La presència del “Déu-festa-amor” (Mt 25, 1-13)
Hi ha circumstàncies i esdeveniments en la vida que es viuen més intensament el temps que s'esperen més que quan es fan presents. Així, la il·lusió d'un infant esperant el regal de reis o un dia d'excursió; o els adults quan programen unes vacances, o en l'espera del primer fill o del primer nét. Això vol dir que hi ha una idea obsessiva que ronda la imaginació, fa sublimar l'objecte de l'espera i quan aquest arriba no ens troba desprevinguts. Jesús apel·la a aquesta il·lusió esperançada quan parla de l'actitud de vigilància per a adonar-nos del pas de Déu en la nostra vida, perquè pugui entrar a casa nostra i sopar amb ell i ell amb nosaltres (Ap 3, 20). La il·lusió, en aquest cas, no és pura fantasia humana sinó un do que en deim fe. La carta als hebreus ens diu que creure és posseir anticipadament allò que esperam, és conèixer realitats que no veiem (He 11, 1).
L’Evangeli és una aventura que sols és pels agosarats (Mt 25, 14-30)
Que Jesús fes negocis no consta en l'Evangeli, però, com a fill del fuster de Natzaret, segur que aportava amb el seu treball el necessari per a l'economia familiar; i, com a home inserit dins el teixit social del seu temps, segur que tenia ulls per mirar i orelles per escoltar. Tot l'ensenyament fet assequible amb paràboles el treu de l'experiència viscuda dia a dia. El camp, els ramats, els pastors, els negociants, els inversors, administradors... Segurament degué sentir comentar més d'una vegada el temperament emprenedor de tal o qual persona, i el caràcter apocat i temorenc de tal altre.
Tanmateix Jesús, el Senyor, té la darrera paraula (Mt 25, 31-46)
Quan els cristians proclamam la reialesa de Crist, no feim altra cosa que expressar amb paraules humanes la sobirania total i absoluta de Jesús sobre el món creat i increat, sobre el visible i l‘invisible, perquè Déu l'ha fet seure a la seva dreta dalt al cel, per damunt de tota potència, autoritat, poder i sobirania, i per damunt de qualsevol altre nom que es pugui invocar, tant en el món present com en el futur. Déu ho ha posat tot davall els seus peus (Ef 2, 20-22).
Voler ser fruit abans de cultivar i admirar la flor (Mc 13, 33-37)
L'home és l'ésser, que viu més de futur que de present. Viure de futur és tenir uns objectius i unes metes cap on s'encamina tot l'esforç i la fatiga. Però, a voltes, somnia tant el futur que inconscientment va cremant etapes de la seva vida sense viure-les; simplement les "crema". I aquest pegar bots dins la vida engendra uns espais buits que fan consistir l'existència humana en una sèrie de baules disperses sense que tenguin una connexió harmònica per a formar una veritable cadena que en diem una vida.
No és Jesús el qui està en descrèdit (Mt 23, 1-12)
Ho ha dit el capellà, o ho ha dit el mestre..., un temps eren arguments suficients per a seguir o no un comportament moral. Avui, desgraciadament, pel que suposa de peresa i comoditat i ... altres herbes, per a molts, l'argument principal és: "Ho ha dit la Tele". Si deim ho ha dit Jesús, és el mateix que dir: "Ho ha dit en Pere-peixet". Jesús està en descrèdit; no se l'escolta; no interessa. I, tanmateix me resistesc a admetre que Jesús està en descrèdit. El que pot passar, i passa, és que els qui parlam en nom de Jesús, capellans, pares, educadors, no acabam de ser coherents amb el que ensenyam.
El món secular -el que és del cèsar- també és de Déu.
Crec honestament que en Jesús no se li ha de descartar el sentit de l'humor i de la ironia fina, com a tot ésser humà. I tot i que acaba de dir als fariseus i als partidaris d'Herodes, que li plantegen el problema de l'ocupació romana del país, la terrible paraula "hipòcrites", té una sortida del tot original que els deixa desarmats. L'argument, encara que ple d'ironia, clou: Retornau al Cèsar això que és del Cèsar.
