Hàlouin, la multiculturalitat i el pensament fàcil. Les canongies del PP
Pregunta de l'entrevistador: "A què pensau que es deu la proliferació que s'ha donat els darrers anys de les festes de Halloween?". Resposta dels entrevistats (un presumpte grup d'animació infantil): "Pensam que es deu a l'augment de residents extracomunitaris que s'ha donat durant els darrers deu anys, i com es normal aquesta gent vol celebrar les seves festes tradicionals. (....) Pensam que són els mateixos al·lots qui demanen aquestes festes i que no s'han d'entendre com a res d'invasor sinó més bé com un fet de multiculturalitat". Un pic llegida aquesta "experta" opinió, bastant esverat, vaig adreçar-me al Google per cercar informació sobre la festa de Hàlouin i dades fresques sobre immigració extracominitària a les Illes.
Tots per la pasta: polítics, capellans i altre bestiar que va a lloure
Les institucions i els seus representants -encara que sols fos per vergonya torera- haurien de ser una mica més curosos en la manera que manejen els doblers, especialment els públics. Per això de la crisi, ja m'enteneu. Anar un poc alerta i evitar que la gent tengui la certesa que, qui pot, s'aprofita d'un càrrec en el que havia de servir enlloc de servir-se'n.
Reflexió, reflexions, evocació i petites nostàlgies
Dia de reflexió. Sobre quins assumptes hauria de meditar la ciutadania el dia d'avui? Ho dic perquè sembla que tot ja està dat i beneït, que uns van sobrats, altres es fotran una nata catedralícia i els demés tractaran de consolar-se amb uns resultats dignes i segurament prescindibles. La jornada d'avui només serveix per donar una petita treva als polítics abans de l'estrés de l'hora dels valents. Els assessors preparan el discurs de la victòria del "Señor de los hilillos" o el d'acceptació del fracàs del seu espàrring.
L’estupidesa i l’infinit: vistes panoràmiques de la misèria humana
Què puc afegir avui al que vaig escriure la passada setmana sobre el que havia de succeir el diumenge vint? Els resultats s'ajustaren al guió previst de majories absolutes i derrotes històriques. Quan les coses van malament sempre hi ha una possibilitat per a què vagin pitjor, per molt que la trista gestió de govern de ZP sigui difícilment agreujable.
La piscina, Entesa, el Sr. Gual i l’estratègia (massa pressa i poca pausa). Sant Jordi
La ingenuïtat -en política- és un pecat. Entesa pecà d'ingenuïtat i oblidà que "a l'enemic, ni aigua". Anunciant dies abans la inauguració simbòlica de la piscina municipal de Son Angelats, donà temps a la tropa de Simarro per omplir-la d'aigua i aigualir-li (mai millor dit) la festa. Esper que l'experiència hagi servit de lliçó a Entesa i al Sr. Gual. L'estratègia de la sorpresa, del cop a traïció, és la més efectiva per combatre el PP. Que en prenguin nota els nombrosos interessats en deixar en evidència als "peperos" que comanden l'ajuntament. No els mancaran ocasions, certament.
El que ens deixam pel camí. Can Moll. Culturalment invisibles
En un recent article, Jacint Planas i Sanmartí es demanava si Mallorca era conservadora o progressista. Ni una cosa ni l'altra, "no em sabut conservar ni progressar" es plany el veterà periodista. Hi estic ben d'acord. Girant l'ullada cap enrere, com en els versos de La Balanguera, ens adonam de l'immens patrimoni comú que ens hem deixat pel camí, del balanç negatiu que ofereixen les moltes pèrdues en comparació als magres guanys que com a poble hem obtingut.
Les estratègies de la política: tot és postís (tira tira de Ciutadella a Sóller)
Ignor si els "dos grans arguments" de la ciutadellenca Sole Sánchez són o no suficientment poderosos com per tòrcer la voluntat dels electors. Com les d'informàtica, les meves nocions sobre pits femenins no ultrapassen el nivell d'usuari, ni tenc el costum d'anar pel món canant les mamelles alienes.
