Xarxa és un grup de música, combativa en català, que va néixer el 2011 al barri de Son Gotleu, i que farà el seu darrer concert aquest divendres al festival Mobofest, a Porreres. Aquest dijous, en el programa d'Ona Mediterrània 'VIDA d'estiu', Maria Llabrés ha pogut conversar amb Francesc Aparicio i Àlex Ocete, percussió i veu del grup.

P: Primer de tot, com estau? Hi ha nervis pre-Mobo?

F. Aparicio: Sí, podríem dir que no i quedaríem molt bé, però jo crec que hem tornat un poc als nervis del primer dia, com aquell que diu.

À. Ocete: Jo estic molt nerviós; ahir a la nit pensava, «Merda, em posaré malalt o el que sigui»... avui m'he aixecat i he dit: «ara què faig?» No sé com fer passar les hores. Només vull que arribin les proves de so, que són demà de matí, i que comenci el dia de demà d'una vegada.

P: Bé, si us sembla farem un petit repàs cronològic de la història del grup. Com sorgeix inicialment Xarxa? Com són aquests primers assajos a una cotxeria en el barri de Sant Gotleu de Palma?

À.O.: Als primers assajos, quan va començar Xarxa, en Francesc i jo no hi érem. Tot va ser en Lleo, el fundador, que amb companys d'institut i altres amics va decidir formar un grup. El seu primer concert va ser al Correllengua, a Son Gotleu, el 2010 (hi va haver un Correllengua que va passar per Son Gotleu!). I a partir d'aquí hi van començar a tocar versions. Després ens van dir si volíem entrar a mi (després em van fer fora del grup, i més tard em varen tornar a cridar) i a en Francesc. Vam estar una època tocant a la cotxeria, fins que ens vam mudar a un local més decent, també a la casa nova d'en Lleo. I tot va començar així, tocant versionetes, intentant fer cançons pròpies i començant a tocar per concerts que organitzaven certs col·lectius, organitzacions compromeses amb la llengua i la cultura, el país, la gent.

P: Aquesta, diguem, consciència de classe, de barri, en general, us ha acompanyat durant tots aquests anys; sempre heu tocat amb col·lectius i organitzacions compromeses i heu fet lletres amb un contingut bastant polític, reivindicatives.

À. O.: Sí, jo crec que també hem passat un poc per tot. En un primer moment, a la primera maqueta que vam treure, 'Sant Rafel 82', bevíem molt del que havien fet grups com Oprimits, Obrint Pas, La Gossa Sorda, i tota aquella escena valenciana, i fèiem unes lletres molt explícites, que després vàrem anar modulant cap a un to més poètic a 'Lluny d'aquesta riba', però sempre sense abandonar aquest contingut reivindicatiu. A 'La vida i el foc' vàrem tornar a mesclar aquesta part poètica amb un missatge explícit, contundent, de reivindicació social i nacional. I sí, si alguna cosa ens ha caracteritzat, tant en les lletres com en la nostra actitud com a grup, ha estat aquest compromís social i de país amb Mallorca i la nostra terra, els Països Catalans.

F. A.: Pens que de vegades s'ha fet aquesta lectura de Xarxa perquè les coses que l'envolten inevitablement mostren un compromís del grup amb aquests valors, per allò que comentàvem: els llocs on hem tocat, els espais on ens hem mogut. A les lletres realment hi ha un poc de tot. Sovint hem acabat parlant més de la nostra experiència com a individus que de problemes generals com el medi ambient o la llengua, com feien els grups de l'escena musical que ens havia precedit. Vull dir, en aquest sentit, no hem estat un grup instructor per la nostra generació així com els grups anteriors ho havien estat per nosaltres. O sigui, crec que a través de les lletres tampoc s'acaba de fer com un mapa molt extens de les grans lluites o eixos dels moviments socials perquè, d'altra banda, el mapa ja estava fet i no calia tornar-lo a fer.

P: I quan notau que us comencen a cridar? O sigui, quan surt el grup del local d'assaig i passa a un altre escenari?

F. A.: Paradoxalment, això va passar molt al principi; quan n'Àlex i jo vam entrar al grup el 2011 vam començar a assajar molt; assajàvem cada setmana, fèiem molta feina, i els fruits van arribar relativament aviat. A partir del 2012 van començar a tocar molt i vam fer algunes actuacions que recordam especialment, com ara un concert per una campanya de Maulets, a la Factoria de so el maig del 2012, el concert jove de l'Acampallengua de Manacor... i a partir d'aquí va començar com un període de molta activitat i vam crear un format en acústic que ens permetia tocar a qualsevol lloc independentment de les condicions tècniques de l'espai, i per tant vam tocar a molts bars i llocs petits. Entre el 2012 i el 2013 que hi va haver molts mesos que fèiem concerts cada setmana, i realment va ser un moment de molta intensitat. També, paral·lelament, era un moment de molta agitació social a Mallorca, i es programaven moltíssimes accions, moltíssims actes on tenia sentit que anàssim a tocar. Vam començar a ser un poc més selectes quan vam voler millorar les condicions per tocar pel que fa a escenari, equipament de so, etc. Això va fer que tinguéssim menys concerts, però tocàvem en espais cada vegada més grans, com el festival Telecogresca, a Barcelona. Des del 2016 fins ara l'activitat del grup ha estat baixa, però hem tengut l'oportunitat de tocar a escenaris com el del Treu la Llengua III o el Mobofest, demà.

