Joan Perelló Ginard nascut a Campos, Mallorca, el 1953, és poeta. Va iniciar la carrera literària amb la publicació del recull poètic "És massa difícil" a l'antologia col·lectiva Temptant l'equilibri (1973). El mateix any va aparèixer el seu primer recull, Sempre trobaré algun dolor (1973), i tres anys més tard, el llibre de poemes en prosa Baf de llavis (1976), guardonat amb el premi Andreu Roig de Poesia del 1975. L'any 1997 va trencar amb més de dues dècades de silenci editorial amb la publicació del poemari Carasses (1997), que rebé el Premi Bernat Vidal i Tomàs de Poesia del mateix any, i des de llavors no ha deixat de publicar amb una gran regularitat. El seu darrer poemari es titula Paisatge en pèl (Adia edicions, 2018)

Què pretenies quan escrigueres Paisatge en pèl?

Som humil quan començ a escriure un llibre i no pretenc gaires coses, però a mesura que el llibre va fent camí és quan m’interrog i prenc decisions. En aquest cas la meva pretensió era fer un llibre intens, breu, anant al bessó i prescindint de les explicacions, sense obviar el que a mi m’interessa de la poesia, l’esclat de les imatges, treballant les el·lipsis, cercant els límits de l’expressió.

Quines ombres et persegueixen?

A nivell humà la por a la mort, la presència de la malaltia, la injustícia humana... Si la pregunta va en el sentit literari, me preocupa no estar a l’alçada quan escric. Les ombres que surten als meus llibres són un metàfora, l’atmosfera que vull crear envoltant el personatge poètic en que transform el meu jo poètic.

Tu mateix ets un paisatge en pèl?

No me sabria greu esser senzill i auster com un paisatge en pèl. Especialment net de corrupció, sense especulació.

És un poemari simbòlic? Metafòric? Moralista? Existencialista?

És simbòlic en el sentit que hi ha paraules que representen símbols; metafòric si ens atenem a la meva manera d’entendre la poesia, sempre amb imatges i metàfores; moralista, potser una mica quan es pot entreveure una defensa del paisatge en el seu estat natural o la defensa de l’humanisme; i finalment, existencialista, perquè el fet humà és sempre el que més m’importa.

És un llibre autobiogràfic?

No ho pretén esser. A vegades hi ha una tendència a pensar que els meus llibres són autobiogràfics perquè són molt íntims, com la veu d’un interior. No m’agrada el sentimentalisme però me faig ressò de les preocupacions i del patiment de l’ànsia. Som del parer que els poetes acostumam a tenir dues vides, la real i quotidiana, i una altra davant l’escriptura. No sé quan som més sincers i autèntics, si a la primera o a la segona. És autobiogràfic en el sentit que és una creació meva i que, per tant, pertany al meu món i a la meva imaginació.

La teva poesia és revolució?

No. Ni ho pretén.

És en part un viatge per la vida?

M’agradaria. La construcció de la poesia obliga a un esforç mental i, per tant, a reconsiderar la teva posició en el món. Als meus llibres acostuma a haver-hi moltes preguntes i algunes d’elles són sobre el sentit de la vida. Es tracta d’un viatge emocional.

Tu has entès la vida?

No entenc que hi hagi injustícia, per tant no entenc la vida.

El llibre t’ha ajudat a entendre la vida?

No era el meu objectiu principal, ni secundari, però el fet que la poesia sigui una pregunta permanent, t’ajuda a no comprendre-la. El llibre, per tant, en aquest sentit, no m’ha ajudat gens.

La por no té mètrica?

He passat por unes quantes vegades i, en cap d’elles, he comptat síl·labes. La veritat, pens jo, que és un bon vers.

La teva escriptura és nua?

En el llibre Paisatge en pèl és el llibre on la meva escriptura és més nua. M’agrada la senzillesa de les línies amb la voluptuositat de les imatges.

S’ha de plorar a qualsevol edat?

Som plorador. I a vegades innecessàriament.

Tenim dret a plorar?

Sí. No tenim tant de dret en fer plorar.

Esperes impassible l’hora foscant?

A vegades esper la mort d’una manera manco impassible. Li tenc por.

És necessari obviar les cicatrius?

És difícil. No és necessari obviar el rastre de la realitat.

Hi ha miralls sense imatges?

Els miralls que surten als meus poemes mai són nítids. Sempre estan entelats o tenen qualque crui. Solen venir representats per les llunes que hi havia als vells canteranos on sovint es desfigurava una mica la realitat de la imatge. És la sensació de la nostàlgia.

La bellesa se’n va cap al mar mort?

La bellesa és fugissera, temporal, efímera.

El vaivé de l’atzar sempre és cruel?

L’atzar sovint ens dóna males passades. Té un punt de crueltat.