No, no és això (el món de la cigala i la cloïssa). Jutge i part
Idò a mi em sembla que no és això que dius, Carmen. I ella que sí i jo venga que no, que de "Freikörperkultur" un be negre, que hi ha marro i del bo. Que no, insisteix, que sóc un malpensat, que als mallorquins sempre ens volta el mateix per la magrana. Res, dic jo, que ens ho digui la xarxa. Internet té la darrera paraula. I ja ho crec, ja, que jo tenia raó. Mira que ho ets, anima mea! Ho posa ben clar: "Galerie girls"... i mira quina exposició: n'hi ha més de cent per triar. Veureu: passa que anant a la feina, a mig camí entre dos pobles propers, cada pic pas amb el cotxe davant un FKK. Els primers pics em vaig empassar la versió de la meva dona, que era un centre nudista on la gent es relaxa anant en pilota picada, assolellant-se i fent salut en plena naturalesa, una sana tradició alemanya des de finals del XIX. Però quan vaig veure tants taxis amunt i avall vaig començar a tenir sospites,... i no diguem quan un nombrós grup d'orientals ben vestits i encorbatats s'esperaven a l'entrada fotent-se copets els uns als altres enmig de rialles còmplices de mascle a punt d'alliberar pressió als testicles. Té: una casa de barrets, com en deien abans d'aquests locals.
Va d'eleccions! Objecció de consciència. Sóller on eres?
M'ho hauré de fer mirar. D'ençà de 1987, quan vaig ocupar el tercer lloc a la candidatura del PSM, no he fet més que recular a les llistes electorals. El 2007 era en una testimonial desena posició a la de Progressistes per Sóller. Enguany aspir a lluir com a florera en un discret lloc de la coa. L'excel·lent tasca dels meus companys m'obliga a acceptar amb satisfacció el que vulguin disposar, si és que finalment creuen que la meva presència pot resultar mínimament útil. D'altra banda la meva situació personal no dóna per a més. De la nostra candidata, na Catalina Esteva, sols puc dir meravelles; que és una dona valenta, capaç i feinera, el millor cap de llista -amb diferència- dels que aspiren a la batlia. Sóc objectiu, creieu-me.
Això aviat farà figa. Aquí devora, tirant cap a xaloc
Els plagis s'han posat darrerament de moda. Joana Ortega, vicepresidenta de la Generalitat, s‘ha fet passar per llicenciada en psicologia tot i no haver acabat la carrera. Aquí, a Alemanya, el dofí de na Merkel, en Karl Theodor zu Guttenberg, ha caigut en desgràcia en haver-se descobert que havia copiat extenses parts de la seva tesi doctoral. Vull sumar-m'hi, a la moda, emprant el títol d‘un recull de narracions de Vicenç Riera Llorca, tot i que el seu "Aviat això farà figa" es referia a l'ambient de la Barcelona de 1935.
Tertulians. Nuclears: no, gràcies! Culs d'ametlla. Aprofitant l'avinentesa
Començ a tenir la pipa plena de les "expertes" opinions dels tetulians televisius. N‘hi ha que no tenen remei ni amb fregues de càmfora per la closca, com els de Telemadrid. Déu meu quines peces! Alguns dels que intervenen als "Matins de TV3" són també fermadors, començant pel presentador, en Josep Cuní, que pontifica més que tots els convidats plegats,... i vius, que si no li donen la raó i li diuen amèn a tot els dóna billet, bon vent i barca nova. Però el què més em treu del solc són els doctes judicis sobre Alemanya d‘uns personatges que, com a molt, coneixen el país com a turistes.
