Sembla una ironia el nom de la festa d'avui. Exaltació de la Santa Creu, quan el món -nosaltres mateixos- exaltam, valoram i ambicionam el goig, el plaer, la felicitat, o si més no tot el que no comporta creu ni sofriment. A posta, l'expressió "societat del benestar" vessa en boca dels polítics com objectiu dels seus programes electorals: "A pesar de la crisi i dels retalls en els pressuposts, no renunciam a la societat del benestar", diuen.
Si sil·labejam pausadament aquesta frase "so-ci-e-tat-del-ben-es-tar", ens adonam també que és una pura ironia. "Benestant"; Qui és? I sobre tot, com ho és? Perquè, primerament si no es crea la "societat de la veritat" i la "societat de la justícia", difícilment en sortirà la "societat del benestar".
Benestar a qualsevol preu i amb qualsevol idolatria és un malestar general. Uns per por de perdre el benestar, altres, per a aconseguir-lo. És fer el joc a Satanàs voler muntar una societat feliç dins les coordenades de l'hedonisme, com Pere ho pretengué a l'intentar borrar de l'horitzó de Jesús l'espectre de la creu. Fuig d'aquí, Satanàs! -li contesta Jesús- No penses com Déu, sinó com els homes (Mc 8, 33). I aquest pensar com els homes és degut a que intuïm el benestar com el triomf sobre el dolor, el mal, el sofriment, la mort. I és així. Amb el que ens equivocam sovint no és en l'aspiració, sinó en els mitjans d'aconseguir aquesta felicitat.
Ser feliç a costa dels altres és una escalada d'infelicitat: Qui vulgui salvar la seva vida (felicitat), la perdrà; però el qui la perdi per mi i per l'evangeli, la salvarà (Mc 8, 35). Hi ha experiències d'aquesta felicitat. Unes, conegudes, i altres que romanen en l'anonimat. Santa Teresa de l'Infant Jesús, la nit de Nadal de 1886 (aleshores tenia 10 anys) va sentir com "la caritat entrava dins el meu cor; la necessitat d'oblidar-me per a complaure els altres, i d'ençà de llavors vaig ser feliç!…" (Q. A.). Una felicitat real, no platònica ni evasiva, en la que hi jugava un paper molt important la creu, però una creu d'amor. I tan pesada, que en ella hi morí als 24 anys (1897).
I Déu segueix estimant el món, tant, que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell… Déu envia el seu fill al món no per a condemnar-lo sinó per salvar el món gràcies a ell. Personalitzar aquestes paraules de l'evangeli és identificar-nos amb el Fill de Déu. Jo, cada un de nosaltres, som aquest Fill de Déu que, cada dia i a cada moment Déu ens envia al món no per condemnar-lo sinó per salvar-lo.
Més que parlar del triomf de la creu -instrument de suplici- cal parlar del triomf de l'amor. L'amor comportarà sempre un itinerari d'espines, i no pròpiament d'incomprensió, sinó d'uns valors que a tots ens venen costa amunt, com és la fidelitat, el compromís estable, l'entrega, la constància, la donació…, en una paraula, sortir d'un mateix per fer feliç l'altre.
Una actitud de vida així, sols és possible acompanyant Jesús pel camí de l'amor, que és deixar-se acompanyar per ell; no sols en el glop amarg de la creu, sinó sobre tot en la vida que sorgeix de la resurrecció. Sols en Jesús i des de Jesús es pot construir la societat del benestar.