Ai, quan l'engruna d'amor no arriba! (Jn 4, 5-42)
Pot ser que la dona samaritana, protagonista amb Jesús de l'escena vora el pou de Jacob, hagi passat a la memòria col·lectiva dels cristians com la dona de vida lleugera i pecadora. Si no la prostituta del poble de Sicar, sí com el prototipus de dona insatisfeta de la sort afectiva que li oferia la vida.
Els meus designis són de pau i no d'aflicció (Mt 17, 1-9)
En la vida hi ha experiències que marquen de tal manera que vénen a ser com una fita que separa l'abans i el després. Si és realment experiència, vol dir novetat; quelcom que hom no somiava ni esperava, o al menys, tal com ha succeït. I és bo cercar i provocar experiències fortes que puguin treure la monotonia de la vida.
Els qui caramullen el pa de demà, lleven als pobres el pa d'avui (Mt 6,24-34)
Hi ha dos mots que aparentment perquè s'assemblen es poden confondre; són la utopia i l'ideal. La utopia és allò que és irrealitzable i l'ideal és l'objectiu cap a on hom dirigeix els seus esforços per tal d'aconseguir allò que és factible; uns aconseguiran el 100%, altres el 80, o el 50, segons l'esforç i la tenacitat que hi posaran en la seva consecució. Tan desgraciat és aquell que somia utopies com el qui ha descartat ideals en la seva vida.
Un projecte de vida no es pot fer sobre la superficialitat (Mt 7, 21-27)
Adesiara ens corprenen imatges de devastacions produïdes per pluges torrencials, cops de mar o desbordaments de rius i rieres. Devastacions que afecten primordialment a l'ensorrament i destrucció d'habitatges de gent humil i senzilla. Gairebé aquests fenòmens naturals mai afecten a vivendes de luxe, sumptuoses; d'aquelles que formen part de conjunts residencials edificats a les parts altes de les ciutats, entre altres coses per gaudir d'una visió panoràmica del mar, la ciutat o de la proximitat d'un bosc o pinar. Gaudir de la Natura és un valor afegit per els que tenen més poder adquisitiu.
La paraula “èxit” no és la qualificació dels qui treballen pel regne
Crec que hi ha dues temptacions que assetgen el cristià del nostre temps, quan la paraula "èxit" ha deixat de ser el qualificatiu de qualsevol esdeveniment religiós en un món fortament secularitzat i en franca actitud d'apostasia. I aquesta paraula apostasia, encara que sembli forta, està escrita amb tota intenció, ja que en el nostre món occidental els qui fan cas omís a tot sentiment i actitud religiosa, llevat del cas que tengui un component folclòrico-cultural-social, majoritàriament són batiats.
La legalitat no és una garantia per “entrar" en el Regne (Mt 5, 17-37)
No és el mateix trencar esquemes que ser anarquista. Anarquista és aquell que menysprea i combat tot el que fa olor a norma, a llei, a estructura jurídica sota l'argument que l'home és lliure i no ha d'estar condicionat per res ni per ningú; pot pensar el que vol i actuar com vol. De pensar com li dóna la real gana ningú li ho pot impedir; ara, d'actuar com li vengui de gust, ja són altres cinc-centes, per la senzilla raó que la llibertat personal acaba sempre on comença la llibertat de l'altre. Aquest principi, tot i ser tan senzill és tan poc evident, que la societat necessita tot un ordenament jurídic per servar els drets i llibertats, tot recordant els deures i obligacions inherents a tot dret i llibertat.
