Aquests dies de Nadal ens trobam amb un seguit de manifestacions de la presència del Déu-amb-nosaltres a través de la feblesa d'un infant i de l'aspecte aparentment normal i corrent d'un home com els altres, Jesús de Natzaret. I com a cercles concèntrics es van ampliant els testimonis. Els pastors testimonien que és per a ells (pobres, marginats, mal considerats) que ha nascut un salvador (Dia de Nadal); els mags (estrangers) testimonien que la salvació és també patrimoni de tota la humanitat (Epifania del Senyor). Finalment, el Pare, testimonia que aquell que s'ha revestit de la feblesa de l'home pecador és el seu Fill estimat (Baptisme del Senyor). És la Bona-Notícia d'avui.
El baptisme de Jesús és la plastificació d'aquesta solidaritat de Déu amb l'home desheretat, per fer-lo, de bell nou, fill i hereu de les promeses. La marginació s'ha acabat; i encara que l'home segueixi marginant i classificant persones en funció del poder i del tenir, Déu ens uneix en una única realitat, en funció del ser. "Ets el meu fill, el meu estimat". Realitat que s'explicita a través del propi baptisme.
Però, tots els batejos expressen aquest misteri d'adopció i filiació?
Sovint, malauradament, molts dels baptismes que s'administren expressen altres realitats. Per a molts, el baptisme, no deixa de ser un "ritus religiós" que justifica una festa social. O un ritus màgic, que per ell sol fa "coses" sobre l'infant (no se sap gairebé què), però, ¡per si el cas!, com hom procura evitar passar per sota una escala o topar-se amb un moix negre. I com tota màgia, té un component "totemista" de superstició, fanatisme i fatalitat.
Pot ser algú trobarà exagerades aquestes afirmacions, però, en la pràctica, i de temps molt antic es produeixen aquestes situacions. Ja vers el s. IV un Sant Pare de l'Església primitiva feia aquesta afirmació: "Que n'he rabejats molts, és cert; ara, que tots hagin estat batiats, ja no ho tenc tan clar".
I jo no sé si al Vaticà l'interessen homes batiats o homes rabejats. El cert és que cada any, per aquest temps, se'ns demana quants baptismes s'han fet a cada parròquia per tal de confeccionar les estadístiques corresponents.
Batiar-se és quelcom més seriós. És certament netejar-se interiorment (que no és el mateix que rabejar-se superficialment) amb l'efusió del Déu Trinitat: Pare, Fill i Esperit Sant: El Déu que crea, que recrea i que santifica, de tal manera que després del baptisme es pot seguir sentint la veu del Pare: Aquest és el meu fill, el meu estimat en qui m'he complagut.
I és de tanta transcendència tenir present aquesta radical transformació, que d'ella depèn el ser o no ser cristià. Més encara, cal tenir present que la vida d'un creient, pot ser sigui l'únic evangeli que molts llegiran.