El sòtil de la teva intempèrie roman esbucat?

Estar a la intempèrie, sol enmig de la natura, és una de les millors sensacions a que pot aspirar la persona humana, però sovint és un somni que els altres ens esbuquen.

Som un buc d’esquelets que desitgen?

Sí, buc en el sentit de cos, un esquelet d’ossos que formen el cos humà, sempre en desig.

Tria: plom o brúixola?

Som un home ambigu. M’agrada la severitat del plom així com la seva indecisió perquè mai sap si surar o anar al fons del mar. La brúixola forma part del meu imaginari. Triaria la brúixola tot i que no sempre pens que t’ajudi a sortir del laberint.

Ha arribat l’hora de no prendre decisions?

No m’agrada prendre decisions però com que som molt impacient n’acostum a prendre de manera equivocada.

No hi ha temps a perdre?

És el lema inevitable quan arribes a la vellesa i t’adones de tot el temps que has tudat i de la quantitat de coses que podries haver fet.

L’humor és imprescindible per a l’existència?

No tenc sentit de l’humor i no m’agrada l’exposició pública de l’humor feta banalitat com passa per exemple a les televisions. Valor molt bé la gent que està de bon humor, però jo el necessit només a compta gotes per sobreviure.

Els poemes d’un poeta haurien de saber explicar que vivim en un món ple de merda?

No és obligatori. Vull dir que és una cosa ja sabuda i es pot aprofitar la poesia per aprofundir en altres temes. En qualsevol cas, si vols fer poesia com si fessis cançó protesta, has d’anar molt alerta en no perdre el nivell de qualitat que s’hauria d’exigir.

Què necessites, ara, per escriure?

La soledat és important. En tenc a bastament amb jo mateix. Després hi ha accessoris que a vegades són importants, els diccionaris, la música, alguna beguda... però sempre estant bé de salut.

Ho fas amb els ulls tancats, oberts, amb esperança, sense?

Amb tot. A vegades tanc els ulls per recobrar una paraula, però evidentment escric amb els ulls oberts, sovint mig cegat pel reflex de la claror de la pàgina de l’ordinador. L’esperança és una cosa que no record si mai vaig tenir.

Hi ha protecció contra el verí de l’escriptura?

Preferesc no protegir-me. L’escriptura forma part de la meva manera d’entendre l’existència. És una manera de morir en pau.

És condició de l’escriptor mediocre ser efímer?

Totalment, però la nostra vanitat supera la nostra capacitat de reflexionar.

Quines són les teves virtuts?

Una certa capacitat per a la intuïció.

Quines són les teves limitacions?

La manca de formació, especialment el desconeixement dels clàssics i de la resta de llengües.

És un do és conformar-se?

És un do en el dia a dia, però conformar-se en el món de la literatura acondueix a l’error i a l’escriptura mediocre.

Recordar és témer?

Tenc una certa tendència a tenir por dels records, però són necessaris per ajustar la realitat.

L’humà sempre actua contra nosaltres?

Sempre. La destrucció del món ve condicionada per la mà humana.

Els escrits són fets de cendra i encenalls?

Sovint són guspires que sorgeixen en encendre el foc.

L’home creu en l’atzar però l’atzar no creu en l’home?

L’home hauria de saber que l’atzar comanda i l’atzar passa de l’home, el sotmet a la seva disciplina.

Quines són les teves nafres?

La ignorància, per damunt de tot. I el no saber fer res d’utilitat.

Quines són les nafres de la humanitat?

La incapacitat de comprendre l’humanisme deixant-se endur per l’odi i l’especulació.

De quina matèria estan fets els teus versos?

Del paper dels llibres que he llegit.

A qui hem de maleir?

Hi ha molts de déus del mal. A tots ells. És saludable quedar a pler.

Què enyores del que no has vist mai?

El poder estar hores i hores a una gran biblioteca sense assaciar-me de llegir.

Què voldries dir del que no has dit mai?

Encertar en el proper vers que escrigui.

No sents odi per ningú?

Crec que no.

L’existència és impossible?

Podem fer un joc de paraules: encara queden existències de l’existència, del fet de viure.

Tot el que ens han dit durant la vida és una gran mentida?

No ho sé. Vull creure que qualcú ha dit la veritat. Pessoa deia que el poeta és un fingidor i jo dic que és un mentider.

És un llibre autobiogràfic?

Crec que la pregunta està repetida.

És un llibre de derrotes i victòries?

Crec que parl més de derrotes que de victòries.

Quin és l’elixir de la vida?

El que sigui capaç de donar-li sentit, però a la meva edat no tenc gaire esperança de trobar-lo.

Ens cal treure’ns l’antifaç?

És difícil en el món d’avui anar amb la cara descoberta, però som partidari de la valentia, tot i ser un covard.

