Tots i totes sabeu - perquè el nostre entorn ens ho repeteix amb campanyes de tota mena - que, en breu o, si més no, durant aquest mes de novembre, se celebra el Dia Internacional per l'eliminació de totes les formes de violència contra la dona. Ningú ha de recordar-vos o venir a explicar-vos què és la violència de gènere, perquè tots i totes sabeu exactament què és.
Per això, quan ve una persona externa al Centre - com podria ser jo, com he fet tantes vegades -, mai us hauria d’explicar què és la violència de gènere, perquè evidentment sabeu identificar aquelles situacions que al vostre voltant signifiquen aquesta expressió tan cruenta. Nois i noies sabeu què 'està bé' i què 'està malament', quan se us pregunta per les actituds masclistes. De fet, en una enquesta realitzada el 2017 a més de 1.400 joves d'entre 12 i 17 anys en diferents comunitats autònomes per l'entitat Dones en Igualtat, més d'un 90% va saber reconèixer els casos de violència de gènere presentats.
Al llarg de la meva experiència fent tallers en centres d'educació primària i secundària, m'he trobat amb tota mena de situacions: hi ha qui és capaç de donar una definició supèrflua d'aquests crims i hi ha qui ofereix una definició juridico-social exacta d'aquesta xacra. Tant se val l'edat. L’edat és irrellevant, des de primària fins a batxillerat.
Si jo, o algun/a dels meus col·legues, us intenta explicar què és la violència de gènere, el més probable és que no li presteu atenció, perquè això, aquí, en aquesta classe, en aquest institut, en aquesta família, en aquest barri, en aquesta ciutat, no passa. I tant que passa! El que passa és que es tracta de comportaments tan íntimament relacionats, mimetitzats amb l'entorn en què passen, que sovint no sabem identificar-los, per molt clar que tinguem què és la violència masclista, no tan sols la física, sinó també totes aquestes altres expressions que conformen el seu sentit transversal.
I és que, entre d'altres, la violència de gènere presenta la peculiaritat d'una distància superlativa entre el formal i el material; una mena de sentit camaleònic que la fa més visible com més gran sigui la distància i, per contra, la va invisibilitzant, progressivament, a mesura que la tenim més a prop, fins a arribar a camuflar-se completament quan la tenim a sobre.
Per això, tal clarividència en la detecció no concorda amb el augment paral·lel de la violència contra les dones. La reverberació d'aquestes formes de violència, la seva capacitat d'adaptació al cos que ocupen, les converteixen, al meu parer, sense cap mena de dubte, en la major i més sostinguda de les pandèmies que han assolat el món. El que jo, com la resta dels meus col·legues, us hauria d’explicar és que vosaltres esteu presents en tres de cada deu actes de violència masclista1.
El que us hauríem de dir és que fins a un total de 653 adolescents espanyoles2 (2019) amigues, companyes, germanes, etc. han hagut de sol·licitar - i se'ls ha concedit - una ordre de protecció davant del comportament violent de la seva parella o exparella, cosa que suposa un creixement del 14,8% respecte als registres anteriors que, al seu torn, significa l'increment més gran de l'última dècada. I, si estem parlant d'increments, el que hauríem dir-vos és que han crescut un 30% els casos de violacions per mitjà de la submissió química3, i que les víctimes, en la seva totalitat, són dones d'entre 15 i 19 anys.
En aquesta línia, hauríem dir-vos que, segons un informe de el Consell General de Poder Judicial, en l'última dècada no han baixat de 150 els casos d'homes menors de 18 anys condemnats per actes de violència masclista. Condemnats: remarco aquest terme perquè si tinguéssim en compte els que han estat denunciats, probablement la xifra seria encara més gran.
En fi, el que hauríem de dir-vos és que vosaltres sou els qui, cada vegada més, compartiu quotidianitat amb aquestes formes de violència. Diguem que el vostre àmbit diari és, d'alguna manera, un laboratori d'aquestes formes de violència masclista: les existents, però també aquelles que comencen a irrompre amb la virulència que caracteritza aquest menyspreable fenomen4. Em refereixo, per exemple, a la violència exercida a través de les noves tecnologies o als casos que es donen en la intimitat – i, de vegades, complicitat - d'una aula.
No és una qüestió de carregar-vos de responsabilitat. En aquest cas, aquesta és social, del conjunt. Així ho assenyalava, entre altres, el legislador en l'exposició de motius de la Llei Orgànica 1/2004, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere. I així hauríem de sentir-la, però sí, si m'ho permeteu, es tracta d'encendre en vosaltres la llum d’alerta de l'extrema vigilància, ja que aquest brou tòxic es filtra des de les esferes més altes del nostre sistema fins a les arrels d'aquest bosc, de tal manera que fins a un 75% de les persones joves han escoltat alguna vegada que la gelosia cal vincular-la amb l’amor. És la societat.