Una crida, la de Jesús, a la pietat i a la misericòrdia (Mt 4, 12-23)
Fa un any que l'opinió pública s'estremí davant la tragèdia provocada pel terratrèmol ocorregut a Haití, el país més pobre d'Amèrica llatina. Sembla però que, desprès del primer impacte emocional tot ha quedat en l'oblit i sols l'Església i algunes ONGs responsables, calladament, amb escassesa de mitjans econòmics, continuen pal·liant les conseqüències del desastre natural. Més recentment, les greus inundacions d'Austràlia o les grans esllavissades de Rio de Janeiro, i d'altres, que per la difusió diària que tenen, no cal esmentar, sembla que sols proporcionen notícies morboses als mitjans de comunicació. Aquests succeïts commocionen una multitud immensa de persones d'abast universal.
Felicitat des de la infelicitat?
Davant tantes ofertes de felicitat que proclama el món, Jesús no deixa de dir la seva. I encara que sigui la veritable felicitat, Jesús no la presenta més que com una nova oferta des de la salvaguarda de la llibertat de l'home que, mai per mai, no deixarà de respectar-la. Una oferta una mica -o molt- sorprenent si ens quedam en la primera part de la formulació: Feliços els pobres, feliços els qui estan de dol, feliços els humils, feliços els qui tenen fam i set, feliços els compassius, feliços els nets de cor, feliços els qui posen pau, feliços els perseguits. Quatre felicitats que responen a l'ésser de la persona i quatre que són conseqüència de l'estil d'actuar de la mateixa persona.
El “victimisme" no és una virtut evangèlica (Jn 1, 29-34)
Mirau l'Anyell de Déu, mirau el qui lleva el pecat del món. Aquestes paraules de Sant Joan, juntament amb les que segueixen: Senyor, no som digne que entreu a casa meva... pot ser siguin les més repetides de l'Evangeli, ja que en cada celebració eucarística les pronunciam immediatament abans de la comunió. I segurament, per lo repetitives, el seu contingut s'ha anat arrodonint de tal manera que ja no diuen res. S'han convertit en una fórmula ritual com l'Amén, o qualsevol altra.
La presència inequívoca del Déu encarnat (Jn 1, 1-18)
Un poble nòmada és aquell que no té un lloc estable oninstal·lar-se, i així es veu obligat a caminar d'una part a l'altre cercant els mitjans de subsistència, que en general són l'aigua i les pastures pels ramats. El poble d'Israel passà per aquesta experiència del nomadisme mentre caminava pel desert amb l'esperança que un dia prendria possessió de la terra promesa.
Batiar-se és quelcom més seriós (Mt 3, 13-17)
Aquests dies de Nadal ens trobam amb un seguit de manifestacions de la presència del Déu-amb-nosaltres a través de la feblesa d'un infant i de l'aspecte aparentment normal i corrent d'un home com els altres, Jesús de Natzaret. I com a cercles concèntrics es van ampliant els testimonis
La problemàtica familiar, també hi era a Natzaret (Mt 2, 13-15. 19-23)
Crida l'atenció que a l'entorn de les escenes de la infància de Jesús contínuament apareixen àngels, i pot donar la impressió que la Sagrada Família s'ho passava de lo millor; comptar amb un servei d'àngels, gratuït, destacat a Betlem i a Natzaret de part de Déu per cuidar i protegir el "Rei de la Glòria".
L'absentisme creixent (Mt 11, 2-11)
Bé n'han passat al llarg de la història de personatges que han promès benestar als seus connaturals, tant des de la societat civil com dels grups religiosos disseminats arreu, arreu. Cada líder polític o religiós s'ha presentat al poble amb una declaració de principis sota el braç amb promeses a realitzar. I si avui trobam tantes persones decebudes, tanta gent que ja no creu en cap promesa -basta comprovar l'absentisme creixent a l'hora d'anar a votar en qualsevol comicis-, fa dos mil anys, quan el nom de Jesús començava a ser familiar, el poble també n'estava cansat de líders i profetes d'aquells que, com tots els aventurers, anuncien "duros a quatre pessetes", i a posta té sentit la pregunta que fan a Jesús entre la curiositat i l'escepticisme: ¿Sou vós el qui ha de venir, o n'hem d'esperar un altre?
