Quan hom sent la paraula conversió es pot fer aquesta pregunta: ¿A qui va dirigida aquesta invitació a la conversió -al canvi de mentalitat- als de dins, o als de fora? A mi em sembla que, en la pràctica, aquest mot és equívoc, quan hom es troba segur i ancorat en les seves actituds. Sempre seran els de fora, els altres, els qui s'hauran de convertir. Deixar els mals camins per retrobar els bons, venint a nosaltres i fer el que nosaltres feim. Aquesta reflexió ve a colació, perquè, inconscientment (vol dir sense mala voluntat) els agents de pastoral i els fidels més "acostats" ens sucam la matèria gris pensant i discutint com fer una vertadera "pastoral dels allunyats"; com evangelitzar. I amb aquestes premisses ja tenim de bell nou la classificació entre bons i dolents, acostats i allunyats, els de dins i els de fora.
Crec honestament que a vegades -més de les que ens pensam- podem reproduir actituds absurdes com aquelles dels fariseus i saduceus quan s'acostaven a rebre el baptisme de Joan a la vora del Jordà, desvirtuant el valor del símbol i del ritu de purificació, puix n'estaven convençuts que no tenien necessitat de canviar cap esquema de la seva vida perquè es consideraven "bons fills d'Abraham". Joan els cala a l'acte, i la seva indignació davant de la hipocresia esclata en una sèrie d'invectives a ferir, com és ara cria d'escurçons (l'espècie més verinosa dels rèptils), tot afegint que de les mateixes pedres Déu en pot donar de fills a Abraham.
A la paraula conversió hi segueix el per què, la raó de procedir a un canvi d'estructures mentals i d'actituds del cor. Joan obri una esperança radiant als pecadors: Convertiu-vos que el Regne del cel és a prop (mirau, i veureu Déu ben a prop vostre). Jesús també, en dues ocasions, dóna un per què de la conversió, però ho fa incidint en l'aspecte negatiu: Convertiu-vos, sinó tots acabareu malament (Lc 13, 2-5). Naturalment es dirigia a aquells que es refiaven de si mateixos, instal·lats i segurs de la seva honestedat. Aquells que pensaven sempre que eren els altres els que anaven errats.
La tasca de conversió -tornar a- no és cosa d'un dia. És una tasca constant en proporció directa a la descoberta del Regne del cel amb tots els seus valors humans i divins. Deixar-se batiar per Jesús -passar del símbol a la realitat- és deixar-se transformar per l'Esperit que dóna Jesús, simbolitzat en el foc purificador que és l'amor. Sols tenen accés a aquesta transformació aquells que són conscients del seus pecats i del desencís que provoca viure en el desamor. Tot el contrari del guany que proporciona estimar: Teniu un amor intens entre vosaltres, perquè l'amor cobreix una multitud de pecats (1Pe 4, 8). Convertir-se a Déu, no és treure la pols altra volta a manaments, a oracions, a pràctiques. Ni molt manco pretendre que hom faci el mateix que s'ha fet sempre i que amb prou esforços intentam moltes vegades eternitzar indefinidament. En el fons, sempre és més fàcil imitar que ser creatius. I més tenint en compte que la creativitat prové d'Aquell que en cada moment ho fa tot nou (Ap 21, 5).
Convertir-se a Déu serà mirar en la direcció en que Ell mira, i el trobarem, com a Pare, en l'abraçada misericordiosa als seus fills, els nostres germans.