Ens cal descobrir qui som?

Millor si ho descobrim, però hem d’aprendre a acceptar-ne les conseqüències perqueè potser no ens agradi.

Ens cal treure’ns els ulls per no veure-hi?

Basta una bena però millor tenir-los ben oberts.

Ens cal morir abans de perdre l’ànima?

Ja n’hi ha que s’encarreguen de fotre’ns l’ànima!

Quins són els teus mèrits preferents a la vida?

?

Quin és el teu veritable patrimoni a la vida?

?

Per a tu, poesia i vida són el mateix?

No. Ho separ molt. Crec que ja ho he dit, visc dues vides intensament, la del dia a dia i una altra, la d’escriptor però aquesta només en el moment de la creació. Una vegada fet el llibre la meva vida com a escriptor i la quotidiana es confonen amb facilitat perquè no vaig per la vida fent ostentació d’un mèrit que no existeix. Quan escric, però, ho visc amb intensitat.

La teva vida és un poema?

Només quan escric o llegesc. Fora de la literatura no m’agrada la paraula poema usada com un adjectiu.

La teva poesia neix de la necessitat de compartir?

No, mai. Podria ser perfectament per a ús personal i intransferible.

Quines són les claus del teu èxit literari?

Èxit, un poeta a Mallorca? No existeix l’èxit literari.

Hi ha igualtat social entre homes i dones, a la nostra societat, com afirmen alguns?

Els llocs on no n’hi ha superen els d’on si que n’hi ha.

Què és el feminisme?

Una lluita d’urgències.

Què és un poeta?

Un ésser normal i corrent que té una dèria especial per les paraules, cercant les expressions que més s’ajustin per encabir en poc espai amb imatges literàries tot el seu món, generant un estat d’ànim intens al lector.

Com ha de viure el poeta?

No crec que hi hagi una manera de viure com a poeta que signifiqui viure d’una manera diferent a la de la resta de gent.

Què és la poesia?

L’espai on es concentra la possibilitat d’usar algunes paraules, unes imatges contundents, creant un món a part. No crec que aquesta sigui la millor definició enmig de tantes i tantes que s’han donat. En qualsevol cas, per a mi en concret, és també motiu de pregunta en el sentit que la poesia és el tema de la poesia.

A voltes t’has sentit un estranger dins el nostre Cosmos?

Sobretot quan vaig a comprar.

A la fi has pogut esdevenir qui has volgut ser?

Crec que he fet tard en ser qui volia ser. El model que tenia potser era bo, però no he he arribat.

Què és un immigrant?

Un problema real sense voluntat de solució per part de les estructures del poder.

Quin hauria de ser el paper d’Europa amb els refugiats, per exemple, que vénen de Síria o d’altres indrets en conflicte?

Els estats no poden deixar els refugiats sense ajuda, però em tem que el paper d’Europa hauria d’anar més enllà de la simple ajuda humanitària, però sembla difícil un diàleg sincer amb els països d’origen. Com diu Cioran la història és una lliçó d’inhumanitat.

Per què destruïm sense aturall?

Supòs que parlam del medi natural. És l’afany de l’home per tenir poder i especular.

Com definiries el que és València en l’actualitat?

Fa temps que no la visit però en seguesc l’actualitat política i literària. Té moltes semblances amb les Illes Balears, Form part d’aquesta minoria que encara pensa que som la mateixa nació, amb la mateixa problemàtica que patim a Mallorca.

I Catalunya?

Una nació que viu, de moment, amb gran incertesa. Jo don suport des de la meva humil condició de ciutadà de les Balears al seu procès d’independència i ho visc com una cosa que m’afecta molt directament. La solució és el referèndum pactat amb l’acceptació de les dues parts del conflicte del resultat que es doni.

I les Illes Balears?

A mi m’agradaria anar de la mà de Catalunya però també som realista i, per tant, pragmàtic en quant a la política. Hem de seguir el procés mirant de no deixar anar la mà i esperant el moment oportú. Som molt pessimista en aquest sentit. A les Illes Balears el món del turisme, que és un factor econòmic de primer ordre, té un excés de protagonisme.

I els Països Catalans?

Formen part del meu sentiment nacional. Ara, però, són una unió cultural, només, i amb dificultats.

I Espanya?

M’hauria agradat l’Espanya federal, però ara tenc molt clar que això és impossible.

I Europa?

M’agrada el concepte Europa de les nacions, més que dels estats.

I el món?

El món és alhora bellesa, aventura, caos i inhumanitat.

Què és l’altre?

Hi ha dos altres. Un significa indiferència, l’altre solidaritat.

Què penses de la mort?

