En aquest diumenge del Ram es proclamen dos texts evangèlics aparentment contradictoris, que si hom els pensa seriosament no pot menys de sorprendre’s i exclamar: “Què passa aquí?”. A l’evangeli de la benedicció de rams Jesús és proclamat rei, i com a tal fa l’entrada triomfal a Jerusalem amb una acompanyada entusiasta que crida i canta salms –lloances– : Beneït el qui ve en nom del Senyor. Hosanna a dalt del cel, mentre s’obri pas enmig d’una mar de branques d’olivera bellugant-se amb ritme festiu. Si Jesús en altres ocasions, com després de la multiplicació dels pans i dels peixos, havia rebutjat tota al·lusió pública al seu messianisme i s’havia oposat a tota proclamació de reialesa, avui hi consent des del silenci majestuós, conscient que és el realitzador de les promeses: No tenguis por, ciutat de Sió: mira, el teu rei fa l’entrada muntat en un pollí. Un silenci que sols és trencat quan la gelosia dels fariseus l’increpa perquè faci callar aquells crits de festa. Vos assegur –els contesta Jesús– que si aquests callaven, cridarien les pedres.

A l’evangeli de l’eucaristia es trastoquen els papers. I els protagonistes són els mateixos: Jesús, tot i certificant davant el governador Pilat la seva reialesa: Som Rei, és acusat d’agitador perillós per la massa social manipulable; el poble canvia els crits de festa amb crits d’odi i de mort: Crucificau-lo!, crucificau-lo! Com és possible aquesta vel·leïtat humana? Els llavis que maleeixen, no són els mateixos que abans beneïen? Ho podem entendre molt bé si en nosaltres som capaços de descobrir la dissociació entre celebració de la fe i vivència de la fe. Si en la celebració deim Glòria a Déu a dalt del cel, i en la vida maleïm el proïsme; si ens apressam a adornar la litúrgia i vestir amb mantells sumptuosos els “Crists” i “Marededéus” dels passos de les processons, i després no vestim el que va nu; si sobre l’altar de l’eucaristia no hi falta res, i a la taula del pobre no hi ha pa; si amb les mans esteses beneïm Déu, i amb els punys estrets amenaçam el germà; si de paraula proclamam la nostra condició de cristians, seguidors del Déu de la vida, i al mateix temps som col·laboradors de la “incultura de la mort”; si demagògicament encalenteixen les orelles de les masses augurant justícia social els mateixos que amb els seus sous astronòmics són els primers fomentadors de injustícia social... No creis que reproduïm aquelles actituds dels jueus que tant ens desconcerten?

Sant Jaume ens recorda en la seva segona carta: Amb la llengua beneïm el Senyor i Pare, i amb ella maleïm els homes fets a la imatge de Déu. D’una mateixa boca surten benedicció i maledicció. No convé, germans meus, que això sigui així (2 Jm3, 9-10).

En el “Gran Teatre del Món” no hi podem representar dos papers; seria fer el joc als fariseus, ensems que continuar la seva nissaga. La vida –l’única vida– és molt més seriosa i cal prendre partit. Jesús ens diu: Qui no està amb mi, està contra mi. Qui amb mi no recull, escampa. (Mt 12, 30). I és precisament d’aquesta dualitat de vida que ens vol alliberar el Crist, a fi de que en una única abraçada des de la creu quedi reconciliat el cel i la terra; Déu i els homes. El mateix podem fer els homes en el temps i en la història, ja que en les nostres mans ha dipositat aquest poder reconciliador.