'Temps habitat' és la darrera novel·la de Maite Salord, una obra pou -tal com a ella li agrada dir- perquè es submergeix ben de ple dins la psicologia d’Àngela, la protagonista. Mentre camina per les estances de la casa que està a punt de vendre, va recordant les converses dels que la varen habitar: els seus pares, els seus germans, el seu marit.. El dia anterior a la compravenda la casa és un espai buit però ple de gent que discuteix, es confessa, conversa, riu i plora.

Dia 16 de desembre els usuaris del club de lectura de l’Ara Balears vàrem tenir el privilegi de comptar amb la presència de l’autora a la llibreria Abacus de Palma. I tal com passa amb els personatges de ficció que un dia ella va imaginar, els usuaris també vàrem tenir l’oportunitat de comentar, confessar-nos, reflexionar i riure amb els seus comentaris i aclariments .

Tothom va estar d’acord que amb aquesta novel·la na Maite ha tocat el moll de l’os d’un dels problemes de més actualitat de les illes: el tema de l’habitatge. Durant la conversa parlàrem de les dificultats dels joves per accedir a un habitatge digne però també de la necessitat d’haver de vendre una propietat per la impossibilitat de mantenir-la amb totes les conseqüències que això comporta: malestar emocional, traspàs a mans estrangeres, la pèrdua d’identitat...

- La portada del llibre remet a una imatge que apareix al llarg del relat: un safareig amb uns peixos ataronjats. Què volies transmetre amb aquest símbol?

- És una coberta que m’agrada molt perquè aquests peixos vermells recorden a la protagonista del relat, els que hi havia al safareig de la casa on passava els estius. Al mateix temps la transporten al record dels bons i mals moments de la seva vida. És una imatge que transmet força, té colors vius, moviment i connecta amb el missatge final que volia transmetre. Quan a les darreres pàgines Àngela es pinta els morros de color vermell ho fa amb la voluntat d’armar-se de valor i agafar la vida de bracet. La imatge és del pintor francès Jean Hippolyte Marchand, relacionat amb figures del grup de Bloomsbury i és un fragment del seu quadre Goldfish.

- El relat és el resultat d’un balanç vital, el d’Àngela, la protagonista. «Els anys -diu - fan que els records s’assemblin massa a les pèrdues». Enfocar la vida com una pèrdua d’allò que hem anat gaudint, no és excessivament dur o injust?

- Jo crec que aquesta afirmació és vàlida només al començament del llibre. Ella sap que ha pres decisions encertades i d’altres equivocades però al final es reconcilia amb ella mateixa. Sap que el passat no es pot canviar però al final, gràcies a l’experiència acumulada pot decidir el seu futur, o com a mínim, el que no vol. Àngela s’enfronta a ella mateixa el dia abans de la compravenda de la casa de camp familiar. Mentre recorre els espais fa un recorregut pel que ha estat la seva vida, a través del record de les imatges i de les converses familiars. Revisa el seu paper de filla, de mare, d’empresària, de dona i de germana.

- Un dels reptes més difícils d’un escriptor és aconseguir captar l’essència dels personatges. Com ho has fet per endinsar-te en l’ànima d’Àngela?

- Normalment em document molt sobre els llibres que escric, però en aquesta ocasió no ho vaig fer entre altres motius perquè la protagonista ha viscut unes circumstàncies que per edat són també les meves. Per exemple, jo he estat malalta i he patit la malaltia de persones estimades. Escriure la pàgina en què la mare troba el fill mort va ser molt dur perquè va coincidir amb la malaltia d’una de les meves filles. Per altra banda, l’addicció a l’heroïna, va marcar tota una generació de joves nascuts els anys cinquanta i seixanta. Aquells anys vam haver de conviure amb aquesta situació i sobretot el principi va ser molt dur perquè teníem un absolut desconeixement de tot. Açò és el que he volgut reflectir a la novel·la.

- L’acció s’emmarca en esdeveniments que han sacsejat la història del món actual: la pandèmia, l’addicció a les drogues; i també, la de Menorca: la pèrdua de teixit industrial en el sector de la sabata, la venda de propietats a mans estrangeres. Eren temes dels que volies parlar o t’han sobrevingut a mesura que has anat escrivint?

- Són temes que ja tenia decidits d’entrada perquè vaig trobar que eren circumstàncies de context que donen versemblança al personatge, són determinants en la seva vida i alhora interpel·len el lector. Ara bé, només són un teló de fons. En cap cas he volgut explicar de manera exhaustiva aquests esdeveniments ni jutjar personatges. Crec que la gent és molt falaguera a l’hora d’opinar sobre determinats fets com és la venda d’una casa perquè sovint hi ha factors emotius i personals que entren en joc i que els altres desconeixen. Tothom es fixa en els beneficis econòmics que genera una venda però ningú té en compte l’impacte emocional que comporta en els venedors o desconeix els vertaders motius que han mogut els propietaris a desprendre-se’n: herències que s’han de repartir de manera equitativa, impossibilitat de mantenir el patrimoni...

- A primera vista sembla que la història tal com la planteges, hauria de ser contada en primera persona com si fos un monòleg. Què és el que et va fer pensar que era millor un narrador en segona persona?