Pens molt amb ella. De jove n’escrivia d’ella per estètica perquè ho veia com una cosa molt llunyana. Ara de vell, naturalment seguesc escrivint d’ella, però amb molta més naturalitat. Observ que hi ha una tendència a pensar que es tem més la malaltia que la mort. Jo tem les dues coses, la primera amb ràbia i la segona amb resignació. Voldria una mort tranquila.

I de la vida?

Un cúmul de contradiccions. La vida és bella però cadascú aporta el que pot per empobrir-la.

Sols es pot morir una vegada?

Em temo que si. Potser hi ha gent que mor més d’una vegada, per exemple els que s’avorreixen.

Què és Déu per a tu?

L’absència. Vaig deixar de pensar en ell d’adolescent, quan vaig veure que s’arronsava davant el patiment de la gent.

Qui són els bàrbars actuals?

Jo crec que antigament es parlava dels bàrbars com aquells estrangers considerats humanament inferiors. Com que no hi ha humans inferiors uns dels altres, no haurien d’existir els bàrbars. Els que passa és que hi ha gent que comet moltes barbaritats. Aquest són els bàrbars d’avui.

I els herois actuals?

NO ho sé. Supòs que hi ha gent anònima que treballa per la solidaritat.

Quina quantitat d’existencialisme hi ha entre les pàgines del poemari?

Som dels que donen preferència total a la condició humana.

Tria alguns d’aquests mots per definir-los: amor, vida, mort, sexe, ullal, urpa, Déu, crisi.

Amor: l’estat més bell de la persona

Vida: la dificultat per ser feliç

Mort: la resignació

Sexe: una necessitat que proporciona plaer intens i efímer

Ullal/urpa: símbols de la por

Déu: l’absència

crisi: un estat emocional superable

Què hi ha de tu entre els versos d’aquest poemari?

Un treball per la paraula, paisatges que es perden, l’atmosfera de l’ansietat, la literatura com a complement de la vida...

Com estàs rebent els comentaris que es fan sobre ell?

Sempre t’estimula que en parlin bé d’un llibre, però sovint la crítica negativa s’obvia.

Com s’escriu un llibre de poemes?

No hi ha una manera única, un model. Jo som més un escriptor de versos que de poemes. Començ per una paraula, una sensació, i li don voltes fins que la puc encaixar en un vers. Els meus llibres passen per tres fases: l’inici, que sorgeix de manera imprevista, sense presses, sense cap idea preconcebuda; la redacció, que és quan not que el llibre va agafant forma, li intent donar un cos homogeni i és quan m’entren les presses, la impaciència; finalment, el procès de correcció, sempre feixuc però estimulant.

Per quina raó escrius?

Vaig començar d’adolescent per simple il·lusió. Ara és un vici, una malaltia.

Un poema neix per ser explicat?

No m’ha agradat mai explicar els meus poemes i quan una persona que se n’entén de la matèria els explica em fa sentir gelós.

Què s’ha de fer per escriure bé?

Llegir.

Com veus la literatura en llengua catalana?

Bé en el sentit que és comparable a la resta de literatures en altres llengües. Malament pel nombre de lectors.

Quines són les teves fonts literàries?

El primer poeta en català que me va impactar va ser en Joan Alcover. Era durant el batxillerat però va ser fora de les aules. Després vindrien Rosselló-Pòrcel i la generació del 50, Llompart, Bonet, etc... Hi ha una trilogia de llibres de poemes mallorquins de finals dels 60 que és molt important per a la meva generació: Una bella història, de Miquel Bauçà, Calaloscans, de Bartomeu Fiol i Poemes a Nai de Miquel Àngel Riera. La llista és molt extensa, Octavio Paz, els surrealistes, Aleixandre, Cernuda, Vinyoli...

Quins consells donaries als joves que volen escriure?

No som de donar consells. Ho pas malament quan qualcú me’n demana.

Com veus el moment històric actual?

La passió de la incertesa.

Quan un escriu en català també ho fa sobre la situació del català?

Lamentablement ha de ser així. Els escriptors tenim la nostra responsabilitat per la defensa de la llengua i no en podem defugir.

Què és el que més t’agrada del fet d’escriure?

Totes les fases del procés tenen el seu punt atractiu, des que t’apareix una primera paraula que faràs servir, el treball per la mètrica quan n’hi ha, la sedimentació d’una obra durant un temps, el procés d’edició i publicació.

Què és el que més t’agrada de la vida?

Fàcil: la família i la literatura.

Què opines dels premis literaris?

Jo hi he participat tota la vida, tant com a concursant com a jurat. La seva funció com a consolidació de la literatura catalana ha estat important. Els premis han de tenir credibilitat i, sobre tot, difusió posterior. És important que es sàpiga amb temps qui forma el jurat i quina és l’editorial que farà la publicació i s’han de preservar els drets dels autors. També tenen un munt de contradiccions, tant des del punt de vista polític com del literari.