És adient, en aquest dies escoltar, llegir, el que ens expliquen el que suposa el sistema prostitucional. Des d’aquesta secció, seguint amb els objectius que ens condueix la reflexió al voltant de les masculinitats, hem d'agrair la facilitat amb la qual ens han permès publicar l’entrevista que ha publicat: https://geoviolenciasexual.com/ (1) Una conversa amb el llenguatge clar i rotund al qual ens té acostumats Amelia Tiganus.
El dimecres dia 23 de setembre amb motiu del Dia Internacional contra l’Explotació Sexual i la Tracta de dones, nines i nins, ha generat oportunitats que des d’aquesta secció volem tenir molt presents.
Entrevista
Si tota trobada casual és una cita i en la vida tard o d'hora ens enfrontam amb el que ens resulta ineludible, el 12 de novembre de 2016 va ser el primer dia d'activisme polític d'Amelia Tiganus. Jo participava en les terceres Trobades Internacionals sobre Fonamentalismes i Drets Sexuals i Reproductius (https://www.ecuadoretxea.org/iii-encuentros-internacionales-sobre/) organitzats per Medicus Mundi Guipúscoa i el Moviment Manuela Ramos a Donostia-Sant Sebastià, amb una ponència sobre feminicidi. En el moment del col·loqui amb els assistents, una jove es va aixecar del seu seient davant un auditori amb unes 200 persones, va dir que havia sortit de la prostitució a Euskadi vuit anys enrere i que no havia trobat espais públics ni institucionals en els quals es parlés de la prostitució com una forma de violència masclista. Estava cansada que li contestessin quan anava a demanar ajuda o informació sobre el tema: «Coneixes la perspectiva del treball sexual?».
L'endemà varem quedar a una cafeteria per a una entrevista. La veritat és que aquesta entrevista mai es va publicar. No em va impressionar el seu relat sinó la seva manera de contar-ho. Estava davant una supervivent de la prostitució que havia decidit resignificar el que havia viscut com un acte polític expansiu. Des de llavors, Amelia Tiganus, nascuda a Romania fa trenta-sis anys, no ha aturat d'impartir per tot l'Estat espanyol xerrades, conferències, cursos i tallers. Avui és una de les referents més importants de l'abolicionisme en aquest país. Una dona brillant, profunda i valenta que té clar cap a on va. Han passat cinc anys des que ens vàrem conèixer.
Amelia, Com veus avui la revolta de les putes?
Aquesta idea ha madurat no sols des d'un punt de vista emocional sinó també des de l'intel·lectual-estratègic. Seguesc en aquesta recerca, que no sigui només una idea dins uns pocs caps o en un paper.
Cada vegada està més aprop de convertir-se en una autèntica revolta global de les dones contra aquesta forma de violència patriarcal, sobretot perquè, per fi, crec que molta gent, també inclòs el moviment feminista, s'ha adonat de la importància que tenen les veus de les supervivents. Però no com una cosa caiguda del cel sinó com la necessitat de treballar amb les supervivents perquè situïn la seva pròpia història en un context polític, que adquireixin coneixements, arguments i, d'aquesta manera, estiguin més protegides no sols de les crítiques personals sinó que també puguin defensar allò que ni tan sols sabien que existia. La majoria de nosaltres no pensava que existia una altra veritat a causa d'aquesta impossibilitat de veure'ns fora del mateix context. És fonamental la participació activa de les persones compromeses, siguin del moviment feminista o no, de sumar, plegades, amb nosaltres. El que vull dir és que em sembla injust que s'esperi algun tipus d'heroisme per part de les supervivents, que es converteixin en caps visibles, sense tenir suport social. Supervivents i no supervivents hem d'anar de la mà en aquesta lluita horitzontal perquè la prostitució és una institució que afecta tota la societat.
També veig que la gent necessita una figura heroica que surti del no-res i ho solucioni tot. Però això no funciona així.
Si haguessis de fer una avaluació del teu activisme en aquests anys: què és el que més destacaries?
El més valuós ha estat llevar-me l'estigma, tant l'exterior com l'interior perquè l'estigma és una cosa que no sols ve de fora; també es manifesta de dins cap a fora, el tenim molt interioritzat.