Draps calents no curen la nafra profunda (Mt 1, 18-24)
Davant tants d'eslògans que bombardegen els nostres sentits i les nostres consciències augurant felicitat, pau, progrés, benestar, és com si s'intentàs anar posant draps calents sobre una nafra que no es cura així com així. I és que la nafra és prou profunda per a no quedar en la superficialitat. Curiosament, sempre amb les presses que tenim, es donen aquestes incongruències resultat d'un diàleg de sords. Per no saber fer treball d'anàlisi feim preguntes a qui no ens poden contestar; i per no saber escoltar donam solucions a preguntes que no ens fan.
Pastoral dels allunyats?" (Mt 3, 1-12)
Quan hom sent la paraula conversió es pot fer aquesta pregunta: ¿A qui va dirigida aquesta invitació a la conversió -al canvi de mentalitat- als de dins, o als de fora? A mi em sembla que, en la pràctica, aquest mot és equívoc, quan hom es troba segur i ancorat en les seves actituds. Sempre seran els de fora, els altres, els qui s'hauran de convertir.
Avui seràs amb mi al Paradís (Lc 23, 35-43)
Sí, Jesucrist és Rei. Encara que no faltin persones que en to de burla o aclaparades per l'angoixa i el dolor li facin aquest retret: Si ets Rei, salva't a tu mateix... i a nosaltres. "¿Per què hi ha tantes guerres i fam i misèria?" "¿Per què, tant de dolor i sofriment?"
Dos metres quadrats de terra..., i res més? (Lc 20, 27-28)
Pensant en el què i en el com del més enllà -els qui hi pensen- deixam de pensar en el què i en el com del més aquí. I tanmateix no podem deixar-hi de pensar, en el més enllà. I encara que sembli que hi ha gent que se'n despreocupa, no acaba de ser ver. La mort, el traspàs d'algú que ens toca ben de prop, no deixa de ser un revulsiu que ens fa pensar en allò que no voldríem pensar. Fins a la consciència més obtusa li despert un interrogant: I després, què? A mi també algun dia em tocarà desfer amarres.
En el món, sense ser del món (Lc 21, 5-19)
Som ciutadans del cel (Fl 3, 20), i sense ser del món, som també ciutadans de la terra. Un creient no pot oblidar aquestes dues realitats. Ja el mateix Jesús, poc abans de ser lliurat a la mort, ho recordava als seus deixebles: Vosaltres no sou del món... i per això el món vos odia (Jn 15, 19).
Posar-se Déu dins la butxaca? (Lc 18, 9-14)
Davant una discussió o simplement un contrast de parers sovint es tanca la qüestió dient: "-Bé, totes les idees són molt respectables"; i això és una equivocació; les persones sempre són respectables; les idees que puguin tenir, no sempre ho són. Els protagonistes de la paràbola, tenien les respectives idees sobre ells mateixos; un es sobrevalorava en excés i l'altre es minusvalorava fins a l'angoixa.
Posar-se Déu dins la butxaca? (Lc 18, 9-14)
Davant una discussió o simplement un contrast de parers sovint es tanca la qüestió dient: "-Bé, totes les idees són molt respectables"; i això és una equivocació; les persones sempre són respectables; les idees que puguin tenir, no sempre ho són. Els protagonistes de la paràbola, tenien les respectives idees sobre ells mateixos; un es sobrevalorava en excés i l'altre es minusvalorava fins a l'angoixa.
¿Servar la Natura si no hi ha l'home que la pugui habitar i gaudir? (Lc 18, 1-8)
El món acabarà asfixiat, diuen els entesos. Que si el forat a la capa d'ozó; que si l'efecte hivernacle ocasionat pel fum i la contaminació farà com una gran bombolla on l'aire enrarit augmentarà els graus de temperatura de la biosfera; acte seguit, el fenomen natural de la manca de pluja i la conseqüent desertització, etc. Davant aquesta hecatombe que s'apropa hom se consola pensant: "Bé, com que es tracta d'un procés que durarà cent o cent cinquanta anys, jo ja no ho veuré"; i... tan tranquils.
