Pau Sif (la Pobla de Farnals, 1978) és un poeta, traductor i editor valencià. Llicenciat en filologia catalana per la Universitat de València, ha treballat de mestre de secundària i ha exercit com a professor de llengua i literatura catalanes a la Universitat de Zadar (Croàcia). Amb el grup “Oh foll amor!” ha posat en escena diversos espectacles poètics i és un dels fundadors d’Edicions del Buc, segell editorial especialitzat en poesia. Ha traduït autors croats, serbis i italians. El seu darrer poemari es titula Veles.

Què pretenies quan escrigueres Veles?

Fer poemes sobre el que anava veient. És un llibre escrit i treballat en un període de temps molt llarg, com un diari del qual he escollit alguns fulls (pocs). Hi ha una importància molt gran de les coses vistes i els llocs visitats. El llibre el vaig escriure durant els dos o tres últims anys que vaig viure a Croàcia i just després de tornar-ne. Les tres parts representen aquest trànsit: la vida lluny, la tornada, la vida prop de casa. Però entremig hi ha més elements que entren en joc.

És en part un viatge per la vida?

És una manera de dir-ho. L’editor del llibre va dir que tancava una trilogia del viatge en la meua obra. I en certa mesura és cert, tot i que no hi havia cap pretensió ni al començament ni al final de fer una trilogia. Veles enllaça amb Tríptic d’un carrer (2003) i Viatger que s’extravia (2011) per la idea de viatge. Encara que, per a mi, també forma una mena de díptic amb Arnes, perquè tots dos reflecteixen un mateix moment creatiu, però des de dos punts de vista diferents.

Per què has triat aquest to més narratiu per parlar d’alguns indrets que t’han marcat, com Croàcia o Venècia?

De vegades m’agrada aprofitar el poema per explicar una història, una conversa, una escena. És una manera de fer que els paisatges no siguen només fotografies, sinó llocs viscuts amb persones que viuen i que ho conten.

L’humor és imprescindible dins la teva obra?

Sí. En la mesura que de tant en tant faig alguna broma. No n’és el component central, però hi té un pes.

El joc fonètic de Veles, i el ritme el fan un llibre d’escenari?

No crec que tots els poemes de Velessiguen d’escenari, però n’hi ha alguns que sí. L’exemple més clar és el joc fonètic que esmentes, però també els poemes més narratius van molt bé per a ser dits, o dos poemes com “Cadena” o “Manaments”, que funcionen per acumulació. El cas és que jo faig recitals des de fa moltíssims anys, i això ha d’eixir per alguna banda.

Per què el calamar apareix a tots els teus poemaris?

A Tríptic d’un carrer vaig establir un diàleg amb el poema “Literatura” de Gabriel Ferrater en què el calamar personifica, no sense ironia, el poeta: “Tan vehement, va dir-se un calamar,/ faig el ridícul”. Aquest començament i tots els versos del poema de Ferrater em semblen brillants i divertidíssims.Jo en vaig fer un poema-resposta en aquell primer llibre. Després, una mica per casualitat, una mica conscientment he anat recuperant el motiu del calamar en diversos contextos. En un poema d’un altre llibre hi vaig posar uns calamars a la romana, la qual cosa era, evidentment, una broma. En canvi, en Veles i Arnes el calamar torna a ser un motiu amb un significat conscient.

Vivim en un món ple de merda i el poema ha de saber explicar-ho?

Vaig dir aquesta frase en una entrevista per a El Temps i el periodista la va saber col·locar amb intel·ligència com a titular. Em sembla que sí. Que la poesia no només parla de la bellesa (no descobrisc res ara, però), sinó de la sordidesa del món. Crec que en alguns poemes de Veles s’entén molt bé què volia dir amb aquella frase.

Escrius amb els ulls tancats, oberts, amb esperança, sense?

Ho faig com i quan puc. Amb els ulls oberts, supose, però sempre buscant alguna cosa que no sé on és.

Hi ha protecció contra el verí de l’escriptura?

No ho sé, però quan no escric enyore fer-ho.

És condició de l’escriptor mediocre ser efímer?

Tots som efímers, uns menys que altres.

Quines són les nafres de la humanitat?

Em fa mal la passivitat. La indolència. I també l’odi. O sobretot l’odi. Últimament veig que es torna a odiar molt la diferència. Tornen temps de foscor, si és que mai havien marxat.

Per a tu, poesia i vida són el mateix?

No exactament, però sense la literatura la vida seria massa avorrida, massa insignificant.

Hi ha igualtat social entre homes i dones, a la nostra societat, com afirmen alguns?