Breu recorregut pel bestiari polític solleric (campi qui pugui)
Tenim entreteniment assegurat per mesos. El bestiari polític local s'ha posat a la caça i captura dels votants indecisos que, per mal o per pitjor, són qui decideixen unes eleccions. Caldrà espavilar per destriar el blat de la palla, la veritat de la mentida, el seny de la insensatesa ... , perquè -com canta en Biel Majoral- "tot se pasta" i el decurs dels dies aportarà més confusió que claretat.
De com la Mare de Déu es deia Joana i altres històries inversemblants
Hi ha qui diu que Maria, la mare de Jesús, havia nom Joana, ... Miquela, ... o Margalida, fins i tot. El pitjor d'aquesta afirmació no és només la seva falsetat, sinó que algú sigui capaç d'empassar-se-la, creure's que és certa. Si fa, no fa, com qui pugui beure's el comunicat d'Entesa per Sóller per justificar que es presenta en solitari als propers comicis locals. Seguesc relativament de prop el procés de formació d'una única candidatura d'esquerra a Sóller i, havent llegit l'esmentat escrit, em sent un poc preocupat pel rumb emprès per l'agrupació local del partit d'en Biel Huguet. És més, semblen dues forces completament diferents i, en el fons, molt possiblement ho siguin.
El trencaclosques (a cada cap, un barret). Sí, però són humans
Manquen menys de quatre mesos per als comicis municipals i els caps pensants locals cerquen aixopluc polític. Un barret a bastament gros per cobrir-se i agombolar la tropa de seguidors més compromesos que els acompanyaran a les llistes electorals -que de mullar-se es tracta, però sense sortir-ne escaldats-. La parròquia sollerica corr el seriós perill d'acabar enredada amb el ball de sigles i el degoteig de possibles candidatures i de noms que pretenen ocupar les poltrones de les Cases de la Vila.
Reflexions sobre la bonesa d'una única llista municipal nacionalista i progressista
Les properes eleccions municipals, al Parlament de les Illes i al Consell de Mallorca suposaran un important esforç per al conjunt de formacions polítiques. El PP no podrà obviar els nombrosos casos de corrupció de l'era Matas, l'evident incapacitat per renovar-se, la inconsistent personalitat de Josemón Bauzá i les conseqüències de la fuita de Jaume Font. Pitjor és l'envit que haurà d'enfrontar UM per mor de l'escapçada judicial dels seus dirigents històrics (Munar, Vicens, Mulet, ...), dels que havien de prendre'ls el relleu (Nadal, Flaquer, Grimalt, ...) i dels que havien d'esbandir la ferum de podridura del partit (Julve, ...).
El vi i els seus beneficis (n'Aznar, les autonomies i els nostres ...)
"Las copas de vino que yo tengo o no tengo que beber, dejádme que las beba tranquilamente". Les sàvies paraules d'en Josemari Aznar pronunciades fa dos anys en un acte d'exaltació dels vins de la Ribera del Duero m'han fet reflexionar sobre els gens menyspreables efectes de l'alcohol en el pensament polític espanyolista.
La ruta de les clavagueres (na Julve, el PP, na Jesusa i els Maulets). O caixa o faixa!
De seguir així les coses la Fiscalia Anticorrupció esgotarà el repertori d'expressions per batiar les operacions judicials contra els xoriços aficats en política. Quan s'anomena "operació clavaguera" una actuació al departament de Medi Ambient del Consell per irregularitats en la facturació de la recollida del fems, enlloc de dir-ne "operació abocador" o "operació deixalla", és que els fiscals ja s'han polit el diccionari sencer. És cert, emperò, que aquest últim (?) cas de corrupció ens mena a les "clavagueres" del poder, encara que sense aportar novetats en un paisatge prou conegut. Canvien els personatges, les figures, però el panorama segueix essent el de sempre, un dia amb actors del PP, l'altre amb els de la colla d'UM.
