Joan Manuel Pérez i Pinya va néixer el 1963 a Palma. És llicenciat en Filologia i exerceix de professor de llengua i literatura en un institut de la seva ciutat. Ha fet part del grup de recerca interuniversitari que va publicar el Diccionari de la traducció catalana (Vic, 2011), actualment en línia a Visat.cat, revista digital de literatura i traducció del PEN Català on també ha fet d’altres col·laboracions. Ha exercit la crítica literària a les pàgines del Balears Cultural. Ha fet atenció a la recepció de Gabriel Ferrater i a la seva tasca com a traductor. I ara ha publicat el poemari Atletes de la fuga (estructurat en 5 seccions i escrit des de mitjans dels anys 80), als 56 anys d’edat, llibre que ha estat guardonat amb el Premi Ciutat de Palma de Poesia, Joan Alcover 2018.

• Què pretenies quan escrigueres Atletes de la fuga?

Atletes és un llibre d’al·luvió que, si esdevé mínimament programàtic, és potser en la filosofia compositiva: la idea de deconstrucció dramàtica o joc de veus que la veu cantant imposta, com una tècnica predominant. L’edició és producte més aviat d’una configuració sobre tendències temàtiques: són cinc quaderns ficticis ordenats en cronologia falsa; per tant, no processa un tema preeminent, sinó una miríade que respon als interrogants múltiples que un home normal s’ha fet al llarg d’un bon tros de les seves edats. Sense garanties de resolució, per descomptat.

• Què pretens amb la teva literatura?

Res, no es pot pretendre res amb la literatura: això sol ser una pretensió fàtua més enllà d’enganxar qualque lector, de poder relacionar-hi.

• Què és per a tu la raó?

Sol ser llenguatge amb plus de versemblança. Els límits del món, de tot el que podem arribar a aprehendre, dit això un poc a la Wittgenstein, són lingüístics. Per tant, un relat amb aparença d’infal·lible en l’equació entre veritat i justícia pot ser raó momentàniament, si no se sacralitza: dura el que duri la versemblança del relat. Dins «Escafandre» alguns versos proven de dir-ho.

• Qui posseeix la raó?

Qui reté el relat més versemblant durant el moment que el deté.

• Què és la por?

La materialització emocional de la força contra els febles: la por, com altres emocions sentides, gairebé es mastega. Algunes veus del llibre parlen i raonen així.

• Quina és la línia poètica que més et defineix?

Tret de l’aposta pels versos, no em sé més dins una línia que en una altra: de vegades el discurs pren el camí vers la senzillesa objectiva, experiencial, i en d’altres fa costat a l’irracionalisme poètic perquè m’ha semblat, per més suggeridor, més efectiu per al dibuix d’allò que se’m situa en el centre de la imaginació. Per tant, les etiquetes, les posarà el lector informat o la comunitat interpretativa, com l’expert en recepció Stanley Fish batejà aquest acte d’anàlisi; això, òbviament, si mai quallava per a la meva proposta textual, que, per excèntrica i humil però exigent amb el lector en la manera com no ofereix recompenses immediates, ho té difícil.

• És/Ets un poeta simbòlic? A voltes, amant dels clàssics? Metafòric? Moralista?

Alguns receptors a qui jo desitjaria membres de la comunitat susdita —perquè comparteixen predisposició a generar significat a través d’actes interpretatius similars— han trobat els meus poemes artefactes amb una tirada hermètica: jo no en diria tant, però no puc ser jutge i part. És cert que s’hi opta pel trencadís temàtic quan el discurs es conceptualitza, més que no per una poètica de l’explicitud fàtica tothora. Sovint he intentat filtrar els fragments difícils de l’existència intel·lectualitzant-los. Però no som cap geni, ni amb prou lucidesa per a un discurs inconfrontable. Només hi faig un mosaic de propostes, no em puc permetre cap luxe moralista, tan sols deixar que algunes veus opinin dins el trencadís. Al final, és el lector qui en decideix la versemblança.

• La teva poesia és autobiogràfica?