Aquest subsol ric en nutrients, en idees, en possibilitats, en innovació, són els instituts i les escoles. La infecció és tal que, si no comencem a tractar-la des de la base, em temo que el paisatge de la convivència, dels drets fonamentals, pugui convertir-se en un immens paratge gris i erm.
Com hem vist, d’un quant temps ençà, anem advertint la cada vegada més creixent presència de formes de violència masclista en l'adolescència. Això no obstant i, malgrat les recomanacions internacionales5, no és realment fins a la Macroenquesta de Violència contra la Dona 2015, que comencem a ser conscients que aquesta xacra social ha calat també en el comportament de la població més jove. Potser a alguns aquest punt ens pot generar una mica de confusió, que se suma a una profunda tristor. L'adolescència, la joventut, hauria d’erigir-se com la superació d'aquesta gran xacra; com la bandera de la igualtat i la convivència basada en el respecte, la sensibilització i l'aprenentatge dels nostres errors – i quan dic “nostres”, és perquè m'hi incloc, per descomptat -.
El que seria més lògic és que aquestes generacions, conscients de la barbàrie i comportaments injustos de les seves predecessores, haguessin preguntat als seus pares per què i com pot ser possible que uns trenta o cinquanta anys enrere els homes matessin les dones pel fet de ser-ho. Però això no té res a veure amb la realitat: resulta que la població d'entre 15 i 29 anys percep menys la desigualtat entre dones i homes. Fins a deu punts per sota. De fet, aquesta Macroenquesta de 2015 assegura que 7 de cada 10 dones adolescents trenquen la seva relació per alguna causa relacionada amb les diverses formes de violència masclista.
A manera de síntesi, el 39% de dones d'entre 16 a 24 anys residents a Espanya han patit alguna forma de violència a mans de la seva parella o exparella durant les seves vides. Però és més, si hom restringeix el grup d'edat a les noies de 16 i 17 anys, el percentatge augmenta fins al 43%. Aquestes conclusions es claven de la manera més dolorosa possible en totes les nostres consciències, perquè és una de les proves més evidents del llarguíssim recorregut que ens queda encara per davant.
La violència contra les dones és tan present en edats primerenques que ja copa pràcticament la cruenta davantera de les xifres estadístiques. La veritat és que som, nosaltres, els adults, d'alguna manera, els responsables d'un llegat cultural que la joventut reprodueix. I que no tan sols el repeteix amb el temps, sinó que l’accentua amb determinats models o estereotips que s'alimenten des del seu propi cercle.
L'anterior vol dir: les persones adultes som responsables de la violència de gènere entre la joventut? Al meu entendre, no només nosaltres, però també. D'alguna manera hem permès que es reprodueixin patrons i conductes masclistes, circumstàncies caduques i debats obsolets sobre qüestions que ja haurien d'haver estat superades.
No aprofitem l'enorme cabal que vosaltres sou capaços de produir i introduir al món, les vostres capacitats creatives i recreatives - en definitiva, el vostre ric espectre - per transmetre i generar coneixement. Els instituts, les escoles, han de ser el brou de cultiu del progrés, de les mirades crítiques i intel·ligents, i provocar la revolta contra el jou de la dominació i la submissió patriarcal. Vosaltres en teniu la clau, teniu la possibilitat d'introduir-hi els canvis que tant necessitem. Vosaltres sou el rescat que estem esperant.
Doctor en Estudis Interdisciplinaris de Gènere
Dret Públic - Dret Penal Grup de Recerca d'Estudis de Gènere.
Forma part d’Homes Transitant, com a conductor del progama de ràdio i en accions formatives i tallers.
NOTES
1 Podem, si voleu, intercanviar tots dos termes. En qualsevol cas, el que hem de tenir clar és que es tracta d'una violència basada en el gènere i, per tant, en les relacions de poder que el sistema desprèn en el nostre context sociocultural.
2 Font: INE. Porto el cas de les adolescents nacionals per, de passada, trencar aquells estereotips o prejudicis que sempre hi ha al voltant d'aquests supòsits.
3 Parlem, principalment, d'alcohol.
4 La violència més present entre la joventut és la "violència de control", de dominació, de possessió. Fins a un 75% de les persones joves han escoltat alguna vegada que la gelosia cal vincular-la amb l'amor.
5 Ja l'any 2005, segons l'OMS, 3 de cada 10 dones adolescents, al·legaven haver patit alguna situació de violència.
També podeu trobar l’article a: XOC Menorca. Suplement educatiu del Diari de Menorca, dia 18 novembre 2020.