Un hivern (alemany) a Mallorca. Lliçons de cafre. Cabrons a mig quilo. Desglaç
Un dels avantatges que té viure lluny del teu país és que pots percebre millor com ens veuen els altres. És -creieu-me- una experiència prou alliçonadora de la que podrien prendre nota els nostres representants. Diumenge passat el canal "autonòmic" (per entendre'ns) de Hessen, HR, va emetre un programa produit pel seu homòleg MDR
Any dolent i llarg o la fina partió entre la paciència i la covardia
Esper que em dispensareu per començar el comentari d‘avui desitjant-vos el millor per a l‘any que principiam. Altres col·laboradors del setmanari segurament ho faran abans de cloure els seus. Res a dir. L‘ordre dels factors no altera el producte, com m‘ensenyaren a l‘escola (encara que això no sigui sempre veritat). Tampoc crec que em calgui una justificació, però com que em surt de franc la vos donaré igualment.
Coses que no comprenc però que m'agradaria entendre (carta als Reis d'Orient)
Benvolguts Melcior, Gaspar i Baltasar: després de molts anys sense fer-ho avui m'he decidit -un poc tard, ho sé- a escriure-vos unes lletres. Com soleu anar sobrats de correspondència supòs que no heu trobat a faltar una carta meva en tot aquest temps. Esper que tampoc tengueu en compte les meves conviccions republicanes i que la condició de científics vos pesi més que la blavor de la sang.
Imputats, autistes, còmplices, absolts i despullats (no, no són com nosaltres!)
L'any polític acaba com començà, ben bé com l'anterior i com l'altre: amb el PP de Mallorca i els seus exsocis d'UM instal·lats a l'ull de l'huracà de la corrupció. Els "peperos" ho tendran cru per completar els seus cartells electorals sense inclore-hi imputats en algun cas judicial. Els seus parroquians deuen sentir-se ben embullats i amb el dubte de si hi ha més personal a la barra que afiliats té el partit.
L'alarma de l'estat d'alarma (d'en Pepiño a Wikileaks amb escala a Son Sant Joan)
Espanya és un projecte d'estat fracassat i en descomposició. El caos muntat pels controladors reflecteix un desordre més estès, vell i profund. Una situació que no és recent, encara que en ZP hi contribueixi generosament. Decretar l'estat d'alarma evidencia com el govern socialista, havent superat la fase d'histèria, ha entrat en un estadi de paroxisme. Ho dic sense ser part interessada en el conflicte, ni simpatitzant de la causa i els mètodes dels controladors.
Breu assaig sobre l'ofensa (d'allò que ens hauria d'afrontar i del que no)
Setmanes enrere en Joan Castanyer Coll em dedicà una glosa arran d'un comentari sobre l'actitud de l'Església catòlica envers els escàndols sexuals que la sacsejen. Interpretava les meves paraules com una ofensa al Papa i una clara evidència de què m'havia trabucat el capet. Duc dies matxucant-me les poques neurones condretes que em queden perquè no li manca part de raó, tot i que -en realitat- l'agraviat és ell (i altres que pensen semblant) i no en Benet XVI qui, d'altra banda, poc assabentat deu estar de la meva bogeria. Així les coses no puc sinó excusar-me.
Estampes de tardor (... i d'hivern) que et deixen gelat el cos (... i el cor)
Què puc contar-vos de l'hivern centreeuropeu que no sapigueu o vos pogueu imaginar? Enguany ens ha arribat de cop i a la tremenda, sense tocar a la porta, arruixant sense contemplacions la plàcida tardor que ens havia acompanyat fins fa pocs dies. Els alemanys no s'agafen això de la fredor faréstega tan a pit com nosaltres (quin remei, en tenen -en tenim- per a quatre mesos més).
La cara oculta de la democràcia. El Papa i les gomes. Amb el cul estret
Diumenge passat vaig castigar-me veient el debat de TV3 amb sis dels caps de llista de les eleccions de demà. Fou un debat descafeïnat. D'una banda, no hi eren tots els que hi havien d'ésser i, possiblement, en sobrava algun. Són les servituds legals que afavoreixen la presència dels partits que quatre anys enrere aconseguiren acomodar el cul dels seus al parlament i castiguen la d'aquells amb clares opcions de fer-ho en el futur. És el cas de Joan Laporta, qui -al marge del seu missatge independentista- té la virtut de parlar clar.