La Bovary c’est moi, que deia aquell. Però és en les lectures on cal recaptar el significat. Com es pot inferir de la idea literària anterior, no hi ha una resposta del lector al significat, sinó que la pròpia resposta lectora és el significat. Ja faig, òbviament, perquè hi hagi unes lògiques de base: el text, la forma de fer-se, és clar que emet estímuls explícits, alguna direcció significativa compartible. És a «Far borni» que uns versos diuen que són “derelictes entre mil desitjosos /de projectar falsies com un lògic / comú de totes les significances...”, també, emperò, amb vocació d’explicitar la contingència d’un naufragi comunicatiu.

• L’humor és imprescindible per a l’existència?

Almenys comptant-hi sembla més bona de dur, a pesar de tantes de coses. Per aquí s’ha d’entendre l’epitafi que tanca el llibre.

• El comunisme és bo i el capitalisme dolent?

A les polítiques econòmiques de tot signe iniqües amb la població, totes indolents davant el malviure que fan entre la humanitat, aquí mir de posar la frontera.

• Franco és mort però el franquisme és viu?

Ha, ha. Eh que ho sembla tot sovint ara?

• Què opines sobre la Constitució espanyola?

Caducarà com tantes d’altres: ja ho notam. Era una Constitució contingent per a una determinada època. Aviat hi serem més gent (i prou vells, ja) que no la votàrem i, per tant, és lícit que no ens hi sentim aixoplugats ni prou concernits: la dona, el republicanisme sa, el dret a la pervivència cultural dels pobles, la fraternitat que fa que aquests s’auxiliïn amb fets i de cor quan el germà cau, els avenços ideològics, per tant, envers els drets humans i individuals “partdamunt d’una idea de poder social mercantilista i colonial” —com deia en el meu discurs d’acceptació del premi—, ... són coses que preocupen, si més no vagament, a certa ciutadania, a la bona gent.

• Què opines sobre la independència de Catalunya, l’Estat Espanyol i la Unió Europea?

Ara vull somiar un poc: jo ja faria si deixava a la meva filla vivint en una confederació de repúbliques ibèriques (amb cert esperit helvètic) de camí cap a una Europa dels pobles, una confederació on totes les parles que s’hi usen —gallecportuguès, asturlleonès, basc, català, occità, castellà...— siguin reconegudes oficialment pel principi de personalitat. Cap servidor públic, idò, des del fet fundacional mateix de voler-ho ser, no podria abstenir-se’n; i amb un mínim nivell certificat establert en el B1 per a l’escalafó més baix, en serien els majors valedors administratius. Que no s’hagi de témer mai més la política, ni l’administració de la seguretat ciutadana, o de la justícia o de qualsevulla altre ordre perquè prejutgin el ciutadà per la seva parla. S’haurien acabat la defecció i les actituds minoritzants, el monolingüisme linguocèntric de classe, tan contagiós a la pell de brau en absència d’una educació crítica: és allò de l’actitud lingüística prepotent que alhora és reflex d’una ideologia i conducta d’estat —cui prodest?— tan parapetades ara rere el panem et circenses... «i el circ tot permeable/ a la ignorància supina: / el planeta, de nits, fascinat», s’hi diu uns versos. Quedi clar, emperò, que les llengües, els sistemes lingüístics per si mateixos són una cosa meravellosa i no han de pagar les responsabilitats dels seus usuaris.

• Ho fas amb els ulls tancats, oberts, amb esperança, sense?

A la meva edat les pulsions no són tan físiques com quan un és jove, “quan roman encar partdamunt la mort”, diu un altre vers. Encara no som un vell tot desenganyat i, com que crec en l’educació, conserv esperança: confii que l’home a venir haurà de reaccionar a molts problemes que deixam de mala herència i ho farà amb majors cotes d’intel·ligència i dignitat humanes. N’estic íntimament convençut, en vull estar.

• Hi ha protecció contra el verí de l’escriptura?

Això és una mena de culte a la hipèrbole vital: tot això em resulta propi de conductes esdrúixoles, sense solta ni volta.

• És condició de l’escriptor mediocre ser efímer?

Efímers, en el sentit de poca durada vital, ho són el gruix més majoritari imaginable dels llibres editats arreu i en tota llengua, em pens. I els autors, si de cas, som transitoris, totalment des d’un de vista biològic, i contingents quant a un desig que la nostra escriptura ens sobrevisqui, comptant-hi sempre amb un pèl de sort lectora. En fi, mataiotes mataioteton..., com diu l’Eclesiastès. Per passar-hi alguns moments, n’hi hauria prou a saber l’adreça del club de l’aurea mediocritas.

