Setmanari d'informació local - 138 anys

No necessitam ídols, necessitam referents

Com a societat hi ha qüestions, esdeveniments, tradicions, i fins i tot delictes, amb els quals som més permisius i indulgents. En aquests casos, tendim a minimitzar la seva importància i a cercar justificacions. I ho feim perquè, en certa manera, participam de les seves causes, les entenem i identificam amb elles. És curiós perquè, fins i tot, entre els més brillants i avançats pensadors succeeix.

Aquest fenomen es visualitza amb claredat i intensitat referent a la igualtat entre dona i home, on tot són disculpes i derivacions de responsabilitat. És com si un espès vel tapàs aquests comportaments perversos i deixessin d'existir. Com si es tractés no ja d'un delicte menor, sinó d'una falta sense importància, producte de la condició de l'home i gairebé sempre provocada per la malícia pròpia de la dona.

Això que pot semblar irrellevant en alguns assumptes adquireix molta gravetat si del que parlam és de maltractaments, violències i assassinats. Però encara així, els homes i la societat masculina que hem construït i ens protegeix, continuem justificant i tirant d'excuses. I aquest és el gran drama que pateixen les dones, haver de conviure amb persones incapaces de reconèixer els seus defectes i la seva responsabilitat. Perquè encara que és veritat que la majoria dels homes no participam d'aquesta violència manifesta, si emparam la seva cultura, que és el mantell sota el qual tot es dilueix.

També ho feim quan deim que la violència és innata a l'ésser humà i amagam que la major part dels homicidis en el món són comesos per homes i que la immensa majoria dels actes violents també. Potser havíem de matisar l'afirmació i substituir-la per la de «la violència és innata a l'home». Però si a la masculinitat que tot ho normalitza, més si es tracta de delictes comesos per homes sobre les dones, li afegim el futbol, llavors el còctel és explosiu La desraó ennuvola els pensaments i elucubram les més recòndites i insostenibles teories, per a dissimular el nostre masclisme, els homes. La masculinitat hegemònica ja sabem com és i el futbol és l'esport on millor s'expressa. La frase: el futbol és cosa d'homes és determinant.

Això està succeint amb la mort de Maradona, de qui ningú pot negar que va ser un excel·lent jugador. Potser el millor de la història i que el seu futbol va fer feliç a milions de persones en el món, majoritàriament a les classes humils. Però el futbolista fa anys que va morir, i en el seu lloc hem suportat durant la major part de la seva vida a un home egòlatra, arrogant, maleducat i masclista. I la seva vida ha estat lluny d'identificar-se amb el compromís amb les classes populars que l'idolatren i l'exemplaritat va ser el contrari, un clar exemple de l'home que mai hauríem de ser.

No obstant això, res importa si ho comparam amb les meravelles del seu futbol i per això avui es multipliquen els afalacs i lloances. Era un home que amb el seu comportament en cap moment es va fer valedor d'un reconeixement públic de tal naturalesa. És evident que el patriarcat i la seva masculinitat preferida i hegemònica tot ho tapen i suavitzen perquè el seu model d'home per excel·lència sempre surti victoriós i poc importen les víctimes.

Allò inconcebible i imperdonable és la irresponsabilitat i l'errada de lloar i encimbellar ídols, que no mereixen ser referents ni models a seguir i el perjudici que a les noves generacions i a la igualtat feim. Avui dematí fred, gris i plujós, el benvolgut amic Joaquín m'ha recordat assaborint un cafè que el gran dibuixant argentí Quino, creador de l'entranyable i inoblidable Mafalda, amb qui tant hem après i gaudit, va morir fa poc i, no obstant això, per a ell mai es va obrir la Casa Rosada.

Juan Miguel Garrido, autor del text que es va publicar a: https://bit.ly/3okPJxX

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.