Víctimes, víctimes i més víctimes (...i culpables, culpables, ben culpables)
Aquest món nostre -com el d'abans- es divideix en víctimes i culpables. Hi ha pobres que pateixen la desigual distribució de la riquesa i rics, beneficiaris d'aquest injust repartiment dels recursos. Allò que acaba a la nostra bossa del fems podria explicar la fam que sofreix la gent d'extenses regions de la Terra. El canvi climàtic provocat per la contaminació generada als països industrialitzats modificarà les zones àrtiques i farà desaparèixer les illes coral·lines per a desgràcia d'esquimals i polinesis.
El lapsus periodístic (viu amb el que escrius!) i el full de ruta. L'hora del lector
Cal fixar-se en els petits detalls per copsar l'estat real d'un assumpte. Posem per cas la independència de Catalunya. En quin punt es troba el "full de ruta" que ha de portar els catalans a la plena sobirania nacional? Com a mallorquí és un tema que m'interessa ferm; no necessàriament perquè ens puguem embarcar en el mateix vaixell, sinó perquè amb un poc de sort ens toca el reintegrament o fins i tot duro per pesseta. Vull dir que, si es donàs la feliç circumstància, amb una mica de sort els espanyols deixarien de tractar-nos com una colònia, ens tornarien tot el que ens han fotut (allò de la balança fiscal, ja m'enteneu) i fins i tot ens compensarien pel feix amb què històricament ens han carregat. Somiar costa poc, és clar.
Exercicis de semàntica (entre la “colla" i el “cul a l'aire")
Benvolguts amics del Comité Local d‘Unió Mallorquina: quina sorpresa! He romàs amb un peu alt havent llegit l‘escrit que m‘heu adreçat. Perdonau-me la franquesa, però m‘ha semblat un acte gratuït, cercar ronya per gratar, ... una pixarada fora del bací. Quan no es vol „entrar en polèmica", cal acceptar la crítica o passar-ne olímpicament. Quan decidiu llançar-me les vostres invectives és perquè esperau amb candeletes quelcom a canvi. Som-hi, idò, no vos decebré. Un petit detall abans de començar: crec que és poc honest citar una frase treient-la de context i tallant-la per on millor convé. Al bessó del vostre plany hi ha dues qüestions: que vos desplau que vos anomeni „una colla de militants uemites" i que vos diguen que heu deixat un dels vostres regidors „amb el cul a l‘aire".
Els embulls d'un petit país o la merda del galliner (entre la penúria i el Chanel)
De guies del nostre petit país deuen haver-ne caramulls a les llibreries i biblioteques. Tanmateix encara està per escriure la que de bon de veres pugui orientar el pacient observador de la realitat illenca, evitant que perdi de vista el camí un pic fetes les primeres passes. El que succeeix a ca nostra és mal d'entendre perquè, bàsicament, nosaltres -els illencs- som enrevessats de mena. Posem pel cas el comunicat de l'agrupació local d'UM oposant-se a la "pujada de la contribució urbana i altres impostos". Un legítim i bell propòsit que compartesc personalment, com segurament el comparteixen la immensa majoria de sollerics. És més, si pogués els abaixaria tots amb la certesa de rebre una sonada ovació del personal. La particularitat de la proposta rau en què es contradiu amb les intencions del regidor d'Hisenda, també d'UM.
