Setmanari d'informació local - 139 anys

Aqua bar

Fa just vint anys a finals de gener, dos amics de Nova York en Richard i en Lee obrien un nou bar musical on poder organitzar jam sessions. La barra reposava sobre la meitat del fustam de bavor d’una barca marinera i una enorme peixera es podia veure des del carrer Jaume Ferrer, el gran navegant, i des de l’interior del bar. A ambdós els agradava el rock i decoraren les parets amb cartells originals d’actuacions de The Who, Bruce Springteen, Bob Dylan i altres artistes que encara pengen de les parets. Curiosament, aquest espai mariner conviu amb el record històric de sa Drassana convocant música, un dia de les dones, poesia i activitats de suport a entitats sense profit en ajuda dels ciutadans.

Ara vint anys després, s’ha omplert de coques i ensaïmades del flairós Forn de la Glòria, el més antic de tot el veïnat. El públic és molt divers, hi compareixen gent de parla anglesa que treballa amb els vaixells dels clubs marítims de Palma, però també joves i no tan joves de la nostra ciutat.

Aquest espai de sa Drassana em convoca també records de ma jovenesa. Just a la porta devora l’Agua Bar, com realment es diu, hi havia el Black Sheep muntat per un esperitat anglès on ens arraulíem la caterva de pintors, escultors, ceramistes, aspirants a poetes, actors dels meus vint anys a finals dels setanta. El local era baix, petit, negre i fosc (vull dir més fosc que el negre si això és possible), però allà ens trobaven bé. Un cop va comparèixer, sense saber-ne com, un jove militar argentí de l’època del general Videla i la va dir al seu amic exiliat de Bons Aires que va trobar al bar Bosch per atzar que allà la policia, o qui fos, ho faria net eliminant aquells personatges tan atrabiliaris. La humanitat hauria perdut un gran pintor i vosaltres estimats lectors no podríeu llegir aquest article. Aquest lloc el va reobrir durant uns pocs anys el fill de la crítica d’art Maria J. Coromines, i per a mi era com portar un ciri a un sant estimat.

La zona ara és totalment turística, sempre ho ha estat un poc des dels anys seixanta, hi viuen pocs veïnats reals. Els negocis van obrint i tancant. Sa Drassana ha tingut com a mínim dues èpoques, la meva i una més recent amb el modist Miquel Adrover i en Barceló i l’august Marc rere el tasser; el bar Mediterrani fa temps que va desaparèixer; els variats de Jugama, que eren bons i barats, que menjàvem quan érem universitaris pobres han donat lloc a la vulgar pizza just davant l’esglèsia de Sant Joan de Malta. A la plaça anant camí cap amunt hi ha el record del mític es Gallet de Climent Picornell i a un racó el primer Hard Rock que continua obert sota un altre nom; allà hi vaig anar un cop amb el director de teatre Daniel Villareal per trobar-nos amb altres amics argentins amb el gran actor Norman Brisky: lamentaven preocupats el segrest d’una jove amiga a l’època de la dictadura militar del país austral. Però el lloc per excel·lència era el bar L’Estudi, ara un garatge als baixos de cas Capità Flexas al carrer Apuntadors. Allà vaig conèixer el pintor Horacio Sapere que dibuixava una mena d’indis precolombins meravellosos just arribat de la Mar del Plata de l’hemisferi sud: ara és un mallorquí més que continua amb els seus projectes d’art visual i per correu a més de la gran pintura. Allà podia parlar amb na Margalida Escales que somiava ser ceramista, i ara a les escales de ca nostra en tenim una prova de la bellesa del conhort que la inspirava. Allà en Gabi i l’enyorat Toni dirigien dins un imprecís espai les ones i contra-ones d’humanitat que ens feien feliços. Les parets plenes de dibuixos d’artistes que han anat agafant el seu nom. Ja no hi són en Pinxo Caldentey i el seu germà Guillem, però a voltes sí que veig per ciutat en Joan Manresa. Han passat els anys i la majoria d’aquells al·lots de vint anys ara som setantins i cercam activitats més higièniques o tranquil·les. Però no us enganyeu, la pulsió de fons no ha canviat gens: el món contra el qual lluitaven es torna a aixecar com un Colós quasi imbatible, com a l’obra que sembla falsament atribuïda a Goya del museu de El Prado.

Per això cal ara celebrar, no les recances evanescents, sinó l’alegria de viure que ens permet recitar poemes o escoltar música a aquest bell indret que és l’Agua Bar. En Richard, des de dalt, ens mira content sabent que la poesia i la vida tenen sentit.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.