- La novel·la està narrada en primera i segona persona, en realitat és un joc entre la consciència i l’ inconscient de la protagonista. De fet el que volia era reproduir la conversa que solem mantenir amb nosaltres mateixos entre la nostra part conscient i la inconscient. En la novel·la la part inconscient és la que està escrita en segona persona i és la que renya i alliçona la part conscient. A poc a poc però va desapareixent perquè al final la protagonista va assumint i acceptant els seus errors i encerts personals. El fet de combinar les dues veus narratives pens que ajuda a entendre millor el personatge.

- Una de les característiques d’estil més significativa i que distingeix aquesta novel·la de les altres és l’anàlisi dels estats d’ànim lligats a la naturalesa : «La buguenvíl·lia fúcsia havia florit, semblava ser l’única que s’alegràs del meu retorn» . Anuncia un canvi d’estil en la teva trajectòria

- Més que canvi diria que hi ha una evolució. És veritat que la naturalesa hi juga un paper important perquè al cap a la fi el llibre és una reflexió sobre arrelament, amor a la terra i la identitat. Segurament un cop finalitzada la compravenda als estrangers, a la casa hi continuarà havent activitat agrícola però no serà com la que els menorquins estaven acostumats a veure. Els camps d’enclova, per exemple, tan típics del camp menorquí seran substituïts per camps d’oliveres o vinyes. En passar a mans alienes, hi ha una transformació del paisatge que és evident i que abans no passava perquè els compradors eren menorquins. Ara hi ha més risc.

- En l’anàlisi de la dinàmica de les relacions familiars, et detens especialment en la del vincle que uneix mare i filla. Entre elles hi ha punts de trobada, però també desavinences. Creus que aquestes desavinences s’expliquen pel context?

- La relació mare i filla és complicada durant l’adolescència i la joventut d’Àngela. No hi ha comunicació entre elles i cadascuna es tanca dins el seu dolor. A partir de la maternitat de la protagonista, la relació canvia. Troba una mare més propera i comprensiva. Al final de la seva vida, amb una Pilar ja a punt de morir, es produeix una mena de reconciliació entre les dues, de comprensió per part de la filla. Hi ha un moment en què Àngela diu que cadascú plora els seus morts com pot, una forma de reconèixer que, en jutjar la seva mare, després de la mort del germà, va ser injusta amb ella.

- La venda d’una casa és el tema central però també se’n plantegen d’altres com per exemple l’impacte que té en una família, una mort tràgica. De quina manera condiciona aquest fet la protagonista?

- La mort del germà capgira la vida de la protagonista, des del punt de vista intern, d’emocions i sentiments, però també en un sentit més pràctic perquè haurà d’implicar-se en el negoci familiar. Per açò al final Àngela es demana si no ha viscut la vida del seu germà. D’aquí que el dolor per la pèrdua es barregi constantment amb un sentiment de ràbia i d’incomprensió cap a ell.

- Com a dona política que has estat, creus que des d’un punt de vista social la venda de cases a mans estrangeres és un problema? Per què? Creus que des del govern es pot contribuir a prendre mesures per evitar-ne la venda?

- El boom de la venda de finques rústiques a Menorca va ser el 2022 quan els inversors francesos van començar a comprar. Quan jo vaig començar a escriure la novel·la, el 2021, el moviment ja havia començat però a un ritme més lent. Al principi, els llocs eren dels nobles i dels grans burgesos. Després, dins el segle XX, alguns van passar a mans d’empresaris i constructors de l’illa. Tots ells compartien que la terra era un signe de prestigi social i de riquesa, i el seu objectiu era mantenir-lo tal com eren. Actualment, molts dels compradors són grans inversors de fora que segurament no valoren les tradicions, desconeixen l’arquitectura pròpia dels llocs, i també la llengua que dona nom a les tanques... Fa por veure que les mans que han adquirit aquestes cases no tenen cap connexió amb les tradicions de l’illa. I aquí és on han d’entrar les administracions, que han de posar límits i, sobretot, fer-los complir. Si s’han fet barbaritats és perquè l’administració ha mirat cap a una altra banda. La nostra por és que s’acabi desdibuixant la fesomia del camp de Menorca.

- Quin missatge és el que volies transmetre?

- La novel·la comença a partir d’un fet anecdòtic. Un dia, una jove em va parlar amb recança del lloc dels avis que feia uns anys que havien venut a uns estrangers, abans del boom actual. Les seves paraules em van impactar i em van fer pensar en tot allò que estam convençuts que guarden els espais que hem habitat, d’una banda; i, de l’altra, em va fer pensar en els records que relacionam amb les parts diferents d’una casa. I em vaig posar a escriure, que és una forma d’intentar entendre la realitat, de posar ordre a tots aquests pensaments.

He de confessar que quan vaig començar a escriure no tenia una idea clara del que volia dir. Però escriure és reflexionar i a mesura que anava madurant el relat vaig acabar d’entendre els motius d’aquella jove. Vaig comprendre que ens aferram moltes vegades a béns materials per aferrar-nos al temps que vàrem viure associat a ells. Quan dic que m’agradaria recuperar la casa de la meva padrina, en realitat estic dient que m’agradaria tornar a la meva infantesa. Però l’única certesa és que el temps passa i ja no el podem recuperar. Intentar recuperar aquests bens moltes vegades es converteix en un esforç inútil perquè ja res correspon al record del que era abans. Els records, en canvi els dus dins tu i són teus. Ja ho deia Llorenç Villalonga «No hi ha més paradisos que els perduts» i jo pens que si hem tengut la sort de tenir una infantesa feliç, aquesta és el primer paradís que perdem.