradaria que de literatura se’n parlàs sempre, no només quan et donen un premi. Els mitjans no en parlen gaire bé. Necessitaríem més espai.

Consideres que la societat, en general, cerca premis i elogis?

Desgraciadament crec que sí i és un error perquè hauries de poder tenir la seguretat que el que fas està ben fet sense necessitat de reconeixement dels altres. Em vaig presentar al premi ‘Anagrama’ perquè el jurat era de luxe i vaig pensar que, si els agradava, seria fantàstic. I sí, vols agradar però també vols agradar a les persones que admires. Amb les xarxes socials, on estam tot el temps exhibint-nos, demanam reconeixement o volem fama.

Quin és el ‘mundillo’ d’una escriptora?

És un món una mica estirat. A Barcelona és complicat perquè s’han fet dues capelletes: els que escriuen en castellà i els que escriuen en català. Hi ha poca interrelació entre ells. En general, trob a faltar més interacció entre tots els ‘mundillos’ culturals.

Encara som vists, els mallorquins i mallorquines, com uns animals exòtics a Barcelona?

Quan arribes som com les mascotes. Et demanen si tens internet, si tens ordinador, o cotxe... Són una mica provincians. Es pensen ser més cosmopolites els barcelonins que els mallorquins de Palma, quan és al revés. Pel turisme tenim molta més relació amb la resta del món els mallorquins. Ara que els ha arribat el turisme de cop estan com sobrepassats.

La frase ‘som fills de la transició però també de la corrupció’ sorgeix del mateix llibre?

A la transició semblava que havíem acabat amb unes dinàmiques i no ha estat veritat que hagin acabat. Ens hem educat amb aquesta corrupció amb una naturalitat total. Hi està molt integrada. És molt difícil canviar les coses, si ho intentes, el sistema et tallarà el cap.

Quin és el dia a dia a Catalunya? Com és el dia a dia?

És molt complicat. Tu veus les versions que es donen a la resta d’Espanya i les que es donen a Catalunya i no tenen res a veure. Catalunya veu les dues versions, i està bé que existeixin les dues però hi han de ser les dues. El que em preocupa és que jo em pensava que anaven a la presó els que eren una amenaça per a la societat i ara veim que van a la presó els que són una amenaça per a l’Estat. La llibertat d’expressió no hi té cabuda. Si Valtonyc pot anar a la presó, hi podem anar tots. Si el dia abans d’una investidura fiques a la presó els mateixos encausats que ja havien alliberat per les mateixes raons... no s’acaba d’entendre i que després venguin amb la separació de poders queda poc creïble. Crec que s’està fent un periodisme de bàndols. Ningú està invertint en el periodisme, s’està invertint en uns altres interessos.

Creus que el periodisme actual només cerca titulars d’opinió que venguin?

Vols un titular per enganxar lectors però moltes vegades està descontextualitzat. Això t’acaba posant en una posició que moltes vegades no és la que tendries.

Com descriuria Llucia Ramis el periodisme?

Ara mateix el periodisme és essencial i està en perill de mort. El pitjor que et poden dir és que és una carrera sense sortides. Justament, si vols una democràcia necessites periodisme. En cas contrari, és que no vols democràcia. Cada vegada està més desprestigiat perquè hi ha un interès dels poders que així sigui però en realitat és essencial.