De “señoritos engominados, pijos, estirados y españolistas del PP" (una de por)
Setmana rere setmana m'esforç per no escriure ni un trist mot sobre política i -setmana rere setmana- fracàs vergonyosament en l'intent. Tenc -a Déu gràcies- altres dèries, però el bestiari illenc em mata el porc en divendres i caic sense remei en la temptació. M'agradaria dir que en aquests jorns dels primers esclata-sangs he recordat molt les eixides amb mon pare per Muleta i com em feia voltar d'un costat a l'altre mentre ell s'esvaïa per comparèixer poc desprès amb el paner mig ple. No me'ls mostrà mai, els agrers. Devia pensar que era molt millor que els afinàs jo mateix trescant per la muntanya.
Agafats “in fraganti". El noms i els colors. Premis i mèrits
Duc dies amb la por al cos. D'ençà de la intervenció de la brigada antivici a Sa Botigueta tenc el sentiment que cap mallorquí pot colgar-se tranquil, sense la temença de despertar-se en un calabós de la policia. No hi ha escapatòria: qui la fa, la paga, per menuda que sigui. "El vint-i-dos!". "El trenta-cinc!". "El dotze!". I zas!, dos fornits policies prenen les entrades del local, mentre dos inspectors de joc aixequen acta del delicte i s'apoderen de les proves incriminatòries: cartrons de bingo, el bombo i les bolles numerades i -el més important- la bossa amb el botí: 232 euros! El cos del delicte. Pasta gansa, sí senyor. Tots els presents amb el DNI enmig les barres i alguns barrams que, prenent el trot, acaben per terra amb la identificació enganxada. La corrupció ha arribat als racons més insospitats de la Mallorca profunda. Qui ho havia de dir!, una honesta societat amb una trajectòria centenària transformada en un cau de desenfré i llibertinatge. Viure per veure!
Fira per comprar, vendre i aprendre (apunts de la Buchmesse 2010)
Dimecres ens començà a Frankfurt la Buchmesse, la fira del llibre més gran que es fa i es desfà. És un paisatge indescriptible, amb milers d'estands, cultures, i persones vengudes d'arreu del món. Els primers dies són reservats als professionals i el cap de setmana s'obri al públic.
Vaga (a mig gas), coratge (poc..., poquet) i imaginació (no n'hi ha)
Déu em guard de parlar del nombre de vaguistes i d'esquirols del 29-S. És la comèdia de sempre. Els d'una banda inflen el globus tant com poden i els de l'altra fan com si res no hagués passat. Tant fa. És quelcom semblant al tamany de la cigala. La quantitat no és el que en veritat importa, sinó si causa l'efecte esperat o no. Un poc més o una mica manco resulta secundari mentre hi hagi un orgasme de debó. Vull dir que, si en ZP i la seva colla de "sociatas" ineptes rectificàs, els líders dels treballadors arribarien al clímax sindical.
“Mariano y Josemón, agencia de manipulación". Com una calça. Aprimar-se
Em sembla que sovint els polítics van de pell i que nosaltres, ximplets, pensam que les seves paraules són com l'Evangeli, paraula de Déu, i això no és cert, ni molt manco. Sí, ... o van de pell, o s'imaginen que qui els escolten són imbècils, o -el que és pitjor- que els idiotes són ells mateixos. Servidor voldria creure que és el primer, que són una colla de penjats que quan se'ls passa una idea per la magrana l'amollen tal com cau de l'ase per fer gràcia als parroquians; sobretot ara, amb la crisi i amb un auditori fotent cara d'anar desbaratat del ventre. Voldria, però tenc els meus dubtes.
Va de cites (apunts sobre la desafecció i les pulsions separadores)
Temps enrere es tragué de la màniga el terme "desafecció" per advertir del desencís dels catalans envers el concepte de "la España plural" d'en ZP i la seva cohort. El "sociata" Montilla torna novament a la càrrega amb la idea fixada en les eleccions de novembre. Ara acaba de treure's de la màniga el terme "pulsió separadora" per centrar el debat en la possibilitat (real) de l'exercici del dret a l'autodeterminació.