• Els escrits són fets de cendra i encenalls?

Suposant que s’hagi llegit el llibre i la pregunta enllaci amb la imatge de cendra ex aequo que s’hi conté, l’abordatge temàtic es disposa en tres estrofes properes a la tradició japonesa, per dir la brevetat d’una presumpta revelació o il·luminació segons vivència de la veu poètica, la “ràfega imprevista” que en deia Jordi Larios. Però també per dir el dubte que les paraules finalment seleccionades i en l’ordre disposat siguin minuciosament exactes: la veritat i la bellesa encalçades amb goig i recança alhora.

• No sents odi per ningú?

Personalment no, vers cap persona nua. Ara, hi ha idearis i ideologies que em desagraden, sobretot de base linguocèntrica, com he insinuat abans, ja que solen anar acompanyats d’etnocentrisme, imperialisme amb actituds xenofòbiques i una mentalitat prima de clixé, aculturalitzada.

• Ens cal descobrir qui som?

Estaria bé almenys prendre una certa consciència periòdicament. Fent servir algunes de les metàfores constructives del llibre, per saber quina casa habites, o en quina nau viatges i cap a on. I si allò que el mirall mostra no agrada, tenir l’oportunitat de fugir-ne tan atlèticament com ens sigui llegut. També a través dels versos.

• Quin és el teu veritable patrimoni a la vida?

La meva filla.

• Per a tu, poesia i vida són el mateix?

Un altre cop termes en confusió. Hi ha moments en què la poesia és molt més seriosa. I no sé si bromeig.

• La teva vida és un poema?

Pres en el sentit irònic.

• Hi ha igualtat social entre homes i dones, a la nostra societat, com afirmen alguns?

Què és el feminisme?

Això és de per riure? Al segle XXI, l’única manera digna de ser dona o bé simpatitzant del gènere, segons crec, és abraçar qualsevol pensament que combati la desigualtat i la intemperància masclista. Faria això una definició?

• Què és un escriptor/poeta? Com ha de viure l’escriptor/poeta?

Una altra vegada maneres de perdre el temps en sacralitzacions sense gaire contacte amb la realitat.

• Què és la poesia?

Un gènere de l’expressió literària. Ara, m’agrada pensar també allò horacià, Ut pictura poesis (la poesia com la pintura), i poder afegir-hi també ut musica poesis. Tot això ha de voler dir sobretot manca absoluta d’arbitrarietat.

• Què és un immigrant?

Algú que passa dificultats en origen i, habitualment, en continua passant allà on va a parar volent-les eludir.

• Quin hauria de ser el paper d’Europa amb els refugiats, per exemple, que venen de Síria o d’altres indrets en conflicte?

Propòs llegir les 3 nadales en temps d’indigència. Ara, l’actual paper europeu és vergonyós.

• Per què destruïm sense aturall?

Perquè, paradoxalment, es confirma que som l’espècie més idiota.

• Què és l’altre?

No ho sé pas fins que me’l presenten, i així i tot. Un filòsof diu que la singularitat només s’esdevé en la relació. Ara, quan un hom difícilment es té a si mateix, el món rarament és senzill o fàcil de qualificar. El fat, per conjecturar-ho literàriament, sembla que és anar descobrint-nos. O creure que ho vas fent. El quadern intitulat “L’oratori del confós”, que durant molts d’anys havia estat un títol genèric per als meus versos, arrenca amb indagacions en aquest sentit. Però, com ja he expressat abans, sense garanties de resolució. Faig cas a aquells octosíl·labs de Gabriel Ferrater: “Qui conta, no sempre promet/ de donar res millor que un dubte./ Jo no corro fires amb mules/ per carregar de certituds”.

• Què penses de la mort? I de la vida? Sols es pot morir una vegada?

