L'efusió de l'Esperit Sant el dia de Pentecostes, és narrada en el llibre dels Fets dels Apòstols com una gran manifestació de Déu (Teofania), semblant a altres moments de la història de la salvació, com és ara: el Sinaí, el Jordà, el Tabor, la muntanya de les oliveres, Bet-Hània. També hi entren aquí els fenòmens característics: un gran so, foc, vent impetuós: de sobte, es sentí venir del cel un so com si es giràs una ventada impetuosa (Ac 2, 1-11). És la presència de l'Esperit de Déu que, com una nova creació, plana sobre la terra i omple de vida i de sentit tots els qui es deixen amarar totalment de la seva presència.
Però, Pentecostes, l'efusió de l'Esperit, no és un fet aïllat en l'espai i en el temps. És un do -el primer do- fruit de la mort i resurrecció del Senyor. Aquell alè de vida terrenal que lliurà Jesús des de la creu -inclinant el cap vessà el seu esperit (Jn 19, 30)- ara, ja vivificat per la vida nova de la resurrecció, és un Esperit de vida eterna -en plenitud- que Jesús atorga als creients. I perquè és un Esperit d'amor, la primera conseqüència és el perdó dels pecats. Un perdó, que essent exclusiu de Déu, sols Déu pot perdonar pecats (Lc 5, 11), tot donant-nos-el, ens dóna a entendre la participació sublim en la seva divinitat. Un perdó que, perquè està tot ell amarat d'amor, torna els caiguts a la innocència primera: Vet aquí que ho faig tot nou (Ap 21, 5).
Un do que no es reserva donar-lo en exclusivitat. Un do participat amb l'encomana d'escampar-lo a mans plenes per tot arreu: Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo vos envii a vosaltres. Per a nosaltres el fer present avui aquell fet meravellós, és no sols un motiu de gratitud, sinó de reafirmar-nos joiosament en la nostra identitat cristiana de fills de Déu. No som solament subjectes passius d'una salvació. Tot essent transformats internament per la seva presència, som portadors i comunicadors d'aquesta novetat. Sant Francesc ho entengué així, i ho expressà en aquesta pregària humil, però densa de contingut:
"Senyor, feis de mi un instrument de la vostra pau.
On hi hagi odi, hi posi amor.
On hi hagi ofensa, hi posi perdó.
On hi hagi discòrdia, hi posi unió.
On hi hagi error, hi posi veritat.
On hi hagi dubte, hi posi fe.
On hi hagi desesperació, hi posi esperança.
On hi hagi tenebres, hi posi llum.
On hi hagi tristesa, hi posi alegria.
Feis, Senyor, que cerqui més consolar que ser consolat; comprendre que ser comprès; estimar que ser estimat.
Perquè donant es rep, oblidant es troba, perdonant s'és perdonat, i morint a un mateix es ressuscita a la vida eterna.
Dau-me Senyor, pau, força i joia; i dau-me el donar-la als altres. Amén".
Si l'Esperit de Déu omple l'univers -des d'Ell- és de l'única manera que es pot fer del nostre món un cel nou i una terra nova (Ap. 21,1). Tot el demés, al marge de l'Esperit Sant, seran promeses vanes, paraules buides, projectes coixos. Com en tenim experiència tant a nivell personal com social.
