Setmanari d'informació local - 138 anys

Herranz: «En termes d’una o dues generacions tindrem més mallorquins habitant la península que la nostra illa»

22227

Albert Herranz (Estocolm, 1970) és un traductor, narrador i poeta lligat a Mallorca, a la llengua catalana, i a la cultura que de tot plegat se’n deriva. Ha publicat llibres de ficció i d’història. De les seves col·laboracions en premsa destaquen publicacions com Filmeye, Kulturen, Cultura Obrera, Cnt, Nosaltres i dBalears. Ha dirigit diverses publicacions com Parnass i L’Observador del pla. També és autor de diferents guions per a documentals i pel·lícules. El seu darrer poemari es titula Temps de fermança.

Què pretenies quan escrigueres Temps de fermança?

Sincerament, no sé si pretenia alguna cosa en concret. La societat “sobreviurà” sense els meus poemes, però clar, sí tenia una cosa en ment: deixar testimoni. A la societat actual- no tan sols la nostra, la local, sinó a nivell mundial- estan passant una sèrie de fets que ens haurien de preocupar. Com a espècie i com a éssers vius conscients del nostre entorn planetari.

Què és un immigrant?

És una víctima. És un ésser humà que està immers dins una dinàmica que no controla. Només vol millorar la seva situació i la dels seus. Crec que és una aspiració ben legítima. El meu pare va haver de deixar la seva terra als 18, fill com era d’un sabater republicà poc futur podia tenir al règim feixista nacionalcatòlic, i va fer feina per tota Europa. Moltes coses que ell m’ha contat, reapareixen en els relats dels immigrants d’avui: pisos pastera, gana, rebuig per part de la població local, inseguretat laboral... Hem estat un poble immigrant i ara som un poble d’acollida i dispensam el mateix tracte que patiren els nostres avantpassats a Argentina, Cuba, etc. Un altre aspecte és la integració de la qual poc o gens hi està interessat l’Estat. De fet, sempre he cregut que interessa que hi hagi un “enemic” dins les capes populars. Prova d’això són els pocs recursos que es dediquen als immigrants (i altres classes desafavorides) i com els mestres i professors s’han d’inventar adaptacions curriculars de l’aire. L’educació per a mi és la clau per a l’acceptació dels immigrants i per a la seva integració o adaptació a la nova realitat. L’educació i unes condicions laborals dignes.

Quin hauria de ser el paper d’Europa amb els refugiats, per exemple, que vénen de Síria o d’altres indrets en conflicte?

Per a mi el fet que ja ens fem la pregunta denota la falla sistèmica de la UE. Davant una persona que necessita ajuda què hem de fer? Realment necessitam fer-nos aquesta pregunta? Quantes vegades han estat acollits els europeus a altres terres? I si pensam quin és el bessó d’aquest conflicte, d’on venen les armes, quins són els estats que donen suport a aquesta massacre, genocidis de distints pobles, no és més clar que hem d’ajudar? Sé que es mesclen molts de temes: la por al terrorisme, els recursos necessaris, el xoc cultural, etc. Però en el fons, molts d’estats actuals no gaudirien del seu actual benestar sinó fos per l’imput que significà a les seves societats l’aportació dels immigrants. I no em referesc només a la mà d’obra sinó a les aportacions intel·lectuals. No desconec la història i no em puc llevar del cap la “benvinguda” que tengueren els fugitius anarquistes, republicans i nacionalistes a França el 1939: camps de concentracions insalubres on molts moriren. La gestió que fan els estats de les onades de fugitius sempre és decepcionant. I una vegada més estam davant d’una altra mostra. Un exemple- la Unió Europea- que a més va rebre el premi Nobel de la Pau per la seva labor com a entitat vertebradora d’Europa. Clar que és una distinció que comparteixen amb Kissinger...

Com definiries el que és Mallorca en l’actualitat?

Un poble davant d’una cruïlla. La situació de l’illa és excepcional: estam sotmesos a uns interessos que no són coincidents amb els interessos de la població. En molts d’aspectes l’illa està patint una transformació més brutal, profunda que la que va sacsejar les estructures socials tradicionals amb l’arribada del turisme els anys 60. Ara, la transformació- si no és encaminada o aturada, no sé quina és l’opció- pot implicar la desaparició, en molts d’aspectes, de la majoria dels trets que conformen l’imaginari mallorquí. I no parl no tan sols de la llengua, jo crec que el nostre microcosmos està realment amenaçat per una fera voraç i desfermada que ara ja no s’atura a les portes dels pobles i les ciutats. Ara les vol habitar, transformar-les al seu gust. No és una dinàmica exclusiva de Mallorca, està succeint a nivell mundial. Nosaltres, tot i l’explotació turística i la balearització, ens havíem lliurat parcialment. La remontada de la darrera crisis es fa sobre les nostres esquenes. I és una situació complexa que implica una realitat laboral d’explotació i sous de misèria, lloguers a preus de fantasia, un mercat de venda i compra d’immobles vetat als mallorquins, una campanya de desprestigi que comporta la llengua en suspens i la nostra cultura amenaçada. A tot això hem d’afegir uns partits polítics sense voluntat de canviar aquesta realitat- de totes formes mai m’he esperat res d’ells- i una societat civil parcialment paralitzada- això em preocupa molt més que l’anterior. Jo no sé si la gent ha començat a reflexionar cap on anam: crec que en termes d’una o dues generacions tindrem més mallorquins habitant la península que la nostra illa. 