Crec que tot això ha ajudat al fet que altres supervivents es vagin acostant poc a poc a aquesta revolta de les putes, observant com han estat les dinàmiques que s'han donat entre el que jo he representat al llarg d'aquests quatre anys i les reaccions per part de la societat, del moviment feminista, dels mitjans de comunicació... La meva experiència pot representar una prova de com serà tractada una possible supervivent si el dia de demà decideix donar la cara. És crucial que existeixin aquests espais empàtics i respectuosos per a abordar la implicació de les supervivents. El meu procés personal ha estat de coneixement, autoconeixement, perfeccionament. Encara estic en això i estaré tota la vida en això. La flexibilitat i l'assertivitat han estat fonamentals en aquest procés personal de la revolta de les putes.
Si tenim en compte que en el patriarcat totes les dones poden ser prostituïdes tu t'has trobat amb aquesta mena de misogínia que moltes dones prostituïdes sofreixen i anomenen 'putofobia'?
He identificat més putofobia en les dones que diuen defensar la prostitució perquè aquesta por, sabent que elles són prostituibles, aquesta por al fet que quedi en llocs oberts i que hi hagi més probabilitats que siguin elles les que acabin aquí, fa que donin per descomptat que han de ser aquí. I aquest discurs es dóna també en dones que són progressistes, que són feministes però tenen aquesta dicotomia entre les unes i les altres molt arrelada i, per tant, es volen diferenciar del lloc de la puta.
Llavors consideres que les dones que defensen la prostitució com un dret no creuen en la igualtat?
Per descomptat que no! Quan parlam de feminisme no parlam només d'igualtat d'oportunitats entre homes i dones sinó de la igualtat entre les mateixes dones. D'aquí la importància de lluitar no sols contra el patriarcat sinó contra el capitalisme, perquè si jo m'alliber i m'empoder però contract a una dona sud-americana perquè cuidi els meus fills, mentre deixa els seus propis, al seu país, de quina mena d'igualtat o emancipació estam parlant entre nosaltres? Per això pot ser que creguin en la igualtat entre homes i dones però no creuen en la igualtat entre les mateixes dones com a subjectes de la lluita feminista i aquí està el fet problemàtic.
I després hi ha la putofobia dins de les quals es denominen antiprostitució. Hi ha dones que tenen por al fet que el seu marit se'n vagi de putes i evoquen en aquest odi la dona prostituïda i la prostitució en si, però sense fer una anàlisi del sistema prostitucional, ni de la masculinitat hegemònica, ni del patriarcat... De fet, existeix un discurs racista i xenòfob sobre les dones no sols prostituïdes sinó sobre les dones migrades «que vénen aquí a llevar els marits a les espanyoles».
No obstant això jo crec que una vegada que s'articula un discurs abolicionista que pren distància del prohibicionista, la putofobia pot desaparèixer. On trobam més putofobia és en la comparació de la violació grupal dels Santfermins amb l'esclavatge sexual d'una dona prostituïda. Sempre dic que ens ha de doldre d'igual manera una jove madrilenya violada per cinc homes, que una dona romanesa o colombiana violada per puters -previ pagament- en un prostíbul o un pis. He escoltat moltes vegades «no comparis, és moltíssim pitjor una violació com la de 'la manada' perquè les que estan en prostitució donen el seu consentiment». Existeix una putofobia social, aquesta diferenciació entre les que valen la pena i les que no. Per les víctimes d'agressions sexuals múltiples s'omplen els carrers amb el lema: «Si toquen a una, ens toquen a totes», però es continua normalitzant que la prostitució és un lloc en el qual han d'estar algunes, les altres. Com han declarat públicament des de Barcelona en comú, que en el context de la pandèmia de coronavirus defensa el treball sexual perquè les migrades només poden guanyar doblers amb la prostitució. El pensament polític darrere d'aquest despropòsit és: «que bona gent que som, que li deix a aquestes dones que es guanyin la vida amb això».
És el súmmum del discurs polític colonial.
Clar, i a més, això de «quina bona gent sóc, que jo empatitz amb elles». No, això no és empatitzar, això és misogínia i «aquí et quedes tu, fes la teva vida, avança com puguis».
Tenc la percepció que la teoria abolicionista encara està lluny de les supervivents. En el moviment feminista ens falta involucrar-nos més amb les dones prostituïdes. Tu què penses?