Un deu o un quinze per cent, només? (Lc 17, 11-19)
Quan era petit -ho record molt bé- quan algú me feia l'obsequi d'una llepolia o d'alguna petita joguina, automàticament hi havia la pregunta del pare o la mare que em deia: -¿Què diuen els nins?. -Gràcies!, responia. I aquest ensenyament tan repetitiu feia que automàticament associàs l'agraïment a qualsevol atenció que tinguessin amb mi. Sembla que cada cop més, aquest ensenyament de ser agraïts, ha quedat relegat a una pura anècdota del passat.
La fe no soluciona problemes sinó la persona (Lc 17, 5-10)
Servir Déu en els germans i servir els germans per Déu, que al cap i a la fi és el mateix, no és cosa fàcil ni es pot improvisar. Sobre tot cal tenir en compte que tal tipus de conducta transcendeix el simple voler humà. És necessari comptar amb una energia i potencialitat que sols dóna la fe.
Lliure per ser feliç; alliberat per fer feliç els altres. (Lc 16, 19-31)
Fàcilment l'home a través de la història s'ha deixat enganyar en l'intent de trobar una raó lògica al fenomen de la riquesa i de la pobresa. I més que a les paraules, a la realitat que hi hagi rics i pobres. El ser ric ha estat considerat una sort, i el ser pobre, una fatalitat.
L'hedonisme fa estralls dins el comportament humà (Lc 16, 1-13)
El poble d'Israel tenia ben clar el sentit providencialista de la vida perquè era conscient de ser el poble elegit per l'únic Déu, enmig d'una munió de reialmes més forts i poderosos (Síria, Egipte, Pèrsia, Roma...) donats completament a la idolatria. I com sol succeir als pobles petits, amb complex d'inferioritat, la temptació constant d'Israel era la d'imitar els costums dels pobles veïns, bé fos a través de la importació de models de vida, bé sofrint l'ocupació i assumint els costums de l'imperi dominant.
Tranquils i ... enganyats? (Lc 14, 25-33)
D'un cristianisme sociocultural, burgès i aburgesat -que tanmateix no convenç ningú- crec que estam donant la passa decisiva cap a un cristianisme vivencial, d'aquells que involucren totalment la persona sense deixar un racó buit, alienat. El fenomen de descristianització -ja ho hem dit altres vegades- és un fenomen que afecta, no al Crist autèntic, sinó al Crist desfigurat.
Tant tens, tant vals. Un criteri d'honorabilitat? (Lc 15, 1-32)
En una societat classista, en la qual es valora més el tenir que el ser -i en tot cas el ser està supeditat al tenir: "tant tens, tant vals"- resulta que el ser bo o dolent està també supeditat al tenir mèrits o veure's mancat d'ells. El qui té la guardiola més plena de "pràctiques" piadoses se sent en una situació de privilegi més alt davant Déu (i davant els homes) que no aquell que encara té la guardiola buida de "pràctiques". Si segons les èpoques i temps històrics els homes s'han classificat ells mateixos segons el sexe, la força bruta, els títols de noblesa, les ocupacions a que s'han dedicat, la fortuna acumulada o el fracàs en les seves empreses, una constant ha estat també la classificació entre virtuosos i viciosos, entre bons i dolents.
No sé d'on sou... (Lc 13, 22-30)
Quan hom contempla el panorama actual de la societat en el que fa referència a la moralitat, immoralitat o amoralitat del comportament humà, s'obrin molts d'interrogants, perquè en molts d'aspectes s'hi veu un predomini del que en deim el mal.