Què va passar aquell estiu perquè tot canviàs?

Fas referència al poema “El cant dels dinosaures” al qual parl de com Santa Catalina- l’arraval de Palma- anava camí a la seva transformació de barri popular a barri postal per a especuladors. A l’igual que els dinosaures els cataliners feien la seva vida sense saber que un meteor impactaria contra la seva realitat i els anhilaria. En el cas de Santa Catalina es va passar de s’Arraval a Soho de Palma, etiqueta que ven molt millor. No va passar res. Al contrari de les grans catàstrofes llegendàries no hi va haver senyals al cel ni naixements d’animals amb dos caps. No va passar res. I un mes de setembre es va posar el cartell d’”Es lloga” a una casa del carrer Aníbal. A cent mil pessetes. La gent es reia del boig que demanava aquell preu (35 mil ja era considerat car per a aquella barriada). Va llogar la casa en menys d’una setmana i l’avarícia es va desfermar. La passa de llogar a preus elevats a fer mobbing immobiliari als veïnats va torbar-se uns mesos a fer-se.

Com has vist i viscut l’evolució d’alguns barris solemnes de Palma, com puguin ser Santa Catalina, La Soledat, Es Molinar...?

Són barriades que, llevat d’alguna presència anecdòtica, mai han estat estudiades pels historiadors com a barriades on l’imaginari mallorquí/palmesà hi era ben viu. Per diversos motius sempre s’ha cercat la identitat mallorquina de Palma dins murada i sempre s’ha ignorat el ric món dels barris perifèrics de Palma. Són part d’una Mallorca que els que reivindiquen la nostra cultura i llengua sempre han cercat terra endins. Són barriades “sospitoses”: la presència de l’element mariner i obrer mai ha emocionat a tota una sèrie de gent que es troba més còmoda en la imatge d’una Mallorca aferrada a la terra, tradicional i, en certa mesura, tancada. La Mallorca anticlerical i solidària de La Soledat; la mescla d’obrers penínsulars i mallorquins a Es Molinar o una barriada- Santa Catalina- on Cuba era el pati de darrera i on la bandera republicana que es va hissar a Cort va ser confeccionada no encaixa gens amb els “aquí-mai-va-passar-res” o els que volen tota la nostra cultura passada per la sacristia. Són barriades que per la seva història han estat embrutides i ignorades sistemàticament per les institucions. I que avui en dia viuen en l’especulació i la gentrificació l’embrutament i l’aniquilació final com a pobles populars.

Qui són els bàrbars actuals?

Els homogenïtzadors.

I els herois actuals?

Els que lluiten en contra de l’homogentzació i simplificació de la nostra vida quotidiana. Els que fan coses tan simples com fer servir la seva llengua o intenten fer un consum responsable dels productes alimenticis. Els que xerren amb els veiïnats, els que intenten entendre l’altre i donen a conèixer la seva cultura, el seu món. Avui l’heroi no necessita cap altre armadura que el convenciment que el món humà, com la resta de la natura, ha de ser biodivers i complexe o no serà.

Com veus la literatura en llengua catalana?

Des de fa uns anys la veig més oberta al món amb propostes molt interessants. Hi va haver un temps que la literatura catalana tenia el segell de producció sense contingut només per produir textos en català. Probablement una lectura interessada. De totes formes, tot i ser comparables a altres literatures, pens que totes literatures produïdes a l’Estat espanyol pateixen del mateix mal: sempre estan dins una bimbolla que els aïlla del que passa a la resta del continent. Supòs per la pròpia dinàmica social i cultural en la que estam immersos els habitants d’aquest Estat que no ha experimentat la Il·lustració. Per altra banda, tenim el greu problema dels lectors: no es llegeix i sembla que no hi ha plans de promoció lectora llevat de campanyes molt puntuals i sense profunditat. Com amb el teatre no es pensa en crear hàbit, afició. Com a escriptor això és un fet que em preocupa. Tenim temàtiques, estils i distintes personalitats escriptores però manquen més lectors. Ens arriscam a convertir-nos en una literatura sense lectors?

Quan un escriu en català també ho fa sobre la situació del català?

Supòs. No és una cosa que hi pensi massa quan m’assec a contar una història.

Què és el que més t’agrada de la vida?

Els amics, els còmics i els llibres són el que més m’agrada de la vida. Gaudir-los i compartir-los.

 

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.