Crec que, sobretot a Europa, a Occident, el moviment feminista se centra molt en la qüestió intel·lectual i el que sorgeix de l'acadèmia. El problema és que només arriba a algunes dones, que poden ser de diferents classes socials, per descomptat, però que és un coneixement dens que encara no està traduït a un llenguatge més col·loquial. Ho dic perquè hi ha moltíssima gent, sobretot dones adolescents, que el seu dia a dia és tan dur, que no poden posar-se a filosofar ni poden llegir llibres amb un llenguatge acadèmic. A mi em diuen sovint: «és que a tu quan parles se t'entén». Per tant, això és problemàtic perquè les dones que generen tot aquest coneixement necessiten estudiar i analitzar molt, crear aquest pensament que agraïm perquè és molt important teoritzar i conceptualitzar, però després fa falta el treball de convertir aquest coneixement en popular.
Em vaig adonar d'això que dic quan vaig estar a l'Argentina: allà les acadèmiques abolicionistes generen un pensament teòric-conceptual però també articulen un pont entre la societat i l'acadèmia. Allà les activistes saben transformar aquest llenguatge en un llenguatge popular que és accessible a tothom perquè pugui tenir arguments, opinar pot fer-ho qualsevol, però amb arguments és més difícil.
No s'aconsegueix amb el paradigma racional?
No. No s'aconsegueix amb el paradigma racional en els temps del capitalisme neoliberal... Tornant a la pregunta que em feies abans, jo no podia culpabilitzar les teòriques que no estassin en els prostíbuls, de què no parlessin amb les prostitutes o que ni tan sols fossin capaces d'asseure's a menjar amb una prostituta, cosa que recoman molt. A tothom li vendria bé escoltar-nos, reflexionar sobre aquesta forma d'esclavitud perquè crec que tenim una espècie de classisme interioritzat, parlant en general, que fa que aspirem a identificar-nos més amb el que diuen les acadèmiques. I jo dic això en primera persona perquè també vaig caure en aquesta dinàmica quan la meva lluita contra l'estigma era molt inicial. És cert que quan vaig començar em va servir molt xopar-me de tot el coneixement acadèmic per a resistir i tenir arguments. Però, d'altra banda, em distanciava del lloc on anava a ser més útil, en el sentit del lloc on podia generar autèntics canvis, que eren al carrer, els barris, els col·legis, parlant de la transformació popular. I, de fet, he tengut la sort de comptar amb dones autèntiques que m'han fet veure que el meu valor no estava en difondre coneixement teòric com a tal sinó a transformar la vivència i la teoria en coneixement i en intel·ligència social. Però això és un treball que hem de fer entre totes i no deixar-lo en mans només de supervivents o només d'acadèmiques. Les activistes hem de trobar la manera de trobar sinergies entre les acadèmiques i les supervivents.
Una de les qüestions que més em molestava quan vares començar a fer xerrades i conferències -va succeir en diverses ocasions- és que no et volguessin pagar el mateix que a la resta de les ponents. O no et preguntaven com presentar-te, ni et demanaven el teu currículum.
Ho record perfectament. No és només que recordi el passat, sinó que els darrers desacords que he tengut amb algunes companyes justament tenen a veure amb això. El moviment abolicionista està desitjant que les supervivents donin la cara, donin el seu testimoniatge però a vegades sembla que ens donen suport sempre que sigui únicament dins d'uns límits. Per exemple, a vegades he sentit rebuig quan més enllà de comptar el meu testimoniatge m'he dedicat a treballar en base a això i a analitzar i conceptualitzar el sistema prostitucional. Aquí m'he trobat amb resistències perquè dins del moviment abolicionista també existeixen prejudicis i hi ha gent que pensa que unes expertes han d'analitzar el testimoniatge que donen les supervivents. I el que no entén aquesta gent és que les mateixes supervivents necessitam posar paraules a allò viscut, més enllà del meu jo i de forma més àmplia, és just el que ens cura. No podem contar la nostra història en abstracte perquè això fins i tot ens pot tornar a traumatitzar. Contar el nostre propi relat ens humanitza. Que les supervivents no hàgim pogut ocupar aquest lloc fins ara, té a veure amb l'estigma que patim, però també amb el racisme, el classisme, el colonialisme... i tot això hem de revisar-ho a l'hora de com ens relacionam amb les supervivents.
Es parla poc en el moviment abolicionista sobre com el sistema prostitucional espanyol està travessat pel racisme.
Sí. I per exemple a Catalunya i a Euskadi neguen encara més ser racistes. Hi ha una hipocresia absoluta perquè utilitzen la bonhomia de «no, si som com de la família» quan es refereixen a dones que treballen com a internes o «jo tenc una amiga puta». I aquest és el mateix racisme interioritzat, mentre diuen que són unes societats avançades en igualtat però oculten sobre quines bases s'ha construït aquesta suposada emancipació de les dones autòctones.