Fornalutx i els provocadors. Lliçons de cortesia. Cucorba, els vots i el patrimoni reial
Si per mi fos faria anys i panys que no hi hauria bou a Fornalutx. Ho repetesc perquè diumenge passat els fornalutxencs s'encabotaren en donar-me la raó (que la tenc, sens cap mena de dubte). Els incidents del passat diumenge han deixat la imatge del poble per sota el nivell de l'estora. Pens que els veïnats, amb el batle al capdavant, haurien d'agraïr públicament l'actuació de la Guàrdia Civil que evità que la violència de molts dels "contramanifestants" acabàs en tragèdia i que Fornalutx passejàs una nova vergonya fins a l'últim racó del món. El comportament d'una part de fornalutxencs (amb el suport d'alguns regidors i de no pocs sollerics) no té -per molt que se'n cerqui- cap mena de justificació. És més, qui intenti disculpar aquest tipus de conductes es retrata com un imbècil sense remei (i no és un insult, sinó la constatació d'una realitat).
Trull al galliner. Sumar vots i eficàcies. Bàmbols i un poc més encara
El brou és espès i grumollós devers ca'l PP. Aquesta gent no troba assossec d'ençà que Don Jaume aixecà el vol per fer les Amèriques i que na Rosita partí a Estrasburg amb les soles que treien fum de frisor que tenia per treure's el mort de sobre. Els "peperos" duen gairebé quatre anys d'anades i tornades als jutjats i són tants els que han hagut de comparèixer a la barra que resulta complicat destriar sans de podrits o tocats pel corc. D'entre tanta gresca, del no-res, sortiren dos homes valents, en Josemón Bauzá i en Carlitos Delgado, que es muntaren el "paripé" d'unes primàries per aparentar democràcia interna i posar pau en el corral.
En Pepiño, els imposts i Santa Rita. El “Defensor de España". El que m'importa
Record haver llegit que en Pepiño Blanco, l'home fort del govern de ZP, tenia apamada Espanya, tant que coneixia les intimitats de cadascuna de les agrupacions socialistes de l'estat, si els militants anavan restrets o de cagarrines i si l'orina dels regidors tenia bon color. En Pepiño (aquí l'espanyolíssima "ñ" és imprescindible, encara que en un teclat alemany tendria tots els números per convertir-se en una "n" creadora d'imatges equívoques) és una versió digital de l'analògic Alfonso Guerra.
El progrés i les seves coses. Un afer de banyes (o l'Espanya encabronada)
Els veïnats de Sa Calatrava es queixen (supòs que amb raó) dels problemes de seguretat de la barriada. Joana Medina -regidora del ram policial- replica (amb les dades a la mà) que aquests no són tals, que en dos anys sols s'han presentat tres denúncies per delictes comesos a la zona, i afegeix (potser també adverteix) que espera que rere el moviment veïnal no hi hagi una instrumentalització política del tema.
Dietari de viatge: impressions de la Mallorca canicular (i segona part)
El nin -amb precisió de rellotger suís- em recordà ahir migdia que feia exactament una setmana que el nostre avió (un d'aquella "low-cost" menyspreadora del català) emprenia el vol cap Alemanya. S'acabava un breu estiueig i tornavem a la normalitat teutònica. Avui na Maria del Mar ha complert el seu primer any. És una senyoreta, hermosa de fesomia, ben tallada, de bon caràcter, que d'aquí a poc donarà les primeres passes. El temps passa aviat, molt aviat. Però això ara no interessa. Tornem al meu petit dietari d'aquests dies de juliol a Mallorca.
- El Torrent de Pareis, el més letal de Mallorca
- UGT denuncia l'empresa Sóller 2010 d'actuar "de mala fe" el seu primer conveni col·lectiu
- La prova pilot del porta a porta arranca dia 19 de gener al centre
- La Vila obligarà a reobrir el camí públic de Bàlitx d’enmig
- Dos motoristes de 18 i 19 anys arrestats per robatori després de caure durant una persecució a Sóller