Mònica Fuster (Palma, 1967) es caracteritza per la seva voluntat d’experimentar amb nous formats. És reconeguda per les seves instal·lacions i projectes site-specific, els quals s’articulen sobre un eix temàtic per, des d’allà, desplegar-se en múltiples facetes. Paral·lelament al seu desenvolupament de projectes a l’espai, fa escultures, principalment amb matèria orgànica, degut al seu interès pels processos de transformació, encara que també amb diverses tècniques de vidre per les seves qualitats matèriques. Destaquen les seves fotografies, dibuixos, obra gràfica i especialment els llibres d’artista, a través dels quals completa i complementa gran part de les seves propostes. La tasca artística de Mònica Fuster és reveladora de la naturalesa literària i poètica que amara les seves obres. (Adaptació del text de sala de TAPÍS, 2023)

Pel que fa a TAPÍS, ella mateixa explica que darrere d’aquest projecte: «Hi ha una curiositat científica impregnada d’una força estètica, una voluntat patrimonial i una innovació investigadora en el tractament de les matèries, des de la pròpia praxis artística i des de la qual es creen i es resinifiquen, a partir d’esferes aparentment dispars, els processos agrícoles i tèxtils.»

A continuació podeu llegir l’entrevista a propòsit de l’exposició TAPÍS al Centre Cultural de Felanitx que es pot veure fins al dia 11 de desembre de 2023.

-Al text Impregnacions, trama, ressonàncies parles d’un viatge que vas fer l’any 1996 pel sud-est asiàtic. En molts artistes la qüestió del viatge ha estat, i és, entre d’altres, un element que ens ajuda interpretar, a comprendre l’evolució de la seva trajectòria. En el teu cas, com va influir aquest viatge? Va suposar un canvi de rumb en el teu camí com a artista?

Aquest viatge d’un any (d’octubre del 96 a octubre del 97), el vaig iniciar quan vaig acabar la carrera de Belles Arts a Barcelona. Dels set o vuit països que vaig visitar, n’hi va haver dos que em van impactar especialment: l’Índia, on vaig estar-hi cinc mesos, i el Nepal, on vaig estar-hi cinc setmanes caminant per l’Himàlaia fins a la frontera amb el Tibet. He de dir que aquest llarg viatge fou com una mena d’emmirallament i em va permetre d’impregnar-me d’espiritualitat. Amb el temps, aquestes vivències van brotant i projecten un reflex en la manera d’entendre la vida. Per tant, van sortint i fecunden les accions, els treballs artístics, etc. A l’Índia i a Tailàndia vaig descobrir-hi el sistema de tinció per reserves ikat, que és el mateix que s’utilitza en el procés de producció de les robes de llengües, i em va sorprendre aquesta connexió. A més, en aquest procés, hi conflueixen dos conceptes que he explorat en l’àmbit de la creació artística: l’atzar i l’ordre de les matemàtiques i la geometria. El primer hi és present durant el procés de tinció de la tela, quan es fa el sistema de reserva en els fils, i el segon hi és present en el patró de la trama per conformar el teixit final. Parlant de viatges, en vull destacar un altre a Islàndia l’any 2006, on vaig sentir el gran impacte de la natura. Allà vaig fer el projecte ‘ANDARP’, que en islandès vol dir sospir.

-Com a artista, quins són els teus referents? Sobre quines influències es basteix la teva obra?

