Emili Sánchez-Rubio va ser expulsat del ventre de sa mare un 9 d’abril de 1983. De llavors ençà té per nacionalitat l’exili i la paraula, que és el calze del pensament i l’aurora del presagi. Coneix, per sort, la clariana en un bosc on s’alça un arbre solitari que porta per fulles les garlandes de la intuïció. Gronxant-se en un vaivé antipodal, cerca alhora el vaixell ebri de sentir-se enamorat, i l’ostracisme voluntari; en el trajecte pendular entre un estat i l’altre: el Dubte, i en el Dubte: la versificació del succés. El seu darrer poemari es titula "L’afrau del nigromant".

• Què pretenies quan escrigueres "L’afrau del nigromant"?

Amb "L’afrau" vaig expressar el dolor per la pèrdua del meu pare. Però seguia l’estela estètica del llibre anterior, De re nocturna. Amb cada llibre aprenc coses noves. El dia que un llibre no m’aporti un nou coneixement deixaré de publicar.

• El poeta Jaume Munar et titlla de poeta-cowboy al pròleg. Estàs d’acord amb aquesta definició?

En Jaume és molt perspicaç, i sí, dins el meu coetanis, és així. Sóc el romàntic, en el sentit més ample del terme: Només hi ha 4 temes per a mi: l’Amor, la Mort, el Temps i la Llum. Però el que ara és marginal i anacrònica, tornarà; ja estem tornant, però dins aquests moviments marcats per modismes que tan poc m’interessen. Però, quan jo no hi sigui hi haurà un altre Rilke, un renovat Graves, un nou Vinyoli… i la historia veritable de la Poesia continuarà. Allavorens ja no seré The last cowboy en termes absoluts, sinó relatius en el temps.

• És un llibre simbòlic? Metafòric? Moralista?

Simbòlic i metafòric, totalment. Moralista no ho crec. La única moral que se’n desprèn és la que abans et comentava: la de la recerca infatigable d’una Veritat transcendental, la que ens resta oculta en el tràfec del nostre quefer diari. Vet aquí que hi ha el poeta que mira com tot passa mentre fuma un cigarret.

• És un llibre de derrotes i victòries?

Diria que és un llibre de dol real i metafòric, i la seva poètica superació.

• La teva poesia és revolució?

Per a mi, ho és. Si ho és pels altres també, ho dirà el Temps.

• Com has rebut els guardons Art Jove, Joan Duch o el mateix Pare Colom de poesia?

L’Art Jove va ser un gran impuls de sortida, el Joan Duch, un més a més, i el Pare colom, una gran alegria, que encara és ramifica a dia d’avi en forma de portes que em va obrir i encara m’obri. Va ser una cosa formidable.

• Com d’important va ser als teus inicis aparèixer al llibre Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans (Documenta Balear, 2008)?

En mesura semblant al que t’he comentat de l’Art Jove, un bon impuls en les inicis. L'anècdota que no sap ningú és que jo estava sent una antologia paral·lela, però Pau Vadell va tenir una velocista que jo no tenc i em va passar per davant. Ara estic content que tot es resolgués de la manera que ho va fer, ja que ell va fer una bona reina, i li va donar una visibilitat que, en aquella moments, jo no hagués pogut donar-li al llibre.

• Els poemes d’un poeta haurien de saber explicar que vivim en un món ple de merda?

Per això no cal el poeta, la gent ja ho sap, no?

• Què necessites, ara, per escriure?

El mateix que sempre: llapis i paper. I estar enamorat. I a veure si s'entén: estar enamorat de l'existència. L'altre possibilitat és escriure en enyorança de l'estat d'enamorament, però es necessita haver estat enamorat. L'odi també serveix, també és motor, però contamina molt. L'enamorament és biodegradable i respectuós al el medi ambient. Me l'estimo més.

• Ho fas amb els ulls tancats, oberts, amb esperança, sense?

Oberts a una Humanitat que encara no existeix, la de l'HOMO POIETICUS. Si no arribam a aquest estat, res no importa.

• Quines són les teves virtuts?

Només creure en el que he vist en un somni clarivident.

• Quines són les teves limitacions?

Només creure en el que he vist en un somni clarivident. HEHEHEHE!

• És un do és conformar-se?

En absolut. El que sí és fonamental és apreciar allò que tenim, per humil que sia. Les coses més importants són gratuïtes. M'explic: la visió d'una rosella és suficient per ser feliç durant tres dies, però no val conformar-se: cal exigir la visió completa de la primavera.

• Recordar és témer?

Recordar, com deia Blai Bonet és tornar passar pel cor. I jo diria que recordar és perillós ja que és una cambra sense parets. Un pot lliurar-se a recordar indefinidament oblidant-se del present. El més complicat vivencial i conceptualment és oblidar: cal fer-ho amb precisió de cirurgià i coneixement de vell savi.

• L’home creu en l’atzar però l’atzar no creu en l’home?

No ho sé, jo els veig com una parella que dansa una mena de vals infinit.

• Quines són les teves nafres?

