La desaparició sensible de Jesús de Natzaret, mort i ressuscitat, en el moment que fou enduit cap el cel, marca el pas de la infància a la maduresa dels deixebles de Jesús. Durant tres anys -més els quaranta dies després de la resurrecció- Jesús és de veritat aquell preceptor, mestre i guia pacient, que condueix el grup immadur cap a la maduresa completa, amb capacitat de tenir vida pròpia. No en tenien encara de vida pròpia; eren guiats per estímuls, advertiments i coratges puntuals, i fins reprensions, que el Senyor com a bon educador, els prodigava en el moment oportú.
A punt de d'acomiadar-se encara els fa les darreres recomanacions. Però, el més important és que, perquè entenguin les Escriptures, els obrí el cor (Lc 24, 45). Pot ser que aquest detall ens passi massa vegades desapercebut, però Jesús, perquè l'entenguin, no els obri la intel·ligència; els obri el cor. I com feu amb els deixebles d'Emaús, i amb tot el grup tantes vegades, amb una paciència infinita els torna a explicar el sentit de les Escriptures: El Messies havia de patir i ressuscitar el tercer dia, i predicar en nom d'ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats. Vosaltres en sou testimonis. Com volent dir-los: anau sobre segur, caminau en ferm, Jo que era mort, ara visc per sempre (Ap 1, 18). I això no s'entén amb el cap sinó amb el cor. Una vegada més cal insistir que els creients que volen entendre amb la intel·ligència, seran en tot cas molt intel·ligents, però mai no seran creients.
I la vida pròpia, la maduresa de que parlàvem, ve donada precisament quan amb l'absència sensible de Jesús hom és conscient de la presència del seu Esperit que internament dóna raó de tot el que ha dit i fet: Jo faré venir damunt vosaltres aquell que el meu Pare ha promès. Sereu revestits de la força que us vindrà de dalt, l'Esperit de Veritat. Després d'una experiència viva de Jesús, la reacció és constant: se'n tornaren a Jerusalem -a la vida de cada dia- plens d'una gran alegria. Alegria d'haver-lo vist; alegria d'haver-lo experimentat; alegria de sentir-se testimonis, i de ser testimonis d'ell a Jerusalem, en el país dels jueus, a Samaria i fins els límits més llunyans de la terra (Ac 1, 1-11).
Enmig del gran èxode actual de migracions exteriors i interiors; entre la gent ferida i marginada perquè són uns "instrussos"; entre tantes persones excloses del rol social hi ha molts de seguidors de Jesús que poden dir: "Déu és gran. Nosaltres seguim treballant enmig d'aquesta pobra gent. Estam al seu costat. Hi som com una presència visible de Déu enmig d'ells. Hi som com els profetes de l'Antic Testament mantenint la fe d'aquest poble que sofreix, i animant l'esperança de que Déu sempre ha estat i és un Déu salvador... Aquest treball és immens i bell de veritat. En cap altre lloc s'experimenta més Déu que enmig d'aquesta pobra gent". I és ben veritat, encara que sembli un contrasentit, encara que ho sigui, hom pot ser feliç dins un àmbit de suma pobresa, odi, violència i mort, on hi perilla la pròpia vida. I és que lo sublim sols s'entén des del cor. I el cor no calcula, és sempre presència que estima. Per ventura, per massa intel·ligents, tantes vegades deixam de ser creients.
