Per entendre el sentit d'aquesta paràbola no s'ha de deslligar del context en que Jesús la va proposar. I el context és quan els fariseus i mestres de la Llei, escandalitzats, murmuraven dient: Aquest home -Jesús- acull els pecadors i menja amb ells (Lc 15, 1-2). I és que els esmentats fariseus i mestres de la Llei tenien una mentalitat de Déu totalment pagana: el Déu que castiga els dolents i recompensa els bons. Un Déu totalment creat a imatge i semblança de l'home. El que l'home naturalment sol fer: amic dels amics i enemic dels enemics. Una mentalitat que ve expressada amb aquestes paraules: Sabem que Déu no escolta els pecadors sinó els qui són piadosos i compleixen la seva voluntat. A força de ritualismes descarnats havien oblidat aquelles paraules d'Isaïes: El que jo vull és misericòrdia i no ofrena de víctimes.
I aquesta mentalitat està tan arrelada en el tarannà humà que encara seguim pensant el mateix: Déu no acull els pecadors, sinó els que són piadosos i compleixen la seva voluntat. Seria bo que intentàssim descobrir amb la mentalitat de Déu, qui són els "bons" i qui són els "pecadors"; qui són els "piadosos" i qui no ho són. Per l'home, els bons, piadosos i complidors de la seva voluntat són els que vulgarment en deim "practicants". I, dolents i pecadors, els que no practiquen. I amb aquestes apreciacions resulta que la casa del Pare roman buida; uns, perquè han fugit d'una tutela que els semblava infantil i els minvava la capacitat d'ús de llibertat (el fill pròdig); altres, perquè no tenen necessitat de Pare perquè s'han encarrilat dins uns rails "piadosos" que els fan creure que per ells mateixos ja són suficientment bons. No tenen res que agrair.
Entre aquests dos grups humano-religiosos hi ha un fons comú, la orfandat i la insatisfacció més profunda: uns i altres sobreviuen sense casa ni fogar, perduts dins un món exterior agressiu i dins un món interior on la vena d'aigua viva ha quedat estroncada. D'aquesta escena sols se salva el pare, que es dol, no de la seva soledat, sinó de la soledat i de l'infortuni dels fills. Ell, benigne i entranyable, acull un i altre. I si fa cap sermó, no el fa al petit, perquè ell mateix ja se l'ha fet abans: Quans jornalers del meu pare tenen pa de sobres, i jo aquí m'estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu! El qui necessita desmuntar tota l'estructura errònia de "bondat" i de "malicia" és el major, perquè és d'aquells que paguen el delme de la menta, de la ruda i de qualsevol llegum, però deixen de banda la justícia i l'amor de Déu (Lc 11, 42). Pecadors ho són tots dos, per voler viure sense pare i sense germans.
Jesús vol recrear una humanitat nova basada en l'amor de filiació i de fraternitat, i en aquesta tasca i deixarà la vida en mans dels que no la volen. Dels que pretenen fer la triadissa abans d'hora. Dels que classifiquen persones en lloc de comportaments. Dels que condemnen en vida perquè no creuen en la capacitat de conversió. Dels que es posen gelosos quan veuen que Déu té més fe en l'home -per degenerat que sigui- que no ells. No és estrany que a aquests darrers Jesús segueixi dient: Els publicans i les dones de mala reputació us aniran al davant en el Regne de Déu (Mt 21, 31). La raó serà, que uns hauran descobert el Déu que estima, mentre que els altres es quedaran amb la Llei que mata.