À. O.: Jo ara feia recompte i, de concerts a llocs desconeguts per a nosaltres en vam fer quatre o cinc... tots estàvem implicats al SEPC, Maulets, Arran... i, si s'havia de fer un concert, les organitzacions comptaven amb nosaltres. Hi havia molta efervescència social, i tot plegat va culminar amb la vaga indefinida.

P: I on diríeu que és el lloc on us ha fet més il·lusió tocar? O amb quins artistes que vosaltres considerau referents heu compartit cartell?

À. O.: A veure si coincidim...

F. A.: Parlam del principi del grup, però hi ha un concert paradigmàtic: Obrint Pas al Gremi en la seva gira de comiat el 2013. Per coses de la vida vam acabar fent de teloners en aquell concert i, encara que han passat més de deu anys, és una de les fites del grup més destacables.

À. O.: Sí, jo diria que aquest concert és el que tots tenim dins el cap. Era també la primera vegada que tocàvem al Gremi, que quan teníem disset anys era una bogeria; i, a més, quan vam pujar a l'escenari la sala ja era plena, tocava Obrint Pas, referents absoluts. També va estar molt bé la Telecogresca del 2016.

F. A.: Sí, record que vam tenir alguns problemes tècnics. L'accés al recinte es va endarrerir i tenc la imatge de ser a l'escenari i veure amics i seguidors del grup que s'acostaven corrents per no perdre's el concert. A més, justament era el darrer concert de La Gossa Sorda a Catalunya.

À. O.: També vam tocar a Sant Celoni arrel d'un concurs que organitzava Arran; va ser la primera vegada que vam sortir de Mallorca tot el grup, en vaixell.

F. A.: Pareixem uns vells contant batalletes... (riu).

À. O.: És el que som, tio.

F. A.: No ho sé, Àlex, jo crec que el segon millor concert, al meu rànquing, serà el de demà, tenc moltíssimes expectatives.

P: I després, quan estaveu en un bon moment pel que fa a treure música nova, etcètera, va arribar la pandèmia. Com va afectar això al grup?

À. O.: Doncs mira, havíem de tocar a l'Acampada Jove i al final no vam poder fer-ho. D'altra banda, personalment, jo com a músic sempre he estat un zero a l'esquerra (riu), al principi només feia lletres i mirava de compondre melodies; però durant la pandèmia vaig començar a tocar la guitarra.

F.A.: Va ser determinant, va acabar d'enfonsar el grup. 'La vida i el foc' havia estat un disc molt complicat de fer, i quan el vam publicar, encara que tots estàvem molt cansats, no vam voler aturar. En qualsevol cas, el fet de no poder tocar a l'Acampada Jove i de constatar, a l'any següent, que ja no els interessava apostar per nosaltres, va ser un cop bastant fort. No dic que les coses haguessin anat d'una manera molt diferent, però després de la feina que havíem fet allò va fer que es començàs a entreveure el final del grup, tot i que encara han calgut quatre anys més per acabar d'enterrar-lo.

À. O.: Home, és que és veritat, ja estàvem cansats i cremats, i clar, és que estem xerrant que just després de treure el disc, abans del confinament, havíem fet uns deu concerts bastant potents (que no són molts), i després de la pandèmia n'hem passat a fer un cada any. La pandèmia, diríem, no ens va matar, però sí que ens va donar una estocada final.

P: I per què heu decidit penjar els guants ara?

À. O.: Aquest tema es va posar sobre la taula per primera vegada fa quatre anys, però després vam treure 'Arribada' i 'Pedregades'. Fa dos anys, en Miquel Bennàsser va decidir que deixava el grup i que els dos concerts que teníem previstos aleshores havien de ser el comiat... i tenia raó, s'havia d'acabar. Finalment, vam veure que una retirada a temps era necessària, i vam decidir fer dos concerts de comiat, un a Barcelona i un a Mallorca, encara que hi ha hagut un any de diferència.

P: I us plantejau tornar en un futur, o és un adeu definitiu?

