Les dones, plenes de la joia del Ressuscitat, anunciaren als apòstols la bona notícia que Jesús era viu. No se les cregueren a les dones. Aquesta història, els semblà una quimera. No poden ser més crues i explícites aquestes paraules que registra l'evangeli d'avui. Que un mort ressusciti, això és una quimera; una al·lucinació.
El desig fa veure bellumes. La passió, cega. La fe, descobreix la veritat. I davant el personatge Jesús, hi ha passió i desig; però, sobre tot, fe. Passió, d'aquells que volen ofegar la llum, l'evidència, i es posen una bena davant els ulls. El Sanedrí que, davant el testimoni dels soldats que custodiaven el sepulcre, apel·len al suborn -als diners- per tapar i enterrar aquell que la terra no havia pogut engolir. El desig, de qui? Si ningú dels seguidors de Jesús no desitjava res! Encara estaven paladejant l'amargor del fracàs. Les dones van corrents al sepulcre a acabar d'embalsamar el cos, abans no es corrompi, per a enterrar-lo definitivament. El mateix dia hi ha la dispersió dels deixebles, cadascú al seu lloc d'abans: uns, a Emaús, altres, sí, encara esperen tancats plens de por. Tomàs, el més agosarat, surt a donar una volta pels carrers, segurament per polsar l'opinió pública, els ànims del poble, i poder dir als companys: au!, ja podeu sortir, no hi ha por! I dins aquest context de passió, de nostàlgia, de por, d'incredulitat, el qui és la Vida fa el seu camí. Va al davant.
La Vida, el Ressuscitat, no depèn ni d'il·lusions, ni de desitjos, ni de credulitat. És vida per ella mateixa; talment surt el sol, independentment del voler o no voler dels homes. Però el sol, sols il·lumina i escalfa als qui no es tanquen a l'efecte dels seus raigs. I els raigs del Ressuscitat tocaren un a un tots els incrèduls i desmemoriats: les dones, els apòstols temorencs, els deixebles desesperançats, l'apòstol incrèdul, els desil·lusionats. ¡¡No tingueu por. Som jo!! Tots es veren escalfats de Vida, manco aquells que optaren per la foscor i la mort: els notables del poble; aquells que tenien por -de Jesús també- però per una altra motivació. El Jesús viu els faria perdre definitivament les situacions de privilegi i les seguretats que els donava el poder religiós, polític i social.
I aquest crit ¡¡No tingueu por, som jo!! acompanyat del do de la pau, és constant per tots aquells que voldrien, però no acaben de decidir-se a creure. I més constants són les "aparicions" -els testimonis- d'homes "vestits de blanc" -sincers, transparents, oberts, gratuïts- que perquè es deixen tocar pel Ressuscitat i han experimentat el que és viure la vida nova de l'amor i la gratuïtat, ens conviden a no cercar entre els morts el que és viu. Són els que han trobat la vida precisament donant la pròpia en favor dels morts: dèbils, pobres, malalts, desheretats.
La cultura de la mort dels nostres dies ens vol fer convèncer que no hi ha opció per a la cultura de la vida. Res més fals. Dins aquest món nostre, on està tan barrejada passió, indiferència, por, credulitat, i fins i tot bellumes, som convidats a descobrir per la fe, el Ressuscitat. Sempre trobarem homes i dones vestits de blanc que ens indicaran el camí.