Per descomptat que no. Queda molta feina per fer. Hi ha una periodista valenciana, MajoSiscar, que durant anys ha escrit reportatges sobre dones que han viscut en societats on el maltractament i la violència són el pa de cada dia (Mèxic, Hondures, Colòmbia). Dones que s’han enfrontat a aquesta deshumanització de la dona brutal i estructural, algunes de les quals, fins i tot, han reeixit.

He tingut la sort de participar en l’edició d’aquest llibre, perquè s’editarà a Pruna, el segell del meu amic Josep Martínez. Treballant en el llibre, que eixirà al març, m’he estremit en moltes ocasions de veure casos extrems enfrontats, i en ocasions resolts, amb valentia per dones que ho tenien tot en contra. Els casos extrems, però, no ens han de fer oblidar la iniquitat quotidiana.

Què és la poesia?

El que ens salva.

A voltes t’has sentit un estranger dins el nostre Cosmos?

Aquesta pregunta m’agrada molt. Em sent tot sovint estranger dins dels microcosmos quotidians: de les converses, dels tràmits, dels desplaçaments. Com si la realitat estiguera en una altra banda. Tinc la sensació de mirar-me el món que m’envolta des de fora. No amb desinterès, sinó amb una estranya sensació de distanciament. Com si m’ho mirara des d’un univers quasi paral·lel. Crec que quan escric ho faig des de la intersecció dels dos universos.

A la fi has pogut esdevenir qui has volgut ser?

Faig llibres. N’escric, n’edite, en traduïsc, en corregisc. Alguna vegada aquest fou un somni que vaig tindre. Viure entre llibres, amb els llibres. Crec que em somiava més com a escriptor de novel·les fantàstiques que com a poeta i traductor; però no em queixe.

Quin hauria de ser el paper d’Europa amb els refugiats, per exemple, que vénen de Síria o d’altres indrets en conflicte?

Per descomptat, no el que han fet fins ara. La crueltat, la indolència, la misèria humana d’aquesta Europa és la gran vergonya del nostre temps. Anomenar “refugiat” qui no és acollit, ni abraçat, ni consolat és una perversió lingüística, que amaga una perversió encara més gran. Europa hauria d’obrir els braços i acollir, hauria de ser una obligació moral.

Què és Déu per a tu?

Soc un descregut incorregible.

Com s’escriu un llibre de poemes?

Primer es fa un poema. Després se’n fa un altre. A poc a poc, no sense neguits ni silencis inacabables, els poemes s’acumulenal calaix o a la llibreta fins que algun dia allò pren cos i cal ordenar-ho, treballar-hi, col·locar les peces que encaixen i estripar o reescriure les que no. Al final, quan sembla que s’ha acabat, jo el done a llegir a amics, col·legues, editors. Fins que s’arribe a publicar, però, patirà altres canvis, més reescriptures, més retallades... o potser no. Depén del llibre.

També es pot fer a l’inrevés, començant pel cos i acabant pels poemes, o de moltes altres maneres. Depén del llibre, i de l’autor.

Per quina raó escrius?

Perquè m’agrada llegir i escriure. I també perquè en tinc la necessitat.

Què s’ha de fer per escriure bé?

Llegir i escriure.

Quines són les teves fonts literàries?

N’hi ha moltes. Llig menys del que m’agradaria, però intente que siga variat. Les meues fonts literàries també van canviant amb el temps. Hi ha alguns pilars, és clar, però no faré noms. M’estime més fugir d’estudi i fer un llistat del que he llegit últimament i que, per tant, és el que m’ocupa el cap ara mateix:N’gugiWaThiong’o, Ursula K. Le Guin, MathiasEnard, GonçaloTavares i W.G. Sebald. Cap poeta, com veus. Podríem afegir-hiWyslawaSzymborska, VeronikaPaulics o l’extraordiari tancament de la trilogia de Bolló de Josep Pedrals, Els límits del Quim Porta.

Quins consells donaries als joves que volen escriure?

Jo faig un curs d’escriptura creativa a la Universitat Politècnica de València des de fa uns anys. Als alumnes sempre els dic que els cursos d’escriptura no serveixen per a fer escriptors. És una mena de boutade que té molt de veritat, perquè al capdavall un escriptor es fa llegint i escrivint molt i ni tan sols així hi ha res garantit. L’únic consell que crec que es pot donar a algú que vol escriure és que estime molt els llibres i les paraules i que ho demostre cada dia amb un compromís ferm i inquebrantable.

Com veus el moment històric actual?

El veig malament, però no s’ha de defallir mai.