De bell nou ens trobam amb un llenguatge esfereïdor, de to apocalíptic. És tot un muntatge d'imatges, símbols i metàfores -amb mentalitat oriental- per a destacar un esdeveniment de transcendental importància, únic. La presència del "Fill de l'Home-Fill de Déu" (el núvol és imatge de la divinitat) i, lògicament és l'únic que es pot presentar al món -obra i possessió seva- amb gran poder i majestat. L'anunci de la presència del Fill de l'Home-Fill de Déu, amb el nom entranyable, Jesús, és motiu d'un gran goig i d'una gran esperança.
Però, qui pot estar-se amb el cap ben alt i amb el cor ple d'esperança? Precisament aquells que no hauran suplantat el "Fill de l'Home-Fill de Déu" pels ídols enlluernadors d'aquest món, l'or i la plata, figurats pel sol, la lluna i els estels. Tot l'or i la plata del món trontollarà amb la presència del Sol de Justícia, el Crist, el Senyor. Tot perdrà el valor absolut que li haurà donat l'home i passarà a un segon o darrer lloc, segons la tossudesa en que la obstinació de l'home s'haurà empenyat en conservar llur valor i dependència.
La por, és el sentiment natural de perdre les seguretats on hi reposa el cor. Seguretats fictícies perquè no donen la salvació completa i definitiva. La desgràcia és trobar-se nus, constatant la superficialitat i relativitat de tot allò que semblaven seguretats i felicitat. Talment Adam i Eva al Paradís, quan aquest deixà de ser-ho per convertir-se en Vall de llàgrimes, de dolor i de sofriment. Ser déus sense Déu, és trobar-se en la més gran i pitjor indigència. Aquell que no té por de perdre res, perquè no té res, és el que pot estar esperançat davant la riquesa que s'abocarà a mans plenes sobre els pobres de debò; els pobres en l'esperit. Els qui voluntàriament no hauran transformat en déus els ídols sords, muts i inconsistents d'aquest món: Omple de béns els pobres, i els rics se'n tornen sense res (Lc 1, 53).
Advent, temps d'espera reproduint aquestes actituds, és temps de preparació per a rebre els dons promesos. És una invitació a desprendre's del que esclavitza; una invitació a no ambicionar, deixant de banda els passos dels qui s'han fet desgraciats. El pas del Senyor en la vida de cadascú i en la història de la col·lectivitat, encara que sigui un fet real sempre i en tot moment, és imprevisible des de la lògica humana. Una lògica i uns criteris humans que necessiten de purificació. Un panxa-content, no notarà el pas del Senyor. Un cap ple de números, de sumes i multiplicacions, no donarà lloc a les matemàtiques del Senyor. Un cor afeixugat de tan sostenir projectes i negocis, no té un racó per a l'amor; no té un racó per al Senyor que és l'amor.
A posta, la instrucció de Jesús és clara i precisa: Estigueu atents sobre vosaltres: Que l'excés de menjar i beure o la preocupació dels negocis no afeixugués el vostre cor. Però l'home no pot ser feliç tot aconseguint el buit absolut. És una utopia i un engany poder dir: Som feliç perquè no tenc res. L'home sols pot ser feliç quan és ple del Senyor. La pregària ha de ser una constant en la vida del creient. Una pregària tan senzilla i tan densa com la dels primers cristians: Amén! Veniu, Senyor Jesús! (Ap 22, 20).