Sembla que existeixi un pacte social silenciós perquè els puters puguin tenir certes pràctiques sexuals despietades amb 'les altres'.
El mateix racisme fa que en els pensaments de la majoria, les dones migrades siguin vistes com a dones sexualitzades i erotitzades. Són l''exòtic', ho expliquen també Beatriz Renau i Rosa Cobo. Aquesta diferenciació clarament alimenta aquest pacte social implícit que hi ha i puc parlar des de la meva realitat aquí a Euskadi: els homes compten amb el permís i el beneplàcit no sols de tota la societat sinó de la mateixa família. Una vegada a la setmana tenen permís per a ajuntar-se amb els seus iguals en els seus (k)quadrilles d'homes (amb k), anar a sopar i acabar en el puticlub.
I saps si aquesta pràctica es manifesta en altres llocs de l'Estat espanyol?
No sé com va a altres llocs. Això va especialment lligat al concepte de (K)quadrilla amb k. Conec moltes històries de fills i filles de puters que recorden la seva mare que anava, el cap de setmana, al puticlub a llevar-li al seu pare el sobre del sou abans que gastàs tots els doblers en el prostíbul. Ara, és cert que la masculinitat patriarcal està fortament qüestionada i la majoria dels homes aquí no es resisteix -aparentment- al canvi però ajusta el discurs a allò políticament correcte per a conservar el privilegi d'anar-se'n de putes. He vist que en països d'Europa de l'Est o d'Amèrica Llatina els homes es resisteixen obertament i es tanquen en aquest paper tradicional de mascle però aquí dissimulen per a preservar aquest privilegi.
Potser les dones avui dia no accepten tenir una relació amb un puter però això no significa que els homes hagin deixat d'anar de putes. I molt menys en una època en la qual la indústria del sexe utilitza estratègies de màrqueting en les quals ha convertit el sexe en una cosa impulsiva i instantània, i fomenta la sobreexcitació perquè els homes la canalitzin en la prostitució com a oci i diversió. Cal tenir en compte que molts dels puters tenen doble vida. Abans ho feien obertament perquè podien, per l'entorn, de moment històric. Però ara, donat que la prostitució s'està movent a pisos i aquests són clandestins, als puters els va millor, conserven la confidencialitat i la discreció. Tot això segueix i augmenta, hi ha estudis que ho diuen, no és una cosa que digui jo.
Tu creus que els puters d'avui saben que el que fan és molt nociu?
Sí, i si ho saben és precisament pels avanços que ha aconseguit el feminisme. Hem avançat però alhora aquests serrells que inevitablement queden han fet que deixem de parar esment a la manera en la qual es relacionen els homes sexualment amb les dones i no sols això, perquè jo el que veig és que el discurs feminista, tan necessari, se centra moltes vegades a assenyalar allò negatiu i hem de construir el relat i l'alternativa positiva, és a dir, no podem dir tota l'estona «això està malament, això està malament, això està malament» sense crear alternatives. Aquestes alternatives només es creen des de discursos del mal anomenat feminisme neoliberal i per això és tan atractiu i tanta gent cau en aquest engany individualista i neoliberal: «amb el meu cos faig el que vull». Hem de ser capaços de fer-li la volta a tot això i construir en positiu també. Construir des del drama m'esgota, em deixa sense ganes, sense passió. Hem d'intentar construir des del positiu, sense negar el drama, per a poder arribar a aquest punt en el qual la convivència amb els homes sigui igualitària, respectuosa, amorosa.
Consideres que hi ha diferències importants entre societats respecte al lloc que ocupa la puta? Veus, per exemple, diferències entre Romania i Espanya o països d'Amèrica Llatina?
Crec que hi ha diferències importants. En la societat romanesa, on les creences i el fort poder que té l'Església en el mateix aparell d'Estat fa que la visió que es té de la prostituta continuï estant en el lloc en el qual estava aquí fa cinquanta anys, en temps del franquisme, per exemple.