La realització plena de l'ésser humà (Lc 1, 39-56)
Aquesta festa de la Mare de Déu, que enguany s'escau en diumenge, tradicionalment és coneguda amb diverses denominacions: la Mare de Déu d'Agost, la Mare de Déu Morta, Dormició de la Mare de Déu, l'Assumpció de Maria. Totes aquestes denominacions ens porten, però, a la contemplació i veneració d'un únic misteri. El del traspàs de Maria d'aquest món al Pare. Tot i que aquest misteri no fos proclamat "Dogma de fe" fins l'any 1950, la tradició cristiana, la "memòria col·lectiva", il·luminada per la Paraula de Déu, ha vinculat des de sempre aquest traspàs amb una acció extraordinària de Déu: el retorn definitiu al si del Pare sense "experimentar la corrupció del sepulcre", de tal manera que, forma part de la gran trilogia mariana, amb els misteris de la "Concepció Immaculada" i la dignitat de "Mare de Déu".
No tingueu por, petit ramat (Lc 12, 32-48)
La por és patrimoni de la humanitat. I aquell que digui que no en té, no s'ajusta a la realitat. Hi ha gent que té por als esperits, als fantasmes, als morts... Però, permeteu-me que qualifiqui aquesta por d'infantil; és una por en lletra petita, pròpia de la immaduresa. És la por que en altre temps s'inculcava als infants per a tenir-los subjectes evitant-los caure en algun parany, fruit de la seva immaduresa.
Una iconografia poc encertada (Mt 20, 20-28)
Encara que la iconografia popular ens presenti sant Jaume, fill de Zebedeu, com a cabdill en la lluita contra els "moros", la imatge d'un sant patró, model dels que "patrocina", no acaba de ser correcta amb una espasa amb la ma tallant el coll de l'enemic. És cert que l'evangeli ens el presenta violent i geniüt.
Herències tristes i herències joioses (Lc 12, 13-21)
No és la primera vegada que una herència és font de disgusts, de desavinences i divisions entre germans. Sempre n'hi ha de més espavilats que es creuen amb més mèrits per a fer-se amb un patrimoni, deixant els altres amb el que es diu la "legítima"; el que mana la llei, perquè no queda més remei. Però, tot s'ha de dir, també n'hi ha que fan molts pocs mèrits per a merèixer un gest de gratitud de part de les persones majors, pares o oncles i ties eixorques. Però, a l'hora de repartir herència, volen justícia i equitat.
L'actitud del profeta , no hauria de ser l'actitud del creient?
Jesús, tot i essent universal el seu amor, com home, tenia sentiments aparentment contradictoris amb la relació amb la gent, que no són una debilitat, sinó l'efecte d'una afinitat, que en uns la trobava i en altres no. Les actituds orgulloses li queien com un plom. Les actituds acollidores, li eren un bàlsam psicològic quan n'estava fart de cridar i lluitar, a Jerusalem, contra un mur, com era el cor endurit dels escribes i fariseus. En un bot era a Betània, el poblet dels germans Marta, Maria i Llàtzer. Estava just al tombant oriental de la muntanya de les oliveres.
La llei val més que la persona humana? (Lc 10, 25-37)
A Jesús, el Mestre, li feien infinitat de preguntes; uns, preguntaven sincerament, cercant de debò i honestament la veritat (Mt 10, 17-30); altres, insidiosament, per fer-lo caure en el parany de la il·legalitat, com és el cas d'avui. El mestre de la Llei sabia prou bé que després de l'amor a Déu hi havia l'amor als altres. Però també sabia que una matisació d'aquesta llei prescrivia: Estima els altres, però no els enemics (Manuscrit de Qumram). L'estratègia estava ben feta, tenint en compte que Jesús, com a jueu, havia de ser observantíssim de la Llei i forçosament també de totes les matisacions que afavorien el simple compliment de la lletra com a tranquil·litzador de consciències.
- El Torrent de Pareis, el més letal de Mallorca
- UGT denuncia l'empresa Sóller 2010 d'actuar "de mala fe" el seu primer conveni col·lectiu
- La prova pilot del porta a porta arranca dia 19 de gener al centre
- La Vila obligarà a reobrir el camí públic de Bàlitx d’enmig
- Dos motoristes de 18 i 19 anys arrestats per robatori després de caure durant una persecució a Sóller