L’art del carrer és empre escàs. Per contra, les firmes amb esprais de pintura ho embruten tot: recentment a la plaça de les Columnes i al convent de les Agustines. En aquest darrer cas, un vailet de catorze anys n’és el responsable. Jo moltes de vegades em deman el motiu que hi ha al darrere aquestes conductes incíviques i grolleres. Tal volta reafirmar la vida personal, com quan un ca pixa a un cap de cantó. Però no és tan fàcil, la policia ha detectat viatges des de Madrid per embrutar parets i trens; i una parella d’empresaris d’Inca d’uns cinquanta anys són els responsables de l’atemptat contra un molí antic de sa Pobla. Sembla molt trist veure al centre de Palma carrers com el d’Ecce Homo que dona a la Rambla, on hi ha la casa que fou del gran pintor Guillem Mesquida, destrossat pels incívics.
Sí que hi ha artistes de carrer, però aquests pinten a llocs on no fa mal, o d’acord amb els propietaris. La firma Soma és un d’ells, en poden veure dos murals a Can Alcover. La sensibilitat de Joan Aguiló és la d’un gran pintor, té un enorme mural bellíssim al campus de la UIB a l’edifici Beatriu de Pinós i a una enorme paret que es veu des de l’estació del tren de Sóller, I finalment l’artista que firma amb la dita Art is Life.
Carolina Adán és una bona pintora. Podeu veure la seva obra a les portes de comerços de la costa d’en Brossa. En concret un esturió a una portassa de fusta i uns peixos molt bells a una porta corredissa de ferro. També pintà, d’acord amb els propietaris, al quiosc Alaska, aquesta mena de fòrum a la plaça del Mercat. Hi ha dibuixat nins, en concret un que es menja una hamburguesa que il·lustra aquest article.
Na Carolina és relativament jove, i pel seu traç sembla d’una bona formació pictòrica. Per voluntat pròpia, sembla que no vol exposar a galeries comercials. Té una pinzellada nítida i ràpida, no empra gran quantitat de pigments. Aquesta finesa indica una destresa especial. Velázquez, ja sé que és un altre món, pinta així. A la Venus del Mirall, es pot veure el mestratge delicat i precís fent comparèixer la carn turgent. Referesc aquest fet, per enaltir un treball humil però rigorós al meu entendre.
L’Ajuntament de Palma li va encarregar pintar l’arc que dona pas a la plaça de ses Veles, just davant el bar Kioto, sobre el tema de la condició femenina. Un cop feta la pintura amb molt de verd, el veïnat va protestar: no els agradava. El barri volia l’arc pintat amb blanc, i es va destruir l’obra. L’art com la bellesa és fràgil i dura poc en el temps, però és una gran tristesa que la incomprensió de gent illetrada es manifesti amb tanta vulgaritat.
Però la vida és un art per viure, com deixa de manifest a cada pintura la nostra amiga Carolina. Ella sí que és una gran artista de carrer. Molts dels vianants en fan fotografies dels seus dibuixos quan els veuen, una valoració que cal destacar.
