Els homes continuem parlant massa. Ocupem gairebé tot l'espai públic i amb prou feines ens hem incorporat, tímidament i sense renunciar a la nostra capa de superherois en privat. La nostra veu continua sent la dominant. Ni tan sols crec que l'experiència del confinament viscut durant la pandèmia provocada pel coronavirus ens hagi convertit en aquests impol·luts cuidadors que semblessin trets d'una revista de moda. A més, sembla que ara és cool qüestionar tot allò pel que el feminisme porta segles batallant. No són pocs els col·legues, intel·lectuals , que aprofiten qualsevol ocasió per a censurar les reflexions o propostes que fan que trontolli el seu lloc privilegiat. Les tornades es repeteixen i van calant. El feminisme és una exageració, les feministes són unes histèriques, quines més voleu si vivim en un món d'iguals. Les tertúlies, les xarxes socials i qualsevol conversa rutinària, per més que ara estigui condicionada per les màscares, comencen a saturar-se d'un neomasclisme que, fins i tot, es veu com a atractiu i trencador. Al costat dels vells dinosaures, ara proliferen els joves que han fet de les essències patriarcals una bandera de rebel·lia. Per més que les emmascarin sota una suposada objectivitat o amb criteris suposadament científics, vénen a dir-nos que els homes som de Mart i les dones de Venus. Ells, que gairebé no llegeixen a dones i que solen tenir a la seva tauleta de nit, encaparrotadament a homes i que, amb facilitat, trobem programes de ràdio, columnes d'opinió i fòrums acadèmics, com a nous exemples de masclisme de l'era Covid. Tal vegada, més perillós que el reaccionari que amb tanta facilitat detectem en personatges com Trump, Bolsonaro o Abascal. Ara, al costat dels homes blancs emprenyats, que tan bé va analitzar Michael Kimmel a principis d'aquest segle fotut, ens trobem als que, de manera perversa, diuen estimar a les dones, però, en el fons, segueixen sense reconèixer-les ni estimar-les com a persones. Tots aquests que, només de boca, diuen escapar de la norma, però, a la més mínima, boten amb els seus oripells de mascles dominants per a posar sota interrogants qualsevol dada que els posi en congost o enfront del qual manquen d'arguments per a mantenir el tipus.

Davant d'aquest doble front, que realment no és més que el mateix revestit amb vestidures diferents, em temo que els homes que no combreguem amb aquesta fratria, o que com a mínim hem començat un procés de revisió del que tots i cadascun portem a la motxilla, no estem sent encertats ni prou compromesos en la recerca d'alternatives. D'entrada, no estem sabent construir ni difondre un discurs que trenqui amb el dominant. Potser perquè, inevitablement, aquesta ruptura passa per deixar al descobert les vergonyes dels nostres privilegis i això és una cosa que a cap poderós li resulta atractiu. A més, massa sovint ens limitem a la teoria, molt especialment si tenim l'oportunitat de lluir-la a fòrums públics, sense que hi hagi una correspondència clara i evident amb les nostres praxis quotidianes. Ens resulta més còmode declarar-nos feministes que actuar com a tals. A tot això caldria sumar tants silencis còmplices i massa omissions amb les quals contribuïm al fet que el masclisme continuï campant a ple en el nostre lloc de treball, en el nostre veïnat o en el nostre grup d'amics. Això sí, lluïm com ningú a Instagram les nostres paternitats de parc, banyera i mòbil.

Davant d'aquest panorama, que molt em temo es farà més complex i perillós per a la igualtat en el món post-Covid, no puc sinó respondre afirmativament a la pregunta que Antonio J. Rodríguez es fa en el seu llibre La nova masculinitat de sempre: «Podria ser que les noves masculinitats no fossin més que eines d'un capitalisme heteropatriarcal per a assegurar el seu llegat en temps de feminisme?». Bé és sabut que una de les característiques del patriarcat és la seva capacitat d'adaptació als canvis socials. La seva imbatible resistència enfront de les esquerdes que els segles han anat provocant a la seva musculatura. I que les seves aliances amb el capitalisme salvatge engendren noves fogueres per a bruixes i 'marietes'. D'aquí ve que a ningú li hauria d'estranyar, i molt menys a les dones que sofreixen les conseqüències més terribles de la nostra viril arrogància, que els homes desenvolupem estratègies sense fi per a romandre en el púlpit. Fins i tot llançant des d'ell missatges que mai Vox inclouria en el seu programa electoral. Un cimbell perfecte que, al seu torn, el mercat farà seu i convertirà en un producte més que brilla, s'embeni i es compra en el món il·limitat d'Amazon. Mentrestant, el depredador que tots portem dins continua fent-ne de les seves i l'heroi que ens defineix des del bressol continua empenyent-nos a ser triomfadors. Mad men. Marieta l'últim.

No obstant això, aquesta és tal vegada la millor notícia pels qui creiem en la igualtat i molt especialment per a elles, les dones, que encara avui necessiten justificar la seva autonomia. Els espais en els quals demostràvem la nostra homenia cada vegada s'empetiteixen més. Els nostres rols tradicionals es redueixen al mínim o han de reajustar-se en societats on elles fa temps que volen ser i ocupar la meitat de tot. A nosaltres sembla només quedar-nos com a instrument de dominació l'ús descarnat de la violència i, com a expressió amb prou feines dissimulada d'ella, una sexualitat en la qual sempre juguem el paper d'erectes líders. Tant de bo siguin aquests els darrers trets d'una masculinitat que no hauria de fer-se nova, ni feminista, ni cool, sinó més aviat desaparèixer amb tota la seva càrrega política. Aquesta hauria de ser la nostra principal agenda. Tant de bo fos cert que, com diu Antonio J. Rodríguez, la masculinitat s'estigui reproduint per a extingir-se. Un procés en el qual, no l'oblidem, el nostre paper és clau, perquè continua l'autor de Candidat: «a les nostres mans és la dignitat d'aquesta extinció».

https://bit.ly/2IXZOl7 Cuaderno de bitácora de Octavio Salazar Benítez