Els referents o influències canvien molt i en els quasi trenta anys que duc de trajectòria puc dir que no només tinc referents artístics, sinó que també en tinc d’altres disciplines com són la literatura, la música, el cinema o la dansa, especialment m’atreu la recerca del moviment que fan Mal Pelo (Pep Ramis i Maria Muñoz), Maria Antònia Oliver o Rosa Sunyer. Un dels meus primers projectes es titulava SOC-COS. Sempre hi és, el cos, és l’eix de gairebé tot el que he fet. Per exemple, les darreres litografies de Lisboa, les he intitulat ‘Na ponta dos dedos’, perquè les he fet amb els ponts dels dits entintats damunt les pedres litogràfiques. Amb relació als referents, penso que quan comences a estudiar en tens uns; és a dir, estàs més pendent d’allò de fora, i quan comences a fer la teva pròpia obra, aquests referents tenen més relació amb el terreny que trepitges. Quan treballo en projectes col·lectius, els meus referents són les persones que hi prenen part. També recordo que quan començava a fer exposicions, una persona em va dir «la teva obra em recorda la d’Ana Mendieta» i a partir d’aquest comentari vaig començar a interessar-me per la seva obra i vaig veure que realment teníem en comú una forta atracció per allò més primari. Arran del que t’he esmentat respecte a l’atzar i les matemàtiques, em resulta interessant l’obra de Sol LeWitt, especialment els Wall drawings, i la recerca d’Agnes Martin sobre la línia. Totes dues posen el focus de la seva creació en una mena d’ordre impregnat per l’orgànic. També m’han interessat molt les composicions i el tractament cromàtic, i diria que visceral, de Sonia Delaunay, o les pintures que va fer a Mèxic Georgia O’Keeffe, quan va marxar a viure sola al desert. Els escrits d’Annie i Joseph Albers, més allà de la seva producció, varen establir les bases d’un treball d’investigació i metodologia, aplicades a un marc creatiu estimulant pel que té de restrictiu, on el seu terme «variació» té com a finalitat una nova representació en la qual la forma exigeix un procés canviant i una reformulació constant. D’altra banda, de l’escena artística insular et puc anomenar Ferran Garcia Sevilla, Rafel Joan i Toni de Cúber. De Garcia Sevilla em va colpir el seu univers cromàtic en constant moviment. De Rafel Joan m’agraden molt les gammes tonals i la delicadesa i subtilitat que reflecteix la seva obra, allò aeri i aquàtic, la captació de la llum. I de Toni de Cúber em fascinava la seva mirada, sempre innocent, la seva capacitat de recerca personal i artística que el duia a començar tot de bell nou.

-Al mateix text, esmentes que TAPÍS és un projecte molt lligat a les indagacions artístiques que fas amb relació a l’obtenció de tints mitjançant plantes autòctones i la utilització de processos més respectuosos amb el medi. En el context actual, creus que és important aplicar la noció de sostenibilitat en els processos creatius? D’aquesta manera, en el resultat final, l’obra d’art adquireix un to de crítica cap a certs models de producció vigents que és necessari canviar?

El que puc dir-te és que darrere de TAPÍS hi ha una crida a tornar cap allò més primari, cap a les arrels. M’interessa arribar a la gent des d’allò poètic i simbòlic amb accions vinculades als rituals. En aquest projecte he arribat fins al món tèxtil des de les meves indagacions personals i des de l’experimentació amb les tintures que em proporcionen els materials naturals amb què treballo i que són el meu punt de partida, com ja vaig mostrar a l’exposició Oleo (2018) al casal Solleric de Palma o I-Kâdo (2019) a La Tour du Ciel, a Tànger. Això és important tenir-ho clar: no em considero una artista tèxtil. Així i tot, sí que és una realitat que la industria tèxtil és molt contaminant i que s’hi destinen grans recursos econòmics i que per tant caldria crear dinàmiques més ecològiques i economies de tipus circular. De fet, degut al meu interès per la transformació de les matèries orgàniques, les tintures arriben a desaparèixer de les meves obres, que és, en part, el que jo volia. Aquest fet, amb les tintures comercials no és possible perquè han de ser el més estàtiques possibles.

-Un dels aspectes més rellevants de la teva obra és l’interès pels processos de transformació de la matèria orgànica. En aquest cas, el pebre bord. Però l’artista, na Mònica, es transforma quan interactua amb la capa o la cortina de pebre bord, posant-se-la al damunt i passejant-la?

Clar que és transforma. Totalment. En el projecte TAPÍS hi ha deu accions que són les que configuren la peça videogràfica i podria dir-se que estan planificades, almenys pel que fa al punt de partida de l’acció. Després, en qualcunes d’elles, ni jo mateixa sabia en quina direcció duria l’acció. Te’n puc posar uns quants exemples. En l’acció cal·ligràfica damunt la terra o en les parts més industrials d’experimentació amb les tincions, tot estava ben estructurat. En canvi, en altres parts com Ensabonar, on rento la tela, pas previ a la tinció, o Aigualejar, als rentadors de Randa, o Assecar portant la capa de tap de cortí pel Salobrar de Campos, hi va haver una transformació personal que s’esdevé quan t’entregues en cos i ànima. Aquestes accions em van dur cap a un altre lloc. En l’ensabonada de la tela, l’impuls em va dur a fer una mena de depuració espiritual de mi mateixa. Va ser una catarsi! O travessant els camps del Salobrar amb la capa a l’esquena, una vegada vaig haver acabat aquest trajecte, de manera totalment improvisada, vaig començar a realitzar gestos i moviments amb la capa que es remuntaven a accions que es feien durant les feines del camp. Era com si les imatges que jo tenia al meu subconscient afloressin a través de l’obra. O el fet de transformar la capa en una mena d’habitacle o de refugi com es pot veure a la Sala Miquel Barceló de l‘exposició, res d’això estava pensat, va sorgir i em va transformar.

