A vegades el que pot semblar un comentari casual i intranscendent es pot convertir en una troballa definitiva que canvia l’itinerari d’una persona.
L’escena de l’evangeli d’avui humanament es pot considerar de lo més normal i corrent. Joan Baptista està amb dos dels seus deixebles. Jesús passa pel carrer com un vianant més. Joan comenta que el qui passa és l’anyell de Déu, i amb aquesta expressió dóna a significar que entre els mil·lenars de víctimes i ofrenes sacrificades en honor de Déu i en expiació dels pecats, el qui està passant, és l’única víctima de Déu; el qui realment és agradable a Déu, el qui és l’ofrena veritable que expia i lleva el pecat del món.
Aquest breu comentari de Joan suscita la curiositat i l’interès dels dos deixebles, i sense saber res més de Jesús –i segurament el que acabaven de saber no ho degueren entendre– es disposen a seguir-lo. És la persona, i no el personatge, el que els ha encisat. De Jesús no en saben res més. No han sentit mai la seva paraula ni presenciat cap miracle, car no ha començat encara el seu ministeri. Joan encara no ha estat detingut ni empresonat i camina amb llibertat de moviments. Els dos deixebles, amb un gran "atreviment" abandonen el mestre Joan i s’apunten al mestre Jesús. El diàleg és molt breu: –¿Què voleu?. –Mestre, ¿on vos allotjau? –Veniu i ho veureu.
De la conversa que mantingueren aquell dia, no se’n sap res. El cert és que més que instruir la seva intel·ligència, el que passà és que el seu cor s’omplí d’experiència de Jesús. Una experiència que es convertí en una amistat total i per a sempre. Quan cercam Jesús, ¿realment el cercam per a una amistat o per a una curiositat de saber més coses d’ell, per veure quina em pot caure millor? Així, no és estrany que passi temps i més temps sense trobar-lo a nivell de cor. Sembla que jugam a "conillons d’amagat" cercant-nos mútuament sense deixar-nos trobar mai per ell. Sempre "guanyam!"
–Què cerques?, ens diu Jesús. –Mestre, ¿on és la felicitat? –Veniu i ho veureu. I ell, el Mestre, ens ensenya a passar del personatge (savi, intel·ligent, carismàtic, miraculós, Fill de Déu, tendre, compassiu…) al Jesús persona, sense qualificatius, perquè l’amistat sigui perfecta, de persona a persona, sense interessos creats, que es repengen sempre sobre els qualificatius. I el Jesús autèntic és el Jesús nu, desposseït. Aquell que menys ens pot donar. No té ni una pedra on reclinar el cap. L’únic que ens dóna és l’ocasió de que traguem de dins nostre tot el bo i millor que tenim: l’amor, la fidelitat, el compromís, la tendresa, la compassió, el perdó. En definitiva, dons del Pare, que tantes vegades resten amagats.
Els deixebles, abans de rebre res de Jesús, li donaren el seu amor fet fidelitat. Més endavant descobriren el secret de la seva entrega quan sentiren de Jesús aquella expressió: ningú pot venir a mi si el Pare que m’ha enviat no l’atreu (Jn 6, 44). Contemplar els homes que passen vora nostre, amb les seves realitats de "goigs i esperances, tristeses i angoixes", és la primera passa per deixar-nos trobar per Jesús.