Per respondre, propòs espigolar també una partida de versos o de fragments de vers, perquè diria que fan un dels binomis recurrents arreu del llibre. He reservat fins i tot un dels quaderns ficticis, l’últim, a les aproximacions atribolades al non sense. Era d’un refinadíssim poeta de Còrdova un hendecasíl·lab preclar i tot senzill que, com una lliçó materna, em deixa ja cavil·lós en la joventut: “Caro Giulio, la vita non a senso”?

Per exemple, entre l’etcètera:

“...perquè els fils del viure es destesen

i fan observable, al rellotge

buit d’arena, el perfet de l’home.”

“la consciència i el buit en nus etern…”

“—ja mig folls de no entendre prou bé les adherències—

i així, fins a l’interrogant sobtat

en què s’arronsen paorosament els cossos,...”

O, més elusivament:

“La lleu arcada

que aferma tota mola

en nervadures...

i sols un cruix ja assola

par tout l’air du poème.”

• Què és Déu per a tu?

Ficció compensatòria, un personatge de la literatura universal sobre els orígens amb alguns dels relats més delitables d’entre els que hagi pogut llegir fins ara.

• Quines són les teves fonts literàries?

Si he de parlar de les advertides —hi ha influències inadvertides, i fins de sobrevingudes—, potser que em limiti al camp de la tècnica compositiva, amb imitació del dictum de mestres: impostació del to de veu, concepte del vers... Així, em referiré només a dos de qui m’he pogut sentir coetani sense ser-ho ben bé (altrament, el llistat no seria ni just ni exhaustiu): en català, Gabriel Ferrater i, en castellà, Jaime Gil de Biedma. Només aquest dos ja són inacabables. Abans que escrividor, som lector i bibliòman incurable.

• Quins consells donaries als joves que volen escriure?

Llegir, llegir, admirar i instruir-se —primer bocabadats, després incisivament—, imitar, emprendre batalles cos a cos amb l’esborrany infinit, no frissar gens, fins al dia indeterminat que cregui saber del cert que l’original ja no es mou i, aproximadament, fa el sentit que hi cercava. Ja que som convocat aquí pels versos publicats i he esmentat Gil de Biedma, abans de donar per coronat un text poètic, un jove hauria d’assumir d’altres consells com, per exemple, els implícits en el seu poema «El juego de hacer versos».

• Què opines dels premis literaris?

No som amic dels focus: som lector privat i artesà —més o menys acceptable?— del fet literari, senzillament algú que gaudeix treballant les paraules lluny de renous exteriors, exempt de l’entorn literari, però sense cap vocació misantròpica, vaja. Un fet incontrovertible és que sense el premi rebut aquest llibre de versos hauria quedat al calaix. Difícilment hauria trobat editor. Ho sé per experiència. Però no resulta d’això que un premi literari sigui la via convenient: tal volta, així de mal fet està el nostre sistema literari.

He advertit moltes preguntes sobre la persona, que he eludit minuciosament, perquè consider carregós centrar l’interès en l’individu més que no en el text, al capdavall l’objecte del lector. Per compensar cert dibuix biogràfic, afegesc tot seguit, a mode de curiositat, les notes que vaig redactar per al breu discurs d’acceptació del premi Ciutat de Palma de Poesia, Joan Alcover 2018.

Si, com diu l’adagi, “no ser agraït és de malparit”, permeteu que en primer lloc agraeixi al jurat l’honor de la distinció que situarà aquests versos a la porta d’un somni —no vull mentir— com és el fet de vincular-se a la meva ciutat i amb el llorer, a més a més, que homenatja el nom del venerable Joan Alcover. Gràcies, idò, per confiar en aquests versos.

El llibre va dedicat expressament —sempre ha estat així—a la meva filla Mariona. Però aquest premi el dedic també a tots els qui m’han fet el camí en companyonia: a la dona-amiga, i als companys que tant he marejat amb el meu llarg titubeig poètic. I vull tenir un record gratíssim per a Bartomeu Fiol, qui fou el primer a confiar-hi. I, per descomptat, no vull abandonar la tribuna sense sumar-me a la denúncia contra els atacs a la llibertat de pensament i expressió, contra la presó injustificada, contra la mort evitable dels qui fugen de penes i misèria; i vull fer palès el desig que, en aquesta entrada boja del XXI, s’imposi ja el sentit comú i la justícia humana partdamunt d’una idea de poder social mercantilista i colonial.