-TAPÍS podria definir-se com un projecte col·laboratiu. Quines sinèrgies s’han creat entre els diferents agents implicats en aquesta amalgama d’art, agricultura i artesania?

Les persones que han col·laborat van acollir molt obertament aquesta iniciativa i en tot moment van mostrar una gran predisposició, involucrant-se en el propi procés de creació, i això ha estat fantàstic! Crec que aquest projecte els ha permès de veure l’objecte de la seva producció, des de la perspectiva d’altres persones que també estimen i defensen allò que ells sempre han treballat. Per la meva banda també ha estat un gran aprenentatge amb les teles de llengües a Teixits Vicens i del tap de cortí de la mà de na Coloma Crespí. Respecte al tap de cortí, ja coneixia un poc el tema, perquè vaig participar a la seva campanya de recuperació l’any 2009 impulsada pel moviment Slow Food. Per tant, va ser molt enriquidor, ja que seguint el fil del meu treball amb les tintures, em va sorgir aquesta oportunitat de poder fer una aplicació que fins aleshores només s’havia destinat a la gastronomia. També cal remarcar que, a part d’Especias Crespí i de Teixits Vicens, he tingut altres col·laboracions de les més diverses àrees, on tothom ha sumat. Un enginyer agrònom, una topògrafa i la cal·lígrafa Paz Alomar, així com un equip tècnic de fotògrafs com són Paula Pinya, Biel Servera, Izabella Jagiello, Ita Pou o el càmera Pedro Llompart, i molt especialment la col·laboració de la cantant Júlia Colom, que ha fet un treball de creació musical increïble amb una peça inèdita a capella reinterpretant algunes tonades de cançons del món agrari de l’illa. Principalment ha treballat sobre el desplaçament melòdic al damunt d’una sola síl·laba, el que s’anomena una elaboració melòdica melismàtica i amb models d’afinació lliures. Una relació molt vinculada a aquesta idea la trobem en un fragment del Cançoner popular de Mallorca de Rafel Ginard: Les feines repetides incansablement durant una època de l’any, amb uns gestos i unes sensacions corporals i anímiques, tenia el paral·lelisme amb la repetició obsessiva d’una tonada. I gràcies a l’estructura de la tonada, cada cantador podia desplegar, individualment o de forma alternada, la gran varietat de textos característics. Per una altra banda, el poeta felanitxer Arnau Pons ha col·laborat amb la mostra TAPÍS a la Casa de Cultura de Felanitx amb un text inèdit intitulat Per a què serveix l’invisible? Es tracta d’un poema en prosa contundent sobre el que pot amagar-se en les relacions humanes; ell s’ha fixat sobretot en el concepte de trama que inspira TAPÍS, i també en el color vermell de les meves obres, que li ha evocat la sang que circula de manera invisible per aquestes mateixes relacions quan ens fan mal, quan ens foraden, o quan es moren, però també quan neixen, com en un part.

-Segons expliques, TAPÍS és un projecte encara en procés. En quin punt es troba en aquests moments?

