Tranquils i ... enganyats? (Lc 14, 25-33)
D'un cristianisme sociocultural, burgès i aburgesat -que tanmateix no convenç ningú- crec que estam donant la passa decisiva cap a un cristianisme vivencial, d'aquells que involucren totalment la persona sense deixar un racó buit, alienat. El fenomen de descristianització -ja ho hem dit altres vegades- és un fenomen que afecta, no al Crist autèntic, sinó al Crist desfigurat.
Tant tens, tant vals. Un criteri d'honorabilitat? (Lc 15, 1-32)
En una societat classista, en la qual es valora més el tenir que el ser -i en tot cas el ser està supeditat al tenir: "tant tens, tant vals"- resulta que el ser bo o dolent està també supeditat al tenir mèrits o veure's mancat d'ells. El qui té la guardiola més plena de "pràctiques" piadoses se sent en una situació de privilegi més alt davant Déu (i davant els homes) que no aquell que encara té la guardiola buida de "pràctiques". Si segons les èpoques i temps històrics els homes s'han classificat ells mateixos segons el sexe, la força bruta, els títols de noblesa, les ocupacions a que s'han dedicat, la fortuna acumulada o el fracàs en les seves empreses, una constant ha estat també la classificació entre virtuosos i viciosos, entre bons i dolents.
Manuela de los Herreros i Marcel·lina Moragues
Parlàvem fa unes mesades de com les historiadores Isabel Peñarrubia i Maria Magdalena Alomar havien aconseguit reivindicar la vida i obra d'unes escriptores i poeteses del segle XIX i primer terç del XX a Mallorca, les quals composicions no desmereixien gens de les que feien els poetes masculins dins les mateixes condicions de forma i fons. La nòmina és la que segueix: Victòria Penya, Margarida Caimari, Angelina Martínez, Manuela de los Herreros, Marcel·linaMoragues, Maria Ignàsia Cortès, Emilia Sureda, Maria Verger... i quelcom més famoses, Maria Antònia Salvà i Maria Mayol que és honor i patrimoni de casa nostra. Tot un equip de plomes ben trempades on no hi és absent la temàtica sollerica...
Davant la prohibició dels toros a Barcelona
Durant els molts d'anys que vaig donar classe de Religió, moltíssimes de vegades, els alumnes me demanaren: - I, vostè, què pensa sobre els "toros"? Jo, amb tota claredat i sinceritat, contestava -des de la meva responsabilitat de mestre de nins i joves mirant la seva ideologia dins un futur- amb ganes d'educar rectament:
Rampes estiuenques
Amb l'estiu en plena expansió i molta gent de vacances fa que sigui propici practicar esport. Alguns que s'han passat tot l'hivern literalment asseguts es posen a l'acció. Per tant, és molt comú que comencin a tenir rampes, sobretot a les extremitats, concretament cap al final de la cama, al panxell i als peus. El nostre cos reacciona amb aquests típics rampes i no sabem d'on provenen ni per què.
Contraris dels renous: La meditació i els silencis
Tanta sort que a contra del renou existeix la música. Un és altament estressant i contaminant, tant mental com emocionalment; l'altre, la música, i per desgràcia no totes, et porten a un procés, al manco per a mi, d'interiorització.
Les mores d'abatzer (I)
Fa uns dies passejant per Sóller, la meva dona i jo ens aturarem davant un abatzer a menjar mores madures i vaig pensar: ja sé de què parlaré aquesta setmana.
Fornalutx i els provocadors. Lliçons de cortesia. Cucorba, els vots i el patrimoni reial
Si per mi fos faria anys i panys que no hi hauria bou a Fornalutx. Ho repetesc perquè diumenge passat els fornalutxencs s'encabotaren en donar-me la raó (que la tenc, sens cap mena de dubte). Els incidents del passat diumenge han deixat la imatge del poble per sota el nivell de l'estora. Pens que els veïnats, amb el batle al capdavant, haurien d'agraïr públicament l'actuació de la Guàrdia Civil que evità que la violència de molts dels "contramanifestants" acabàs en tragèdia i que Fornalutx passejàs una nova vergonya fins a l'últim racó del món. El comportament d'una part de fornalutxencs (amb el suport d'alguns regidors i de no pocs sollerics) no té -per molt que se'n cerqui- cap mena de justificació. És més, qui intenti disculpar aquest tipus de conductes es retrata com un imbècil sense remei (i no és un insult, sinó la constatació d'una realitat).
A la recerca de “la dieta perfecta"
"No hi ha cap veritat dietètica única que sigui la resposta per a tot el món. El mateix val per als ‘aliments miraculosos', com les algues verdes blavoses, l'oli de lli i el pol·len d'abella. Aquests aliments sí que van bé a algunes persones, però no a totes. Una talla única no li va bé a tothom". Dra. Christiane Northrup.
Documents antics
David Glasgow Farragut (1801-1870) fou el primer almirall dels Estats Units. Participà en la guerra de secessió i prengué part en la conquesta de Nova Orleans. Considerat un gran heroi naval en aquell país. Fins i tot creà llegenda. I literatura, ja que és un dels personatges de la novel·la de Jules Verne (20.000 llegües de viatge submarí). Doncs segons un vell document sembla que el tal Farragut descendia de Sóller.
Trull al galliner. Sumar vots i eficàcies. Bàmbols i un poc més encara
El brou és espès i grumollós devers ca'l PP. Aquesta gent no troba assossec d'ençà que Don Jaume aixecà el vol per fer les Amèriques i que na Rosita partí a Estrasburg amb les soles que treien fum de frisor que tenia per treure's el mort de sobre. Els "peperos" duen gairebé quatre anys d'anades i tornades als jutjats i són tants els que han hagut de comparèixer a la barra que resulta complicat destriar sans de podrits o tocats pel corc. D'entre tanta gresca, del no-res, sortiren dos homes valents, en Josemón Bauzá i en Carlitos Delgado, que es muntaren el "paripé" d'unes primàries per aparentar democràcia interna i posar pau en el corral.
Les mores d'abatzer (i II)
Tal i com ja férem la setmana passada, a la jornada gastronòmica d'avui descobrirem algunes utilitats més de les mores d'abatzer (rubus fructicosus i rubus ulmifolius).
Chapapote: irresponsabilitat política o presumpte delicte?
Fent una mica l'aguaitadís pel facebook, i en ple dilluns, em vaig trobar amb l'enllaç a una notícia de "La Vanguardia" , amb el títol "Chapapote y responsabilitat".