"Dins un plec profund de la vessant del Puig Major, envoltat d’oliveres mil·lenàries, per damunt de nombrosos marges, enmig d’ hortes i tarongers, coronat de garrovers gegants, Fornalutx és niu d’homes, limitat, estret per imponents muntanyes. Visitar Fornalutx és sempre agradable, atraient; un s’hi pot sentir com transporta a temps llunyans, a edats medievals, a temps de joves, quan les hores es fan llargues, inacabables. Per al fi sensible esperit tot el que en aquell lloc es mostra de novetat, resulta sobreri no hi diu. Sobra l’encimentat d’algunes façanes de les cases; sobra l’enllumenat elèctric; sobra l’eixamplat recent d’alguns dels seus carrers, sobren les darreres obres de donar més amplada a la carretera... Amb tot això, Fornalutx, conserva encara bona part del seu caràcter perquè des d’un començament hem apuntat. Conserva molts carrers primitius, estrets, tortuosos i empedregats, costa amunt en un esforç per escalar les muntanyes. Té l’església situada en lloc predominant, com els castells feudals, simple i austera. Torres de defensa en les seves cases principals; velles entrades dels habitatges que són una meravella per la seva neteja, austeritat i bon gust... Situat a la falda del Puig major apareix mig amagat i temorenc. Li és feixuga la mola ingent i el fan estremir els barrancs..."

Així descriu aquella vila muntanyenca Miquel M. Serra Pastor a una monografia sobre el terme fornalutxer. Literatura rica en detalls que ens recorda la que sortí de l’esplet de caminades que en el seu dia feren per la Península Azorín, Miguel de Unamuno, Gabriel Miró... La visió de Serra data del 1972 i no és més entusiasta que la d’aquell altre escriptor, Federico Díaz Falcón, que el 1967 publicava Sóller, ciudad ideal i dedicava un capítol a Fornalutx.

- I com eren aquestes descripcions?

- Deia: "Podem sense dubte afiramr que Fonralutx és un poble únic. Es troba a tres quilòmetres al nord de Sóller, dins una vall de tarongers on canten les aus canores i remorgen els torrentons; es troba protegit dels vents i de tot allò que pugui desagradar al viatger, per lates muntanyes vsetides amb l’arbram més pontoresc i amb aquestes pedres precioses qeusón les roques de les cresteries. I és que Fornalutx en conquista des del primer instant. Aquí voldria jo viure i morir, diuen molts viatgers. I que té Fornalutx per haver-nos pegat aquest "Copu de foudre"? Doncs bé, té ni més ni menys això: pau, bellesa, vida senzilla, ingenuïtat, silenci, calma... Amb una paraula: tots els ingredients que necessita la vida per esser perfecta".

- Interessant visió. Potser massa idealitzada.

- Ja hem parlat abans d’ànimes sensibles.

- Toquem fons i heus aquí que hi trobam un poeta del ‘indret, relativament jove, amb una producció poètica intensa. Nom Pere Colom i va néixer a Fornalutx el 1966:

"Muntanya, dolça muntanya de l’esperança,/ càrritx i albons, tiranys on jugeun les cames"/ Camina de generacions i ànimes/ escampades pel temps i l’espai/ com si fossin llavors de card."

"Ressò d’un món vertader,/ sota l’ahir i tot el verd i blau/ quasi trnasparent del demà."

"Parets i penyals, bosci garriga al front./ I alens, camí viu, més que sa,/ omplen passa a passa, bot a bot,/ l’esperit d’un silenci que parla."

- Valgui aquest poema com a mostra.

- Això mateix. I hem d’afegir que Fornalutx ha tengut la seva revista cultural capaç d’aglutinar entorn el seu equip de redactors, "Furn-al-lugg" (Pep Barceló, J.M. Junoy, Nofre Bisbal, Miquel Gual, Edmund Hodges, etc.)i de a que fou cofundador i director, treballant-hi de valetn, Miquel Àngel Adrover Sastre.

No oblidem, però Elena Davis, nordamericana, fornalutxenca d’adopció i que amb quasi un centenari sobre les seves espatlles, publicava el 2007 el seu primer llibre, Witches, oranges and slingers. Llibre document i anecdòtic de mig segle de vida a Mallorca.

- Curiós...