El primer que he de dir que és que ha estat la primera vegada que he fet una proposta expositiva de TAPÍS. El projecte va ser seleccionat a la convocatòria La Crida 2020 de l’Ajuntament de Palma i es va materialitzar amb una peça videogràfica que va tenir un primer retorn social a les parades d’Especias Crespí als mercats de l’Olivar i de Santa Catalina. Aquest enregistrament videogràfic és com un nucli germinal d’uns 25 minuts de durada que barreja el llenguatge documental del treball en equip amb un llenguatge de videocreació en què destaquen les accions més intimes i ritualitzades. Aquesta peça està dividida en dues grans parts, una primera vinculada amb el món agrícola i una segona amb el món tèxtil. Així mateix, la pel·lícula està estructurada en deu capítols i darrere de les nomenclatures de cada un d’ells hi ha un treball de recerca que alhora unifica ambdós mons. A l’exposició, hi he anat deixant rastres d’aquest nucli: fotografies, teles tintades i d’altres encerades, l’estructura de la capa d’on penjava el tap de cortí, o el llibre d’artista amb el mateix títol, recull i selecció d’imatges i textos, poemes, un text meu, que esmentes al començament, i text un inèdit de l’escriptora Inés Marful. TAPÍS encara és un projecte obert que es pot visualitzar de diverses maneres i en altres contextos expositius, i alhora hi manquen aspectes per desenvolupar, tant a nivell personal com altres que he proposat, deixant una finestra oberta perquè cada part implicada el continuï, o no, en la direcció que considerin. Jo, per la meva banda, segueixo amb la recerca sobre els patrons de trama, reinterpretant-los; això derivarà en altres obres i en un segon llibre que complementarà el que presento a l’exposició i que es titularà Interlínia. Estic fent dissenys amb la línia com a motiu central sobre papers i altres materials, a l’igual que segueix-ho investigant amb els colors dels tints naturals, i pot ser que alguna de les meves trames personals es pugui materialitzar en una peça de tela de llengües.

-Aigua, oli, pebre bord o pasta de xiclet de maduixa són elements orgànics en què has centrat algunes de les teves produccions artístiques. Amb quina altra matèria t’agradaria treballar?

Per treballar amb una matèria, m’ha d’estimular, moure, transportar. No em canso de treballar amb la terra, amb les seves múltiples possibilitats. M’agradaria treballar amb les flors del safrà i explorar-ne la tintura. Des de fa dos anys estic experimentant amb l’aigua, a partir de la necessitat de deixar-me emportar. D’una banda, he començat a capturar dibuixos de tinta que suren a l’aigua, una tècnica japonesa anomenada suminagashi. És un procés que ha de ser ràpid, m’agrada molt, ja que el gest i l’atzar hi són presents una vegada més. També m’interessa la tècnica turca anomenada Ebru; en aquest cas són captures amb pigments de colors. La darrera escultura que he fet es diu Composición. Ausencia en equilibrio en 144 movimientos. La matemàtica hi té un pes important, ja que vaig configurant una forma d’infinit a partir de la duplicitat de dues formes geomètriques, el tassó amb ell mateix, per oposició, després el triangle i d’aquest es passa al rombe i del doble rombe a l’infinit. Aquesta obra reflexiona sobre l’absència a través de l’evaporació de l’aigua. L’absència com a concepte positiu, integrat a la vida en tots els seus aspectes. Per omplir s’ha de buidar. Ens hem de buidar de tant en tant.

-Ja per acabar: una altra part important en la teva producció artística són els llibres d’artista. Parla’ns una mica d’aquests llibres...

Els llibres d’artista sempre m’han acompanyat. Quan era estudiant de Belles Arts ja en feia. En tinc molts, potser més de vint; alguns editats, d’altres són peces úniques. Els faig de manera molt natural; quasi tot forma part d’un llibre, o acaba amb un llibre. Els llibres d’artista, com a obra d’art, els puc ubicar en dos contexts de la meva producció artística. D’una banda, en els projectes col·lectius, els llibres d’artista són un element que dialoga, que va en paral·lel i enriqueix el desenvolupament del projecte i, alhora, em serveixen com una reflexió entorn al mateix. En aquest punt, i donat que cada vegada faig feina amb materials més efímers, el llibre d’artista n’esdevé testimoni. I, d’altra banda, en una recerca més íntima i solitària que té la seva empremta en el paper: obra gràfica, dibuixos, escrits... En definitiva, és un objecte artístic amb moltes possibilitats que em permet de treballar amb disciplines com la fotografia, el collage, l’escriptura –mitjançant la col·laboracions d’escriptors i poetes–, així com també explorar els mons de la cal·ligrafia, l’estampació i l’enquadernació que m’interessen especialment. Alguns dels llibres d’artista que em donen vol i alè són Gravitaciones, Levitaciones, Drawings, Oleografías, Orografías, Incertidumbre, Benedetta Forgot, Curarre, Huellas y Señales, Animales de otros Mundos...

Si voleu conèixer amb més profunditat l’obra de Mònica Fuster, consulteu www.monicafuster.es