F. A.: És un adeu molt seriós, no és cap estratègia (riu). Jo, com a Francesc, encara que les coses poden canviar, tenc ganes del concert de demà i de poder xerrar de Xarxa en passat. Tot i això, som un grup d'amics; fa anys que la gent que conforma Xarxa ha transcendit el grup; han aparegut aventures noves tant a escala personal com a nivell musical, i amb alguns d'ells. Qui no vengui demà que no faci comptes veure'ns en cap altra ocasió!

À. O.: Potser d'aquí a molts anys ens fa ganes fer un o dos concerts, però el final de Xarxa s'ha allargat quan, en realitat, el grup ja estava acabat, encara que ens sàpiga greu després de catorze anys. Individualment, ho necessitam.

P: Una pregunta més indiscreta. Quina és la cançó que us fa més ganes tocar demà?

À. O./F. A.: (riuen) No es pot dir! Qui vengui demà... s'endurà les mans al cap.

F. A.: Quan soni la cançó se'ns notarà a la cara que és la que ens fa més ganes tocar, però no es pot dir perquè perdria tota la màgia.

À. O.: Podem dir la segona, però.

F. A.: Sí; jo segurament diria 'Cant', que és la primera cançó que vàrem fer.

À. O.: Anava a dir la mateixa! És una cançó que és que no necessitam assajar, és a dir, la tocam i sona. Quan tocam 'Cant' ve com una energia del passat que ens travessa...

F. A.: És una cançó que ens ha demostrat a nosaltres mateixos, amb els anys, que al principi, sense pensar-hi gaire, teníem una fórmula i una energia pròpia. Ens connecta molt amb tota la història del grup, amb els inicis, amb l'energia de quan teníem quinze anys.

À. O.: És fort que la resposta sigui una cançó que no podem dir i una cançó del 2011.

F. A.: Sí, jo crec que això xerra molt de per què s'acaba el grup i de per què fa anys que hi ha aquest ambient de «mort anunciada».

À. O.: A mi també em fa moltes ganes tocar les de 'Lluny d'aquesta riba' i les més ska.

P: I ara com a veterans, diguem, de la música reivindicativa i combativa de Mallorca, com veis el panorama de la música combativa? No voldria generalitzar, però sembla que ara està més de moda fer lletres més light o menys explícites. Per ventura és una qüestió generacional: els grups més punkis, com vosaltres, se separen, i no hi ha una generació que agafi el relleu en aquest sentit.

F. A.: El temps és implacable en aquest sentit. És evident que ara mateix hi ha menys música combativa o amb missatges menys explícits, però jo no pens que se'n pugui culpar als músics. Nosaltres vàrem tenir un context molt favorable per fer això, vull dir, al nostre entorn hi havia una efervescència social que ens va facilitar després poder anar per aquest camí. Això no està passant de la mateixa manera, però això no vol dir que no hi hagi un jovent implicat; de fet, la sensació que tenc des de Barcelona és que ara mateix hi ha una altra vegada una efervescència social i cultural important; associacions amb un discurs. Crec que manifestacions com la d'aquest passat diumenge ho demostren. Els ecos de tot això a la cultura i a la música són diferents, però no m'atreviria a dir si estam en un moment millor o pitjor per a la música. Però el missatge hi està arribant, hi ha una transversalitat. El darrer disc de na Maria Jaume, per exemple, parla molt dels efectes del turisme, i això és perquè aquests discursos han arrelat al públic general. L'anàlisi que ella en fa no és molt materialista; no és una gran tesi sobre els efectes del turisme; però al final aquestes qüestions no deixen de ser-hi com a teló de fons, i que se'n parli és important. Pens que el focus ha canviat, però no hem de menystenir l'entrada d'aquests temes al pop, encara que sigui per la porta de darrere. Hi ha una escena underground i punk, amb Coça o altres grups, que ja veurem com evoluciona. Hem vist O-Erra treure una bandera de SOS Residents als concerts, o a na Maria Hein fer promoció de la manifestació contra la massificació turística. Són grups que aspiren a ser mainstream, però no es desentenen d'aquest tema.

P: Na Maria Jaume no ha fet una tesi, però tu... Ets un bon entrevistat perquè no importa fer grans preguntes, jo trec un tema i tu vas fent.

F. A.: Ah! Espera, he de colar aquest nom a qualque banda: Ànimos Parrec. És un nou referent de com es vehicularà aquest discurs conscienciat des de la música, encara que sigui d'una manera menys explícita o pamfletària. Au, ja he acabat.

À. O.: Convidam a tothom a venir a la Mobo... però és que no puc explicar com serà perquè no es pot expressar amb paraules. Serà apoteòsic, terrible, brutal, tot a la vegada. La gent es pot esperar el millor i el pitjor; els travessarà com un llamp.