A Espanya, a través del discurs capitalista patriarcal ens venen la prostitució com una cosa transgressora, com la dona superior que utilitza el seu poder, que amb el seu sexe domina... Això sí que ha canviat aquí i aquest missatge és més perillós perquè va dirigit obertament a les adolescents, que són la nova mercaderia, el 'producte' en fabricació. I com que les cadenes físiques són rebutjades per una societat del benestar, es teixeixen aquestes cadenes psicològiques i es transforma aquesta subjectivitat en la subjectivitat de 'puta', de «per a això valc i això és el que jo sé fer». I aquí sí que és on hauríem d'entendre el que diuen les nostres companyes argentines: «vénen per les nostres filles». Però no vénen amb unes cadenes i amb una furgoneta blanca, arriben a través d'Instagram, TikTok i la propaganda del porno, els mitjans de comunicació, la publicitat...
Som a prop o lluny de l'abolicionisme a l'Estat espanyol?
D'una banda, estam relativament a prop perquè en els darrers dos o tres anys el moviment abolicionista s'ha expandit moltíssim i ha arribat a moltíssimes persones. Estam més organitzades i centrades i crec que és possible que aconseguim mesures dirigides a abolir la prostitució. M'agradaria pensar que aquesta mesura és la Llei Abolicionista del Sistema Prostitucional que demanam, encara que dubt que s'aconsegueixi com a tal.
En tot cas, hem d'aspirar a això i continuar exigint-ho perquè sabem que els pegats no solucionen res i, sobretot, donen lloc a alimentar el discurs contrari. És a dir, si prenem unes certes mesures abolicionistes però que no formen part d'una llei integral abolicionista el fracàs és segur i, per tant, les crítiques al model abolicionista arribaran i els qui són contraris a l'abolició utilitzaran aquest fracàs generat per aquests pegats en contra del propi model abolicionista. Per tant, hem d'aspirar al fet que sigui una llei integral. Amb molt d'esforç i compromís per part dels nostres i les nostres representants polítiques, sí que es pot aconseguir.
D'altra banda, en aquest moment de crisi econòmica, cultural, identitària, la societat necessita contínuament l'esforç de militants i activistes que integrin en la seva lluita el perquè d'aquesta llei i la seva importància. No podem deixar-ho tot en mans del que és una llei. Hem de guanyar el suport i la implicació de diferents sectors de la societat civil.
Quant als representants i les representants polítiques crec que hem de deixar clar que el moviment feminista i, per tant, el moviment abolicionista, és un moviment de la societat civil que pertany a la mateixa societat civil. El gran problema és que els partits polítics han fet bandera d'aquesta lluita i els partits polítics el que han de fer no és autodenominar-se abolicionistes o feministes sinó complir les exigències de la societat. El moviment feminista està enfront dels partits polítics per a exigir i els partits polítics han de complir.
Et sembla que el moviment feminista i abolicionista han de mantenir-se independents del poder?
Sens dubte perquè nosaltres som les que representam el poble. No podem anar de la mà. No és una invitació a la guerra, però hem de tenir clar quin és el nostre lloc perquè això no es converteixi en una instrumentalització per part dels partits polítics. Per tant, no ens serveix que hi hagi partits polítics que es denominin abolicionistes o feministes de discurs, la qual cosa volem que demostrin que compleixen amb les exigències que reben per part del moviment feminista. Només llavors tindrem clar que se'ns reconeix la validesa com a interlocutores i que compliran amb el que estam demanant.
Què opines de les mesures anunciades pel Ministeri d'Igualtat fa uns dies sobre penalitzar totes les formes de proxenetisme?
És una bona notícia que es compleixi amb una exigència del moviment feminista que fa més de 20 anys que lluita per tancar els prostíbuls i que es prenguin mesures de prevenció, protecció i reparació amb les víctimes de prostitució. Però alerta, aquestes mesures són incompletes i arriben tard. Em preocupa especialment que a l'hora de tipificar el proxenetisme en diverses de les seves formes, es passi per alt el proxenetisme 2.0. Ara gairebé tota l'explotació sexual es dóna a través d'aplicacions i webs dedicades a això. Tant de bo no triguem altres vint-i-cinc anys a aconseguir una llei abolicionista. Tal vegada al lobby proxeneta no li importa ara tancar els prostíbuls, és la crònica d'una mort anunciada a causa de la pandèmia, la digitalització... però sí que reaccionarà amb força si pretenem tocar el negoci global virtual. No podem anar sempre un pas per darrere del lobby proxeneta perquè el cost el paguen milions de víctimes.
-
Podeu llegir l’entrevista a https://bit.ly/2FZeTBK. El nostre agraïment i reconeixement.