Bufff... encara estic naixent, eixint de la ferida original. Aquesta la mesura de les meves nafres.

• A qui hem de maleir?

A les persones que simplement creuen que som millors si tenim una feina de mínim 8 hores diàries a canvi d'un sou. Ells mantenen aquest estat de misèria en el qual mal vivim.

• Què enyores del que no has vist mai?

Aquesta pregunta és molt bona!!! Doncs diria que abans enyorava el passat: haver compartit absenta amb Rimbaud i Verlaine a París, per exemple. Ara enyor una cosa molt més grossa i imponent encara: el futur.

• Què voldries dir del que no has dit mai?

El poema que em resta, el poema que ve... i assenyalar la lloba disfressada de xai...

• No sents odi per ningú?

Fins fa molt poc, podia assegurar, i era cosa excelsa, la meva ànima era un jardí que no coneixia l'odi. Ara el conec, i sé que és motor, té força, però faig feina diària per donar-li porta, no m'interessa... No vull més flors pudentes i negres al meu jardí... Malgrat tot, sóc conscient d'haver-me encaminat cap a l'auto-construcció d'un personatge que sembla una mena de creuat o justicier; així doncs, en conseqüència diré que massacraré a qui faci, als meus ulls, ús vexatori de la Poesia.

• Tot el que ens han dit durant la vida és una gran mentida?

Com a mínim cal que revisem el que ens van contar. Un bon mestre diu més com pots analitzar per tu mateix el món, que no dir-te el món és així i d'aquí no et moguis.

• Per a tu, poesia i vida són el mateix?

Sembla que sí. Quan he intentat fer altres coses, per sentir-me capaç en altres disciplines més productives econòmicament, per exemple, m'he sentit profundament desgraciat; mort per dins.

• Quines són les claus del teu èxit literari?

Què? Èxit literari? Jo? L'únic èxit que tampoc esperava i començ a sentir és que els més joves em diuen que em tenen per referent d'aquell qui és insubornable. Així doncs, el meu èxit diria que és ser un integrista en un món de sofismes i modismes que valen una pell de plàtan.

• Hi ha igualtat social entre homes i dones, a la nostra societat, com afirmen alguns?

No, i en termes generals mai no n'hi haurà. En el futur l'home desapareixerà. I la poesia està inserida en la vida mateixa perquè la dona és la Poesia.

• Què és un poeta?

El primer guardià del foc, el cap espiritual de la tribu, i el captaire, i el pallasso i el ca. I també l'arbre mil·lenari en un prat només poblat per herbes.

• Com ha de viure el poeta?

Ha de prioritzar una cosa: l'observació. Com he dit abans és un arbre: només es mou amb el vent. És una sagrada factoria d'ombres.

• Què és la poesia?

Un ens insondable. Quan creus que ja ho tens, ha canviat.

• A la fi has pogut esdevenir qui has volgut ser?

M'encanta que em facis aquesta pregunta, darrerament hi pens molt. El tema és que estic molt proper a gaudir de qui sóc. Sempre m'havia menystingut i m'havia mesurat amb patrons externs. Ara tenc el barem que vull: en arribar el vespre em deman: has viscut poèticament? Has observat el canvis de llum? Has donat forma a una idea? Has escrit un vers més? I això és tot: meravellar-se cada jorn pel fet d'existir. És el Sublim.

• Sols es pot morir una vegada?

La modernitat implica morir i néixer multitud de vegades. Qui no ha entès això viu a un segle ja remot.

• Què és Déu per a tu?

Un ens massa abstracte. Les cultures politeistes tenen més sentit. Un sol Déu em sembla un absurd. És una idea superba, i de tan superba, barata.

• Qui són els bàrbars actuals?

Els que encara pensen que poden conformar la societat així com els plau, sense que darrera hi hagi un discurs de seducció.

• I els herois actuals?

Els seductors que no vénen fum. I el de sempre: els altruistes.

• Com estàs rebent els comentaris que es fan sobre el teu darrer poemari?

Són excessius, hi ha massa lloança. Jo encara no he començat. Sempre m'estic preparat, això només és l'escalfament qua vaig iniciar 20 anys enrere. I 20 anys no són res.

• Com s’escriu un llibre de poemes?

Arribant a un punt d'obsessió que t'inhabilita per qualsevol altra tasca per senzilla que sigui.

• Per quina raó escrius?

Perquè no puc evitar-ho.

• Un poema neix per ser explicat?

No. És en si mateix. És un ens no referencial.

• Què s’ha de fer per escriure bé?

Escriure bé és relativament fàcil. Cal practicar. Dir quelcom transcendent ja és una altra història.

• Com veus la literatura en llengua catalana?

Molt millor del que la gent acostuma a dir.

• Quins consells donaries als joves que volen escriure?

Que ho facin sense escoltar el que diuen aquells que no creuen en el poder transformador del fet creatiu, i que s'allunyin de voler ser famosos i reconeguts i històries merdoses d'aquestes. L'únic que és important és escriure un maleït poema més sobre el front de la mort.