Posar-se Déu dins la butxaca? (Lc 18, 9-14)
Davant una discussió o simplement un contrast de parers sovint es tanca la qüestió dient: "-Bé, totes les idees són molt respectables"; i això és una equivocació; les persones sempre són respectables; les idees que puguin tenir, no sempre ho són. Els protagonistes de la paràbola, tenien les respectives idees sobre ells mateixos; un es sobrevalorava en excés i l'altre es minusvalorava fins a l'angoixa.
La pena de mort: Legalitzar l'assassinat i parts i quarts
Llegint l'article d'en Biel Florit al Dbalears del passat diumenge dia 3 d'aquest mes, sobre la pena de mort, amb el títol, prou significatiu: "Matar el deixa bon cos", en el qual reflexiona sobre la inutilitat i l'amoralitat d'aquesta absurda mesura "legal" i afirma - amb el que també estic plenament d'acord- "Que la vida és el bé més inviolable, fins i tot la d'un assassí". Vull dir-li des d'aquestes planes, que subscric les seves paraules una a una i que té la raó que li vessa, condemnant taxativament aquest gran contrasentit humà. A dir que simplement serveix per llevar una altra vida del mig en nom d'una llei - com és el cas d'aquesta dona americana a la que fa referència a l'article (venjança legal?) - que no sempre s'aplica, per més inri, aplicant els mateixos paràmetres.
Més documents i un llibre
Parlàvem la setmana passada dels milicians de Sóller i de la relació oficial que al final del conflicte bèl·lic en feren les autoritats. De com aquelles persones civils col·laboraern en la famosa "guerra incivil" perquè no en tenien més remei, vigilats de ben aprop pels "mandos"., la qual cosa ve a suposar estar-hi d'acord de bon grad o per força. Seguia el text oficial lloant els milicians franquistes amb aquestes paraules:
Estris de cuina
‘Les mans són el primer estri, el més senzill i necessari, a través del qual es manifesta no només l'art de la cuina, sinó també l'esperit dels altres artistes: pintors, escriptors, ceramistes, orfebres ...'
La part més dolça de la tardor. Els bunyols
Un dels moments més dolços de la tardor arriba aquest cap de setmana quan celebram Santa Úrsula i Les Verges, i tots els racons de la nostra Vall s'omplen de la bona olor dels bunyols ben ensucrats. Per aquest motiu era de rebut dedicar l'article de la setmana a tan dolça tradició, però per a canviar de com ho he fet altres vegades avui provarem els bunyols de la mà dels cuiners clàssics de la nostra gastronomia. Receptes, algunes d'elles ben curioses, ja siguin de bunyols de patata com de vent.
De “señoritos engominados, pijos, estirados y españolistas del PP" (una de por)
Setmana rere setmana m'esforç per no escriure ni un trist mot sobre política i -setmana rere setmana- fracàs vergonyosament en l'intent. Tenc -a Déu gràcies- altres dèries, però el bestiari illenc em mata el porc en divendres i caic sense remei en la temptació. M'agradaria dir que en aquests jorns dels primers esclata-sangs he recordat molt les eixides amb mon pare per Muleta i com em feia voltar d'un costat a l'altre mentre ell s'esvaïa per comparèixer poc desprès amb el paner mig ple. No me'ls mostrà mai, els agrers. Devia pensar que era molt millor que els afinàs jo mateix trescant per la muntanya.